Què ens poden fer més?

L’altre dia a la manifestació de l’1 de maig n’ érem molta gent, també el 12-M. Al llarg del recorregut de tots dos convocatòries hi vaig veure molts amics, companys i coneguts. Com en totes les manifestacions pensava, després de tanta humiliació, repressió, insults, por, persecució, exclusió, revenja, hem deuríem ser molts més? Bé som els que som, ni més ni menys. No obstant això, no callaran, perquè també intenten constantment apagar la nostra veu com a poble i com a classe treballadora.

 La situació de les nostres vides comença a deteriorar-se ja no sols des d’un punt de vista material, sinó mentalment. La Nàusea del camarada Sartre comença a manifestar-se en tota la seua virulència. Quan veus que la resignació de la gran majoria del poble és la postura predominant i que els feixistes de tota la vida tornen a tindre el control total de la situació, penses que alguna cosa no s’ha fet bé.

Si açò és el principi d’un món nou on els corruptes són els jutges de la gent honrada, on se’ns posa en llistes com a l’Alemanya nacionalsocialista, on se’ns adoctrina perquè siguem borregos atemorits, on el principal currículum que portes a la butxaca és el carnet d’un partit, on la principal actitud de la gent formada siga l’aplaudiment de polítics miserables, quan... Jo estic contra aquesta nova, però no tant nova, situació.

Companys si no parem aquesta cruel maquinària, la desfeta, la nostra derrota, serà insuportable. Totes les reformes que s’han fet fins ara van contra nosaltres. En el nou món que ens volen imposar no té cabuda la discussió, la cooperació, la cultura, el contrast d’ idees, ans al contrari es predica el culte a la personalitat i als diners, la insolidaritat entre les persones, l’aborregament, la vida miserable, la competitivitat ...

Responent a la pregunta, què ens poden fer més?, coneixent la seua trajectòria i com ací mateix s’ha dit a Escriure per no callar, coneixent el seu ADN, penseu que no tenen límit, que no tenen cap sentiment. A vegades pense, cóm pot ser que si som la mateixa espècie, Homo sapiens, pot haver-hi gent que tinguem comportaments tan diferents? La resposta ve de la mà dels mateixos genetistes, tot no depén dels gens, el factor ambiental també és determinant. Aquesta gent s’ha criat en ambients totalitaris, de despreci per la vida dels altres, amb la creença que el seu Déu a fet el món per ells... per tant tampoc podem demanar pomes al cirerer.  

El següent poema està dedicat a Joaquin un obrer valencià de 45 anys que portava dos anys aturat i el 3 d’abril de 2012 es va suïcidar. Per a ell i per a totes i tots els que patim, perquè darrere dels números hi ha persones, cadascuna amb una història.

El Poeta Dissident

Com si fóreu sers suprems

Després d’una gran derrota,

quan ja tot està perdut,

quan hem perdut l’horitzó,

quan ja no sabem qui som,

quan ens arrastrem con serps,

quan hem deixat de ser poble,

pot vindre una gran victòria.

Però si estem sota terra

ja no valdrà per a res.

Quan siguem insolidaris,

quan despreciem als altres,

quan turment siga la vida,

quan el jo acabe ofegant-me,

quan el tu ja no responga,

quan tots pensem el mateix,

quan veure caure la gent

siga tot un gran plaer,

haureu guanyat finalment,

nosaltres serem desfeta.

Quan vosaltres decidiu

la vida de la gent nostra

com si fóreu sers suprems,

tot el sentit de la vida

s’esborra, desapareix.

Quan els jutjats heu de ser

vosaltres i no nosaltres

alguna cosa hem diu no,

alguna cosa em parteix

l’ànima blanca i també trista.

 

No és la primera vegada

que estic sols i molt perdut.

Ni la primera vegada

que note els laments profunds

de la nostra gent, l’ insult,

la desesperació,

la por, el perseguiment,

l’exclusió, la revenja.

No és la primera vegada

que elimineu a tot el món.

Davant de tanta misèria

una revolució.