Superar el capitalisme

Només cal llegir el Manifest comunista per adonar-se’n de la potència analítica del marxisme. Sorprèn veure com es dedueix, del mateix funcionament del sistema, la situació actual de concentració de capital en unes poques mans i el destí miserable de les classes populars. Després de les dues guerres mundials la socialdemocràcia i l’aplicació de polítiques keynesianes van aconseguir llimar les arestes del capitalisme, front a la possibilitat d'una revolució tipus soviètica, però la desaparició d'aquest perill ha fet desaparèixer el miratge de l’estat de benestar i està donant ales a la pitjor versió del sistema o, potser, simplement evoluciona de forma natural en el sentit que Marx havia previst.

Però no sols la concentració de capital arriba a nivells inimaginables amb una crisi sistèmica que exigeix créixer o desaparèixer.  L’augment de la productivitat produeix el creixement galopant de l’atur  crònic; el pirateig de recursos naturals submergeix a milions de persones del tercer món en la més absoluta misèria; les agressions al planeta són tan greus que només en els darrers cent anys de capitalisme s’han alterat de manera irreversible els ecosistemes i s’han consumit més recursos no renovables que en tota la història de la humanitat. Tot per la cerca egoista de guanys, doncs, creixement econòmic i productivitat han substituït a la felicitat com a motor de les accions humanes. 

El domini de la burgesia regida per l'egoisme, l'avarícia i la recerca del benefici de qualsevol manera, és incompatible amb la democràcia i la justícia social, és incompatible amb la societat dels ciutadans. Ho demostra l’exigència de retallades de despesa pública que afecta a aspectes bàsics de la societat democràtica com són l’educació, la sanitat o les pensions, mentre els rics acumulen més riquesa. Posar el benefici, els privilegis i l’opulència d’una minoria per davant del mínim bàsic de supervivència digna de la ciutadania no pot admetre’s en una societat civilitzada del segle XXI. 

La classe dominant s’ha mostrat incapaç de complir amb les normes democràtiques i de justícia que ella mateix ha imposat. Les forces productives al seu abast no serveixen més que per a fomentar la desigualtat i l’abús. Marx deia que el luxe era un defecte, tant com la pobresa, i la societat que planteja la classe dominant com eixida de la crisi polaritza la ciutadania en dos grups: el del luxe insultant i el de la precarietat i la misèria. 

Cal doncs superar el capitalisme i caminar democràticament cap a una societat capaç d’assolir la igualtat d’oportunitats, amb la solidaritat i la justícia com a pilars bàsics, que tinga respecte pel medi que hem heretat dels nostres pares i hem de llegar als nostres fills, amb un model de desenvolupament racional que no desprecie la vida.