A què estem jugant?

“No és cert que tinguem un dèficit desenfrenat. El deute públic espanyol està vint punts per baix de la mitjana europea” afirmava el diputat Llamazares d'Esquerra Unida. Doncs aleshores, per què les retallades de serveis bàsics als ciutadans? José Luís Sampedro, en Reacciona ens senyala una resposta: “és una fal·làcia parlar només d'una crisi econòmica. La crisi és política”. I continua més avant dient que “els governants depenen del capital que, entre altres coses, finança les seues campanyes electorals”, per acabar resumint que “la crisi, en principi un problema econòmic, naix d'una dominació política (governs submisos al poder financer) en la qual influeix el problema social dels votants condicionats per la propaganda”.

Lamazares i Sampedro han de tindre raó perquè d'altra manera no s'entén que, per exemple, el govern català de CiU perpetre la major agressió als pilars bàsics de l'estat de benestar en democràcia, amb l'excusa de reduir el deute i, al mateix temps, reduïsca els ingressos eliminant pràcticament l'impost de successions, amb el recolzament del PP i de Laporta. Tampoc hi ha altra manera d'entendre-ho veient com Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid, deixa de contractar més de mil mestres interins de l'escola pública per estalviar 80 milions d'euros i, al mateix temps, subvenciona amb una quantitat similar les escoles privades d'elit, on només poden accedir els fills dels adinerats. Ni pot entendre's que a València, que encapçala el ranking de deute per comunitats autònomes, es paguen els 18 milions del canon a Ecclestone, el magnat de la Fòrmula 1, per mantindre un event que suposa una pèrdua de 20 milions d'euros per temporada, mentre existeixen empreses amb una demora d'anys per a cobrar, entre elles algunes que abasteixen de material sanitari. 

La dominació política del poder financer es fa més palesa a les comunitats on la dreta governa. València és l'autonomia amb el tipus màxim d'IRPF més reduït d'Espanya, seguit de Madrid. I Espanya té el tipus màxim inferior a la mitjana de la UE-15. Això en xifres oficials, sense tindre en compte que la capacitat d'evasió fiscal d'empreses i grans capitals redueix significativament la imposició real. Baixar imposts no és d'esquerres, com deia Zapatero, ni pujar-los tampoc. El que és d'esquerres és caminar cap a la igualtat d'oportunitats retallant diferències. En això consisteix ser progressista, en no castigar a les classes populars, retallant la despesa pública social, per una crisi que han provocat els financers, i en aplicar alternatives augmentant certs imposts. 

Vicenç Navarro proposa algunes idees raonables i progressistes per estalviar, “així, en compte de congelar les pensions (amb el que s’intenten estalviar 1.200 milions d’euros), es podrien haver aconseguit 2.100 milions d’euros mantenint l’Impost del Patrimoni, o 2.552 milions si s’hagueren anul·lat les rebaixes dels imposts de successions, o 2.500 milions si s’haguera revertit la baixada d’imposts de les persones que ingressen més de 120.000 euros a l’any, retalls dels imposts recolzats –tots ells– pels partits que ara fan aquestes retallades de despesa.

O en compte dels enormes retalls en sanitat que intenten aconseguir un estalvi de 6.000 milions, podrien haver anul·lat la baixada de l’Impost de Societats de les grans empreses que facturen més de 150 milions d’euros a l’any (i que representen només el 0,12% de totes les empreses), arreplegant 5.300 milions d’euros. O en compte de retallar els serveis públics com a sanitat, educació i serveis socials (aconseguint un total de 25.000 milions d’euros), podrien haver corregit el frau fiscal de les grans fortunes, de la banca i de les grans empreses (que representa el 71% de tot el frau fiscal), arreplegant molt més, és a dir, 44.000 milions.

O, en compte de reduir els serveis d’ajuda a les persones amb dependència (intentant estalviar 600 milions d’euros), podrien haver reduït el subsidi de l’Estat a l’Església catòlica per a impartir docència de la religió catòlica en les escoles públiques, o eliminar la producció de nou equipament militar, com els helicòpters Tigre i altres armaments.”

Crec que hi ha prou arguments per a saber a què estem jugant i confirmar que el problema és polític, que cal elegir polítics progressistes que donen una eixida social a la crisi financera. Els nostres fills ens ho agrairan.