 |
| Julián Grimau |
Ara al gener fa cinquanta anys que va ser assassinat Julián Grimau després
de ser brutalment torturat per la dictadura feixista del general Franco. Un
anomenat pare de la transició, Don Manuel Fraga, que formava part de l'entramat
d'aquesta dictadura assassina, no va fer res per ell, ans al contrari va ser
l'artífex de la campanya difamatòria sobre aquest comunista i uns dels
instigadors dels seu afusellament. Avui, i sempre, hem sabut que els comunistes
no tenen banyes i cua i tampoc mengen xiquets i que uns dels principals
delictes de Julián va ser lluitar per la llibertat i la dignitat del poble.
També sabem que aquests principis no són els més valorats per la societat
actual i que han sigut desplaçats per la fam insaciable de diners. Però almenys
la gent progressista i d'esquerra ha de tindre clar que són principis bàsics no
negociables. Pot ser aquesta actitud postmodernista siga la que està duent a la
humanitat i al planeta Terra a un carreró sense eixida.
Ara cinquanta anys després la sentència acusatòria del company Grimau no ha
segut revocada i Don Manuel té una estàtua de bronze al senat i, per si fora
poc, un partit que va néixer de les ruïnes d' allò que s'anomenava Alianza
Popular, partit fet per Don Manuel, controla el destí de l'estat espanyol. Però
som demòcrates i admetem la voluntat del poble. En aquest nou context, que com
veiem no té tant de nou, una vegada més la dignitat i la llibertat del nostre
poble és arrossegada pels fangs pestilents d'una corrupció sense precedents. I
com també podíem suposar l’aniversari de l’ assassinat del company Grimau a
penes ha sigut comentat en el mitjans de comunicació, excepte honrades
excepcions. Des d’ací un xicotet homenatge.
L'alternança en aquest país s'ha convertit en un càncer que devora a gran
part de la ciutadania, mentre una colla de polítics professionals tan sols
meneja fitxa per mantindre el seu estatus quo. Aquesta gent no té cap
credibilitat per a poder demanar sacrificis als ciutadans per a eixir d'un
forat que ha sigut provocat per la seua inutilitat. Perquè van callar i no van
denunciar públicament les conseqüències de l'especulació salvatge que devorava
els recursos del nostre país? Ara ja ho
sabem, estaven i estan comprats. Estaven i estan desmallats de diners.
Tanta irracionalitat, tant de sofriment, tanta injustícia està afectant-me
com a esser humà. Pel carrer ja comencen a veure’s situacions dramàtiques,
esperpèntiques, per nomenar-les d’alguna forma. Els fruïts d’aquests
salvatjades, també anomenades retallades, són palès. Espere que quan ens
demanen altra vegada el vot, si abans no hi ha hagut un esclat social, els
peguem en el morro votant a partits honrats, que els hi ha. Si no és així la
mort del camarada Julián Grimau serà per
a molts de nosaltres un exemple per a seguir lluitant. Salut i llibertat
companyes i companys.
A Julián Grimau que no va morir per nosaltres.
Va morir assassinat.
El dia és més llarg.
S'anuncia el despertar de la vida
en un món sota les botes dels franctiradors
que controlen el nostre destí.
La vida en aquestes mans no és res.
Molts de nosaltres ens sentim malalts, indefensos,
fastiguejats, fotuts pel foc intern
de la consciència.
La resta, conquerits pel gel, neden entre la merda,
es rebolquen entre fangs pestilents,
no senten, no ploren, no criden, no fan res.
Els companys i les companyes cauen
abatudes per un foc silenciós,
sec. Cada dia en són més i més.
Què fer? no ho sé.
De vegades l'agror em puja per la
gola
i tinc un mos a l'estómac.
Les nits es fan llarguíssimes
i els dies no s'acaben mai,
qualsevol acció em planta cara,
pràcticament estic derrotat.
Alhora veig l'espectacle dantesc
de la gent que s'arrastra
i es parteix les mans en aplaudiments
a no sabem què, mentre els nostres cauen
abatuts per un foc silenciós i sec.
Ve la nit llarguíssima entre agrors i mossos,
entre aplaudiments i espectacles dantescs.
M'aixeque i em mire la cara en un mirall
no tinc cap remordiment.
La dignitat renaix entre laments que
esclaten
davant de l’espectacle esperpèntic
de la gran màquina del terror.
Plore perquè no estic sol, perquè la ràbia
m’ofega i em destrossa el cor. Pateix moltíssim,
pateix moltíssim, pateix moltíssim
i vosaltres sou els creadors d’eixe sofriment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada