dijous, 31 de gener de 2013

Què vol ara aquesta gent?



Julián Grimau
Ara al gener fa cinquanta anys que va ser assassinat Julián Grimau després de ser brutalment torturat per la dictadura feixista del general Franco. Un anomenat pare de la transició, Don Manuel Fraga, que formava part de l'entramat d'aquesta dictadura assassina, no va fer res per ell, ans al contrari va ser l'artífex de la campanya difamatòria sobre aquest comunista i uns dels instigadors dels seu afusellament. Avui, i sempre, hem sabut que els comunistes no tenen banyes i cua i tampoc mengen xiquets i que uns dels principals delictes de Julián va ser lluitar per la llibertat i la dignitat del poble. També sabem que aquests principis no són els més valorats per la societat actual i que han sigut desplaçats per la fam insaciable de diners. Però almenys la gent progressista i d'esquerra ha de tindre clar que són principis bàsics no negociables. Pot ser aquesta actitud postmodernista siga la que està duent a la humanitat i al planeta Terra a un carreró sense eixida. 

Ara cinquanta anys després la sentència acusatòria del company Grimau no ha segut revocada i Don Manuel té una estàtua de bronze al senat i, per si fora poc, un partit que va néixer de les ruïnes d' allò que s'anomenava Alianza Popular, partit fet per Don Manuel, controla el destí de l'estat espanyol. Però som demòcrates i admetem la voluntat del poble. En aquest nou context, que com veiem no té tant de nou, una vegada més la dignitat i la llibertat del nostre poble és arrossegada pels fangs pestilents d'una corrupció sense precedents. I com també podíem suposar l’aniversari de l’ assassinat del company Grimau a penes ha sigut comentat en el mitjans de comunicació, excepte honrades excepcions. Des d’ací un xicotet homenatge.    

L'alternança en aquest país s'ha convertit en un càncer que devora a gran part de la ciutadania, mentre una colla de polítics professionals tan sols meneja fitxa per mantindre el seu estatus quo. Aquesta gent no té cap credibilitat per a poder demanar sacrificis als ciutadans per a eixir d'un forat que ha sigut provocat per la seua inutilitat. Perquè van callar i no van denunciar públicament les conseqüències de l'especulació salvatge que devorava els recursos del nostre país?  Ara ja ho sabem, estaven i estan comprats. Estaven i estan desmallats de diners.

Tanta irracionalitat, tant de sofriment, tanta injustícia està afectant-me com a esser humà. Pel carrer ja comencen a veure’s situacions dramàtiques, esperpèntiques, per nomenar-les d’alguna forma. Els fruïts d’aquests salvatjades, també anomenades retallades, són palès. Espere que quan ens demanen altra vegada el vot, si abans no hi ha hagut un esclat social, els peguem en el morro votant a partits honrats, que els hi ha. Si no és així la mort del  camarada Julián Grimau serà per a molts de nosaltres un exemple per a seguir lluitant. Salut i llibertat companyes i companys. 

A Julián Grimau que no va morir per nosaltres.
Va morir assassinat.


El dia  és més llarg.
S'anuncia el despertar de la vida
en un món sota les botes dels franctiradors
que controlen el nostre destí.
La vida en aquestes mans no és res.
Molts de nosaltres ens sentim malalts, indefensos,
 fastiguejats, fotuts pel foc intern de la consciència.
La resta, conquerits pel gel, neden entre la merda,
es rebolquen entre fangs pestilents,
no senten, no ploren, no criden, no fan res.
Els companys i les companyes cauen
abatudes per un foc silenciós,
sec. Cada dia en són més i més.
Què fer? no ho sé.

 De vegades l'agror em puja per la gola
i tinc un mos a l'estómac.
Les nits es fan llarguíssimes
i els dies no s'acaben mai,
qualsevol acció em planta cara,
pràcticament estic derrotat.
Alhora veig l'espectacle dantesc
de la gent que s'arrastra
i es parteix les mans en aplaudiments
a no sabem què, mentre els nostres cauen
abatuts per un foc silenciós i sec.

Ve la nit llarguíssima entre agrors i mossos,
entre aplaudiments i espectacles dantescs.
M'aixeque i em mire la cara en un mirall
 no tinc cap remordiment.
La dignitat renaix  entre laments que esclaten
davant de l’espectacle esperpèntic
de la gran màquina del terror.
Plore perquè no estic sol, perquè la ràbia
m’ofega i em destrossa el cor. Pateix moltíssim,
pateix moltíssim, pateix moltíssim
i vosaltres sou els creadors d’eixe sofriment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...