Article de Vicenç
Navarro al diari Público
8-01-2013
La història d’Espanya durant el segle XX (i que continua en
el segle XXI) és el conflicte constant entre, d’una banda, els establishments
financers, centrats en la banca, i els empresarials, centrats en la gran
patronal (assistits per l’Estat dominat per les forces conservadores –que
inclouen les forces armades i el sistema judicial i policial- i per la
jerarquia de l’Església Catòlica, i recolzats per la majoria de l’establishment
mediàtic) i per l’altre costat, les classes populars que intenten aconseguir el
benestar social i qualitat de vida que consideren que es mereixen i el
desenvolupament del qual entra inevitablement en conflicte amb els privilegis
d’aquells establishments. Aquest conflicte va marcar el segle XX i continua ara
en el segle XXI.
El màxim desenvolupament de tal conflicte en el segle passat
va aparèixer quan, en resposta a les polítiques reformistes altament populars
dutes a terme per un govern democràtic, va haver-hi un colp militar que va
imposar una de les dictadures més repressives de les que hagen existit en
l’Europa Occidental (segons el professor Malefakis, expert del feixisme europeu
en la Universitat de Columbia, per cada assassinat polític que va cometre
Mussolini, Franco va cometre deu mil). Tal dictadura es va establir per a
defendre els interessos d’aquells establishments financers i empresarials
dominants en la història del nostre país.
La resistència popular va fer fallir aquella dictadura en
els anys setanta del segle passat. Des de 1974 a 1978 Espanya va ser el país
amb la major agitació social d’Europa. D’ací que, encara que el dictador Franco
va morir al llit, la dictadura va acabar en el carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada