dimarts, 11 d’octubre de 2011

Els neoliberals tornen a la ofensiva

Una vegada més tornem a llegir en la premsa, de la boca de dirigents com Sarkozy i Merkel, que cal recapitalitzar altra vegada als bancs per a salvar el sistema financer d’un sistema que no acaba d’ eixir de la crisi en la que està submergit. Aquest missatge resulta molt més trist si naix de la boca de gent que s’ autodefineixen com a socialdemòcrata, tot pareix indicar que han oblidat els resultats de la primera vegada quan vam salvar, amb els diners de tots, als bancs. Una vegada van tindre liquiditat, els mateixos diners van tornar als distints estats per a cobrir el deute públic que havia nascut amb la primera recapitalització. Ara bé, els estats havien de pagar uns crèdits molt elevats que reflectien la naturalesa usurera d’aquesta transacció econòmica. Per si fora poc amb la intenció de poder fer front al pagament d’aquest deute, els amants de la classe treballadora, i ens referim al FMI, BCE i altres organismes afins,van imposar una solució, la gent del carrer havia de fer front a aquest balafiament. Era el moment d’imposar-nos una reforma laboral que facilitara l’acomiadament, que els sous de la classe treballadora i els jubilats perderen poder adquisitiu, que pràcticament ningú arribe a cobrar una pensió completa... dels sous sense cap tipus de control dels banquers, de grans pensions vitalícies, de no pagar cap tipus d’impost..

Com pareix ser que som uns malgastadors hi ha prestacions socials que hauran de ser en un futur privades, perquè no hi ha diners per a que l’educació siga universal i gratuïta i que la sanitat arribe a tot el món, els mateixos cervells han començat a reduir professorat, metges i altre personal que pareix ser que tan sol ens porta més balafiament. És a dir, la gent del carrer tornem a pagar la ineptitud d’una classe dirigent i rica que, des de què han desencadenat aquesta crisi per la seva mateixa usura, no para de parlar de sacrificis, però ells encara no han posat un euro. En aquests quatre anys de crisi totes aquestes mesures neoliberals tan sol han aconseguit empitjorar la nostra situació, la dels ningú, perquè és clar que alguns estan posant-se les botes. Cada vegada hi ha més aturats, més gent que ha perdut la seva casa, l’exèrcit de pobres cada vegada és més gran, cada vegada hi ha més gent que dorm entre cartró, orins i vòmits.

Aquest sistema passa de tots nosaltres i la prova més evident és que torna a parlar de recapitalització de la banca, les conseqüències de la primera recapitalització ja la coneguem.

Què ens demanaran ara, que treballem debades els dissabtes per al BCE per a que aquest organisme socórrega als pobrets bancs, que els diumenges fem dejuni i que amb els Diners que estalviem els posem als bancs sense cap tipus d’interés ?... Bé hem de ser conscients què ens estan preparant un altre atac, que si no fem front a aquesta situació vénen a per tots nosaltres, perquè aquest sistema passa de nosaltres, perquè el capitalisme financer juga al monopoli i nosaltres som sol una mercaderia més i tot pareix indicar que quan més mal ens va a nosaltres millor els va a ells. Aquesta gent tan sol socialitza la pobresa. Aquest poema va dedicat a la gent que dorm entre cartró, orins i vòmits, perquè ells són el detonant de la revolta. Hem escollit una imatge de Josep Renau que amb la seva obra va ser capaç de reflectir les grans contradiccions del capitalisme dirigit per l’ imperialisme dels EUA.
El Poeta Dissident

Entre cartró, orins i vòmits

Camine sol pel carrer
entre persones que dormen
entre cartró, orins i vòmits.
Sí, camine per València
mentres vosaltres dormiu
tapats per llençols de seda.
Camine sol per València
mentres agranen la merda
que ens abofega i rodeja.
Sí, tota la nostra merda.

Camine sol pel carrer
i mire les limusines
que del meu camí s’aparten
i a la vanitat s’apropen.
No aparec als vostres somnis,
on els colors s’esvaeixen
entre metalls muts, gelats,
perquè sóc un altre somni,
on els ningú no rebenten
entre cartró, orins i vòmits.

No voleu deixar-nos viure
si no és amb el permís vostre,
però nosaltres som lliures,
com si fórem papallones
que volen contra el vent
furiós de la tardor.
Vivim en un món que és nostre,
sense límits imposats,
agafats a l’esperança,
entre cartró, orins i vòmits.

Hem trobat el que buscàvem
la força que ens farà lliures,
hem perdut tota la por,
hem aprés a estimar.
No, no sou més que nosaltres.
Tota la vostra arrogància
acabarà en un pou nu,
sense sentiments ni terra.
La vostra força s’esborra
al despuntar un nou dia.

Lliures, perquè no podem
ser un altra cosa, lliures.

1 comentari:

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...