Cal desitjar una transició a Veneçuela?

Els media, que donen suport a la pseudo-democràcia que patim, han mostrat tradicionalment una desmesurada agressivitat cap al president veneçolà Hugo Chávez. L'han qualificat de dèspota, dictador, enemic de la llibertat d'expressió, l'han ridiculitzat i li han endossat el capell de populista. Però crida l'atenció que, des de la nostra democràcia europea, el líder socialista de l'oposició es permeta desitjar una “transició” pacífica en Veneçuela. Cal preguntar, transició cap a on? 

Veneçuela és una República amb una Constitució socialment avançada, amb eleccions periòdiques transparents i netes, amb un president, el que acaba de morir, elegit amb un suport popular superior a qualsevol governant europeu (54,42% amb una participació de 80,94%). La democràcia en Veneçuela ha gaudit, durant els mandats de Chávez, d'una salut excel·lent. Molt superior a qualsevol període anterior, tot i que els mitjans de comunicació denominen pejorativament aquesta democràcia com el “règim” de Chávez.

L'informe de la Comissió Econòmica per Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) de 2011 revelava la dràstica reducció de la pobresa de més del 50%. la pobresa general havia passat del 60% al 28%, i la pobresa extrema del 25% al 7%. S'ha estès l'atenció sanitària a zones rurals i barris pobres. A més, en 2005, la UNESCO va declarar Veneçuela Territori lliure d'analfabetisme i el nombre de joves estudiant a la Universitat s’ha doblat. Per açò ha servit el “règim”. Per açò ha de servir una democràcia: per donar oportunitats als ciutadans, reduir les desigualtats i donar identitat als ningú. No cal, doncs, transició, sinó continuació.

Seguint l'exemple de Bolívar, Chávez ha contribuït a expandir la democràcia popular a la seua zona d'influència. La col·laboració entre Cuba, Argentina, Uruguai, Brasil, Bolívia, Equador o Nicaragua han millorat substancialment les condicions de vida de les classes populars i han reduït la distància entre rics i pobres en aquests països, gràcies a polítiques basades en la democràcia social i, al mateix temps, han millorat les dades econòmiques.

Ací, però, donem lliçons de democràcia amb un president del govern que ufaneja de no complir cap dels seus compromisos electorals, que provoca l'empobriment del seu poble, la misèria i desnutrició infantil, redueix la cobertura sanitària, l'accés a l'educació de les classes populars i condemna a l'exclusió social a milions de treballadors sense treball mentre afavoreix l'enriquiment dels més rics i la corrupció es converteix en l'ensenya de la marca Espanya. Amb un cap de l'Estat criat i educat per Franco, designat cap d'Estat pel dictador genocida i que mai no s'ha sotmès a la voluntat de les urnes. Aqueix que va mostrar el seu talant democràtic cridant “por qué no te callas” al representant elegit, aquest sí, pel seu poble veneçolà. 

Parlar de transició en Veneçuela és parlar de tornar a deixar muts a la immensa majoria de la població, a tornar tot el poder a l'oligarquia que identifica pàtria amb els seus interessos particulars, els que durant segles s'han repartit la riquesa del país deixant els ciutadans en la misèria. Parlar de transició és tornar el monopoli informatiu a Venevisión i RCTV, que fomenten la ideologia neoliberal, i silenciar Tves, el canal de servei públic, creat per la República Bolivariana, que no promou el consumisme, les banalitats ni estan al servei del que dicten els grans anunciants. Significa tornar al vell concepte de “llibertat d'expressió” que dona tota la veu als poderosos, els amos dels diners, mentre es manté mut i sord al poble. 

L'agressivitat dels media s'accentuarà encara més per, en nom de la democràcia, soterrar la veu del poble ara que el seu adalil és mort. Presentant la democràcia veneçolana com un “règim” justifiquen la necessitat d'una transició que només pot ser cap arrere. L'enorme treball de construcció d'una societat més justa i igualitària pot quedar en res en molt poc de temps. D'això podem donar fe els espanyols.