Benaventurats els mansos

La situació econòmica i social és la que és. Les mesures que esta portant-se a terme per solucionar els efectes de la crisi, que ens du irremeiablement  a ninguna part, són les que són. La maquinària executora de totes aquestes salvatjades la coneguem i també sabem qui afecten principalment. Però el que em desconcerta és la resignació amb la qual estan acceptant-se totes aquestes agressions contra el poble per part d’una immensa majoria.

On estem fallant la gent transformadora i revolucionaria? A cas la dreta és tant llesta que ha dissenyat tota aquesta situació i ens l’han clavat per tots els costats? No tinc una clara resposta a aquestes preguntes, perquè si la resposta a la primera pregunta és en tot, em fallat en tot i a la segona és si que és molt llesta, el futur és totalment incert per a nosaltres, la gent del carrer, el poble.

De veritat que em desconcerta moltíssim veure com els botxins que governen als distints països d’Europa controlen pràcticament tot l’escenari. Guanyen les eleccions i són amos i senyors de totes les coses, la dictadura dels diners és una realitat palpable. L’única cosa que em reconforta és pensar que el futur no està escrit i que tot canvia. Espere que aquesta realitat que esclafa a tanta gent siga part d’un mal somni que tard o prompte oblidarem i que finalment arribe la justícia social  als desemparats de la Terra. 

Tan sols hi ha una solució, superar aquesta ressaca capitalista amb dignitat i que la merda que reparteix no t’enxampe. La força per a dur a terme aquest canvi està en tots nosaltres, ara cal que la descobrim i la utilitzem en benefici nostre. Des de ben xicotets se’ns ha inculcat l’obediència com una de les virtuts a cultivar, a ser mansos, a creure en el déu dels poderosos, a ser bons i bones xiques, però tot això no ha valgut per a res, tan sols per a ofegar la dissidència i permetre que suren els pocavergonya. Ara és el moment de la desobediència, de defendre allò que encara queda en peus i de recuperar els drets que hem perdut.

Encara que de vegades et cregues que estàs sol no és així, estàs rodejat de gent que lluita tots els dies, que planta cara al sistema, que no es ven, que no és corrupte, que es preocupa pels seus companys i companyes, que estima la vida, que és respectuós amb la Terra, que creu que un altre món és possible. Benaventurats els mansos, perquè d’ells serà el regne del cel. Nosaltres els irreverents volem el paradís en la Terra. 

Aquests versos són per als insubmisos i insubmises, per als i les desobedients, per als xics i les xiques males, per a les dones i homes lliures... per als rebotats i les rebotades de la Terra. Salut i llibertat  companyes i companys.

 El Poeta Dissident

  

creo que tenes razón
la culpa es de uno cuando no enamora
y no de los pretextos
ni del tiempo

Mario Benedetti

Nosaltres els miserables

Pànic em porta el silenci

del meu poble reprimit

i també sense memòria.

Tan sols el vent de llevant

em refresca tot el rostre

i em suavitza la còlera

que em socarra les entranyes.   

Sí, en són molts menys i ens dobleguen,

sota el fàstic del terror,

els emparats pels seus deus.

Nosaltres els miserables

els aguantem el seu món.

Ells ens neguen culturalment

perquè ens fan la minoria

que calla i consent la por.

A més a més no creguem

i ofeguem l’alternativa

que ens pot fer lliures

en distraccions subtils

i estèrils; com no les d’ells.

Ens neguen la llibertat,

ens volen robar la joia

de viure entre  iguals 

sota amenaces inútils

i promeses del món lliure.

Ens fan considerar súbdits,

però soc jo un home lliure

entre dones i homes lliures

entre bèsties i fades,

entre roures i carrasques.

Els esperits inquiets,

nosaltres, som indomables.

La nostra força imparable

i el vostre destí precari.

Acabareu com la flama

d’un ciri que no té cera,

primer titubejareu,

després s’aperduareu

a poc a poc, suaument 

i desapareixereu.

Benaventurats els mansos,

d’ells serà el regne del cel.