Santiago Carrillo; un polític lúcid i pragmàtic

Ha mort Santiago Carrillo. Un home estimat i odiat, respectat i denigrat, admirat i vilipendiat, però coherent al llarg de la seua dilatadíssima carrera política de la qual, el que més ressona, és el paper que va jugar durant la transició. La actitud dialogant, gens intransigent, de l'extrem polític per l'esquerra, va possibilitar la transició sense grans traumes. És el que es reconeix i s'agraeix des de la dreta, i és el que es critica des de l'esquerra. Però era possible exigir més en aquella situació?

La transició, i la constitució que l'articulava, va ser producte d'una negociació en la qual una de les parts tenia sempre la pistola damunt la taula. Vivíem en una dictadura controlada per un exèrcit, format per combatre la dissidència interior i la democràcia, amb una policia i una justícia que obeïa al dictador cegament, mentre les organitzacions polítiques i sindicals de l'oposició estaven fora de la llei. El perill d'un colp d'Estat que acabara amb el procés democratitzador era real, com va demostrar el 23F. Podia doncs fer-se una Constitució millor? Pot ser, però la del 78 permetia el desenvolupament d'una vertadera democràcia.

La Constitució del 1978 era un marc, una ferrament per poder acabar amb el llast secular que ha impedit, tradicionalment, la convivència i desenvolupament en llibertat dels espanyols. Si no ha sigut així no hi ha que culpar a qui ha facilitat la ferramenta sinó a qui no ha sabut o no ha volgut fer-ho. La ciutadania ha complit, doncs han votat cinc legislatures (vint anys) de governs socialdemòcrates que no han sabut fer-ho, doncs han consentit que l'església mantinga i augmente els seus privilegis, així com permanència de la llei electoral que afavoreix descaradament la dreta i castiga als partits minoritaris, o que la justícia, sense la que no hi ha democràcia, continue controlada pels franquistes, o que milers de demòcrates republicans continuen el foses sense dret a un lloc on els familiar puguen honorar-los, o que el tema territorial continue vivint-se com un problema de patriotisme espanyolista, manipulat per uns mitjans de pensament únic al servei, tots, de les classes dominants.

 Una periodista alemanya escrivia amb motiu del recent viatge de Merkel a Espanya: “La raó de la malaltia d’Espanya és un model d’Estat inviable, font de tot nepotisme i de tota corrupció, imposat per una oligarquia de partits en connivència amb les oligarquies financera i econòmica, i amb el Poder judicial i els organismes de control al seu servei. A Espanya no hi ha separació de poders, ni independència del Poder judicial, ni els diputats representen als ciutadans, només als partits que els posen en una llista.” Un resum precís de l'origen dels nostres problemes que podrien resoldre's, tan sols amb voluntat de fer-ho, en el marc de la Constitució de 1978, la pactada, entre altres, pel gran polític que ens deixa. Santiago Carrillo que en pau descanse.