Les mesures polítiques, econòmiques i socials preses pel
govern del PP en pocs mesos estan deixant ben a les clares a que responen. La
desregulació laboral; l'atac permanent als sindicats; el ninguneix del
Parlament; el incompliment i transgressió de lleis i normes de convivència de
consens; la destrucció de les bases de l'estat de benestar i l'agressió constant
a les classes populars, no respon ni a la tan cloquejada inevitabilitat ni a la
urgència per sortir de la crisi, sinó que són les accions necessàries per
compassar-nos a la revolució dels rics a nivell mundial.
Els rics, els molt rics, sempre han tingut la intenció de
revertir el procés de distribució de la riquesa que la lluita de les classes
populars, encapçalades per la classe obrera, estava aconseguint. Però mai no
deixaren de controlar l'educació, el mon de les idees. El treball de sapa pel
descrèdit dels polítics, en contra dels impostos o per el individualisme i
contra la col·lectivitat responen a la idea neoliberal de que l'estat de
benestar és una fàbrica de ganduls dependents d'un Estat massa car i ineficaç
per als seus interessos.
La crisi del petroli dels anys setanta i, especialment, la
caiguda del mur de Berlín, van donar ales al capital financer front als febles
governs socialdemòcrates que van entrar en el joc de reduir la despesa pública
i, al mateix temps, abaixar els imposts dels més rics. L'estat va deixar de
representar el contrapès social front al capital i es va convertir en element
actiu per promoure la competència i el individualisme, i fer rendible la
propietat privada cada vegada més concentrada en menys mans.
Mentre l'atur augmenta a un ritme del 4'6% anual (800.000 en el
darrer any) i els ingressos dels assalariats han abaixat un 3'9% anual, els
excedents empresarials han apujat un 3'4%, en un país en recessió (dos
trimestres seguits amb creixement negatiu). Mentre s'argumenta que no apugen
els imposts als rics per evitar fuga de capitals ens assabentem que, sols en
sis mesos, han eixit d'Espanya 220.000
milions, un 22% del PIB. Mentre fan pagar medicines als majors es mantenen
beneficis fiscals a la sanitat privada que augmenta beneficis. Mentre retallen
sense pietat la despesa de l'educació pública s'ha incrementat, en cinc anys,
un 30% la subvenció a l'educació privada que té bons beneficis (674
milions en 2010).
La deriva privatitzadora i antisocial del govern del PP
necessita una resposta contundent per posar límits al despropòsit que pretén
tornar a principis del segle passat. A Espanya no hi dades fiables però als
Estats Units l'1% de la població controlava el 50% de la riquesa total en 1916,
quan la crisi del petroli, als anys setanta, la concentració de la riquesa
havia abaixat al 22%, i a principis del segle XXI aqueix 1% de la població
torna a controlar el 40% de la riquesa (Stiglitz). La revolució dels rics (o la
involució de les classes populars) avançarà metre no trobe una oposició rotunda
que només serà possible amb la implicació de treballadors, estudiants,
autònoms, petits i mitjans empresaris, col·lectius de dones, de joves, de
pensionistes... de tots els perjudicats per aquesta revolució dels rics.
Participa en la Marxa a Madrid del 15 de setembre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada