dimarts, 18 de setembre de 2012

Se'n va Aguirre?



És la primera en abandonar el vaixell però, per a no tornar? O per deixar-li el marró de la impopularitat de les retallades i els incompliments amb els seus votants exclusivament a Rajoy. És la primera i no serà l'única. 

La seua dimissió és plorada per molts dels descaradament beneficiats per la seua política “de ordeno y mando”, partidista i antisocial, i celebrada per altres molts brindant amb cava. És la conclusió lògica per a una política de l'extrema dreta espanyola partidària de les dos espanyes: una que treballa i calla i altra, la seua, que dirigeix i gaudeix del fruit del treball dels altres. En l'estiu de 2010 vaig escriure un post sobre ella, “La comtessa ravalera i els treballadors” que deia així: 

Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, Condesa de Murillo i Grande de España, va donar-se a conèixer per al gran públic quan era la ministra d’educació, cultura i esports d’Aznar. No per les activitats del ministeri sinó perquè, en el programa d’èxit “Caiga quien caiga” del Gran Wyoming, la nomenaven contínuament. El programa li atribuïa respostes com :”Sara Mago, una excelente pintora” quan li van preguntar en 1998 (sent ministra de cultura) pel Premi Nobel de literatura José Saramago.

No tenia reparo en que la fotografiaren vestida de pastora en el camp i entre cabretes o vestida de manola per San Isidre. La imatge d’ingènua bona persona que va cultivar va resultar rendible electoralment, però era la carassa que amagava una política d’extrema dreta espanyola (que és la dreta més extrema d’Europa) ambiciosa i summament demagoga. La comtessa i “grande” d’Espanya diu, sense enrojolar-se, “que no llega a fin de mes”, però també que "Considero nocivo hacer público mi patrimonio".

Dirigeix la televisió més utilitzada políticament de l’Estat (llevat de Canal9)però no te empatx de dir “Telemadrid es la única televisión plural que hay en este momento en España”. La defensora del pensament únic neoliberal, que imposa als mitjans que controla, no dubta en afirmar que “Cataluña acabaría hundida en un régimen nacionalista-socialista en el que se impondría el pensamiento único.” Al seu amic Jimenez Losantos li deia “No eres un periodista liberal sino un liberal metido a periodista para poder hacer propaganda del liberalismo”

Les seues declaracions, sovint exabruptes, busquen eixir als mitjans, i ho aconsegueix. Li va millor això que resoldre problemes de governabilitat. Davant el conflicte del Metro de Madrid,un assumpte de la seua competència i provocat per l’incompliment del conveni signat per la “Comunidad de Madrid”, el que fa és obrir expedients, amenaçar els dirigents sindicals amb accions judicials i intentar posar els treballadors en contra dels dirigents. 

Ja ens va mostrar, en unes imatges de televisió, el seu talant prepotent i xulesc enfrontant-se a unes empleades sanitàries que protestaven per la privatització de la sanitat a Madrid. El menyspreu, l’abús de poder exercit des de la seguretat i impunitat de la seua posició econòmica, social i política, que va mostrar desafiant una simple treballadora, retrata el personatge i mostra l’opinió que els poderosos d’aquest país tenen dels treballadors: volen servidors sense drets, amb el cap cot.

En una nova mostra d’arrogància, la comtessa ravalera ha intentat passar a la policia nacional, depenent del govern central, la responsabilitat d’acabar amb el conflicte laboral del Metro. La seua reacció mostra, de nou, la idea que te de les relacions laborals una “grande de España”: els treballadors a treballar i, si es desbanden, per això està la policia, per a resoldre’ns el problema.
 
El seu èxit electoral no s'explica fora de la bogeria d'una ciutadania desclassada i sense trellat que ha elegint corruptes, mentiders i productes mediatics que ens ha dut a la situació de crisi, frustració i desesperació actual. Adéu Espe que et vaja molt be... i no tornes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...