Tot pareix ser que de nou sonen tambors de guerra, però aquesta vegada no són els dels indis d'Amèrica. El president dels EUA a filtrat que Israel té previst atacar Iran aquest any i ell tampoc a negat la possibilitat que el seu país participe en aquest negoci. També és cert que la maquinaria de guerra contra Iran ja havia començat molt abans. Ara l'excusa és l' urani enriquit i la possibilitat de què puga tindre armament nuclear. No obstat això, la fam de petroli torna a estar present, principalment si tenim en compte que Iran pràcticament està damunt d'una bassa d'or negre.
El ministre britànic d'Exteriors, William Hague, en nom del seu país tampoc descarta un atac militar contra Iran i l'excusa és la mateixa, el seu programa nuclear. Per altra banda, el govern iranià ja ha acusat Israel de ser responsable de l'assassinat d'un dels seus científics nuclears, Mostafa Ahmadi.
Rússia a expressat la seva posició en una declaració pública del viceministre d'exteriors, Sergey Rayabkov, que ha demanat a Iran i a Occident que s'abstinguen de fer qualsevol cosa que empitjore la situació en l'estret d'Ormuz. Xina manté una posició semblant a la russa. Ancara també ha insistit en mantenir-se dintre de les fronteres de la diplomàcia. Mentrestant els països d'Europa han acordat paralitzar les compres del petroli iranià i els mandataris d'Alemany, França i Regne Unit han anunciat que imposaran un paquet de sancions sense precedents a Iran, decisió que encara calenta més la situació en la zona. Per si fora poc també hi ha possibilitat de guerra a Síria on amb el pretext d'una possible guerra civil estan pensant en una operació pareguda a la que ha destruït Líbia.
Per molt que es diga ningú sap les conseqüències d'aquesta agressió, ara bé els resultats en el país agredit els podem veure en altres països on els anomenats aliats han actuat, ens referim a l'antiga Iugoslàvia, Iraq, Afganistan o Líbia.
Com podem veure el discurs que gira al voltant de la guerra té cert atractiu per alguns mandataris del món. Ells no van a la guerra ni tampoc sofreixen les seves conseqüències. Aquesta gentola veu la guerra com un gran negoci, quina visió més macabra, esperem que no siga l'arma que tenen guardada per a eixir de la crisi econòmica.
En altres indrets del món la violència porta a poetesses a la presó, és el cas de Colòmbia on han intentat apagar la veu d'Angye Gaona. Ella tan sol ha denunciat la violència que pateixen milers de presos polítics en aquest país, l'assassinat de sindicalistes, periodistes... A l' anomenat món lliure la seva detenció a penes si ha tingut ressonància. Aquest poema és un xicotet homenatge a ella i a la llibertat d'expressió.
El Poeta Dissident
Cae también la noche
y descubrimos el pasado mirando desde el cielo.
Alzamos la tienda, nos crecen
raíces en la sombra. Viajamos
en la noche, hasta la mañana.
Angye Gaona
Nus, sense cap equipatge
De sobte apareixeràs
com una llum lluminosa
i m’agafaré a tu mentre
tot el nostre món s’afona
irremediablement.
Caminarem per la vida
nus, sense cap equipatge,
com els avantpassats nòmades,
per camins desconeguts
i tornarem a ser lliures.
Enfortirem els lligams
que ens uneixen a la Terra,
recuperarem el món
que havíem perdut abans,
després podrem descansar.
Tu et perdràs entre els somnis
de la música que naixen
entre núvols de tempesta.
El vent no et despertarà
i jo gaudiré del llamp.
És hivern, fa molt de fred,
em retorna la infantesa
carregada d’energia,
jocs, amor, laments, rialles
plena de felicitat.
Oblidada pel camí
continue entre la vida
ple de somnis i esperança,
amb l’embranzida que brolla
de la futura victòria.
Camine sol pel carrer,
el vent la cara em colpeja,
les estrelles m’acompanyen,
note la seva presència,
i la de vosaltres, nus,
que parireu la gran gesta.
Cau el dia com cau la fulla
de la rama, no hi ha remei.
Però, naixerà un altre dia,
tots ho sabem, no hi ha remei.
Admire al camaleó
que de color no canvia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada