Escriure per no callar: Al carrer que ja és hora

L'altre dia vam veure que encara no havíem tocat el fons, i així és, l'estupidesa dels nostres governants està posant en perill la nostra pròpia supervivència, aspecte que puntualitzarem més endavant, no els fem tan tontos. Això sí, estem en mans d'irresponsables, vividors, pocavergonya, mentiders, avars... i així podríem continuar i continuar afegint-los qualificatius, però el més greu de tot és que ens estan enfonsant en una dura realitat.

Les dades són tant cridaneres com els vora 50.000 persones desnonades en els últims tres mesos de 2012 o les més de 400.000 famílies afectades pel mateix problema des de l'inici de la crisi capitalista en 2008, segons ens ha dit la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. I ells són, i no nosaltres, els responsables directes d'aquesta injustícia. Ens van fer creure que vivíem en un país de xauxa, que érem els més enrotllats de la galàxia. Ara ens acusen de vividors, de malgastadors. Que poquet que ens volen.

Per altra banda, si fem cas del Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda, el frau fiscal anual a l'Estat espanyol ascendeix a 90.000 milions d'euros. Però la cosa no queda ací, el 72% del frau li'l devem a la gent més sacrificada d'aquest país, és a dir, les grans empreses i els grans patrimonis, el 17% les PYMES, el 9% els autònoms i un 2% el sector no empresarial que representa la gran majoria de la població. És clar que el fervor patriòtic del poble el tenen en compte i ens ho estan agraint d'allò més bé, amb més i més retallades, amb l'empobriment d'una gran part de la societat, amb la pèrdua de llibertat i drets socials, entre altres coses. Perquè diuen que, i ens ho volen fer creure, no hi ha diners. Però com podem veure no és així i amb la mateixa rotunditat s'expressa el professor Vicenç Navarro en un dels últims articles publicats que porta per títol “Sí que hi ha diners!”, qüestió sobre la que profunditza de manera magistral.

El discurs dels nostres governats és tan pobre que cada vegada que obrin la boca fan més gran el merder. Ara bé, tan tontos són o, potser segueixen el guió que els imposa eixa elit del frau fiscal? La situació és alarmant, la sensació que tinc és que el patiment de milers d'homes i dones s'ha tornat en un gran negoci, si és que ha deixat de ser-ho alguna vegada. El pensament neoliberal mata i promou el genocidi de milers d'esser humans baix la fe cega del benefici, ha substituït el déu metafísic per una cosa molt més material els diners, d'aquesta manera tornen als seus orígens pagans. El seu tarannà democràtic també deixa molt que desitjar, no se'ns pregunta se'ns imposen sacrificis que no valen per a res, almenys per nosaltres, si bé, és el gran negoci dels pocavergonya i corruptes. Tanmateix neguen la realitat i impedeixen que altres arguments que raonen l'eixida de la crisi des d'una altra perspectiva econòmica arriben a la ciutadania.

Com molt bé diu Juan Torres al periòdic Público “Espanya està en situació límit. Tal com desitgen els grans centres del poder oligàrquic europeu, la pujada dels tipus a què es col·loca el nostre deute farà impossible el seu finançament i així es justificarà la intervenció global que busquen. El Banc Central Europeu està fent el treball brut des de fa mesos, deixant que els especuladors s'encruelisquen sense fer res per a evitar-ho, però no es pot dir que siga l'únic responsable”. També senyala la responsabilitat que tenen els nostres governats en la realitat extrema on hem arribat, per la seva incompetència, perquè són uns mentiders compulsius, uns trilers que creuen poden enganyar tothom.

Parlen d'emprenedors, de les coses ben fetes, de què ens fotem, criminalitzen als aturats, als funcionaris, als miners... tan sols queden ells lliures de pecat, per ells el cel nosaltres volem viure a la Terra.

Aquest poema és per a tots i totes les persones que resisteixen a un sistema, el capitalista, que cada vegada és menys humà, si és que alguna vegada ho ha sigut. Salut companys i companyes.

                                                                       ¡A la calle!, que ya es hora
                                                                                              de pasearnos a cuerpo
                                                                                              y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo.

Gabriel Celaya

Sense límits, ple de llums

Quan esguarde el meu fillet

sempre veig eixe infinit

sense límits, ple de llums,

en plena construcció.

Quan escodrinye el seu rostre

veig el de la seua mare,

el meu immesurable amor.

Quan camine pel carrer

sempre vos veig a vosaltres

que també sou part del meu jo.