divendres, 8 de juny de 2012

La por i la fam


Són moltes les converses on es diu que la situació actual d’injustícia social no esclata per la por; en aquestes afirmacions almenys és reconeix que vivim en una societat injusta. Per tant, cal preguntar-se quin tipus de governants són aquells que necessiten de la por per poder controlar un país. Ens vénen a la memòria la majoria dels mandataris del món. Els mateixos que utilitzen la paraula Espanya, Europa... i mai parlen del poble sobirà. És cert que hi ha por, potser hi ha molta gent que té por a perdre la casa, el seu estatus social i moltes altres coses més que la societat actual valora positivament i que en molts altres llocs del món són impensables. Però també que quan es perd la por u es sent lliure. Per tant, tampoc ens deu estranya que cada vegada  hi haja més  gent que es mobilitza contra aquesta barbàrie. 

Pareix ser que visquem en una societat en la qual les coses no canvien o canvien molt poquet a poquet. En certa manera podríem pensar que com en l’evolució, els canvis es produeixen a una velocitat tan ínfima que no podrem veure mai el pas d’una espècie a un altra. Al cap i a la fi, és una mentalitat molt nostra, molt occidental. Fins ací tot pareix correcte, però, i continuant dintre de la mateixa argumentació, direm que no sempre l’evolució és gradual, de vegades l’evolució s’accelera i així ho va demostrar l’evolucionista americà S. J. Gould. Per altra banda, els canvis també poden agafar un ritme sobtat com va passar a la Comuna de París o a la Revolució Russa. 

Si tornem a l’actualitat, en un món globalitzat el canvi pot vindre d’un altre lloc, dels milers d’homes i dones que ja no tenen res a perdre, que ja no tenen por, i que es deixen la vida en qualsevol camí, carretera, carrer... No fa encara una setmana van eixir dels llavis de Jean Ziegler, vicepresident del Consell Consultiu de Drets Humans de l’ ONU, aquestes afirmacions tan contundents:  “Vivim en un orde mundial criminal i caníbal, on les xicotetes oligarquies del capital financer decideixen de forma legal qui morirà de fam i qui no. Per tant, aquests especuladors financers han de ser jutjats i condemnats, reeditant una espècie de Tribunal de Nuremberg”.  Però encara diu més “No pot ser que en un planeta amb els recursos agroalimentaris suficients per a alimentar el doble de la població mundial actual, hi haja quasi una quinta part dels seus habitants patint infraalimentació”.

La seua recepta per a canviar aquesta situació és tan radical com la visió anterior i entre altres coses diu que cal “ocupar massivament els bancs, nacionalitzar-los i confiscar les arrogants riqueses robades pels especuladores financers”. El professor Jean Ziegler diu que el canvi vindrà de la mà de la fam que és la que crearà la consciència social necessària “per a multiplicar ràpidament les fissures en el mur capitalista, que acabaran afonant-lo i creant un nou ordre mundial”.

La por i la fam són conceptes antagònics. El següent poema va dedicat per a eixe exercit que ja no el para la por i que busca una eixida justa a la seua fam assassina que també es nostra, perquè la fam es menja la por.


La fam se’ns menja la vida
Un somriure acaricia
el teu rostre somiat
mentre els núvols blancs travessen  
el blau fosc encapotat.
La llum encara penetra
entre muntanyes i valls,
després tot serà tempesta,
llamps, trons, amor, primavera,
vida, llum i algaravia.
Ací i a la resta del món.

La por pereix pels camins
embotits de fam sinistra
que cavalca enlairada
sobre un cavall blanc polit.
Sota les seues peüngles
misèria, odi, menyspreu,
una existència buida.
La fam se’ns menja  la vida
a ritme de pandereta
i dilapidació.

El teu rostre denuncia
el patiment esperpèntic.
Les escletxes del teu front
desapareixen cansades,
fartes d’inanició.
Perds les dents, la fam, la regla,
la llet sagrada dels nens,
en un punt la teua vida.
Ja no et queda res al món
ni la llum dels teus grans ulls.
   
Quanta energia perduda,
quantes vides malgastades,
quanta injustícia inútil,
quant d’assassí solt pel món,
quanta por i quanta fam.
Quanta vida que s’apaga
en mig de la gran tempesta,
llamps, trons, amor, primavera,
vida, llum i algaravia.
Ací i a la resta del món.

Viure, tan sols volem viure.
Per què vos pareix estrany?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...