Són moltes les converses on es
diu que la situació actual d’injustícia social no esclata per la por; en aquestes
afirmacions almenys és reconeix que vivim en una societat injusta. Per tant,
cal preguntar-se quin tipus de governants són aquells que necessiten de la por
per poder controlar un país. Ens vénen a la memòria la majoria dels mandataris
del món. Els mateixos que utilitzen la paraula Espanya, Europa... i mai parlen
del poble sobirà. És cert que hi ha por, potser hi ha molta gent que té por a
perdre la casa, el seu estatus social i moltes altres coses més que la societat
actual valora positivament i que en molts altres llocs del món són impensables.
Però també que quan es perd la por u es sent lliure. Per tant, tampoc ens deu estranya
que cada vegada hi haja més gent que es mobilitza contra aquesta
barbàrie.
Pareix ser que visquem en una
societat en la qual les coses no canvien o canvien molt poquet a poquet. En
certa manera podríem pensar que com en l’evolució, els canvis es produeixen a
una velocitat tan ínfima que no podrem veure mai el pas d’una espècie a un
altra. Al cap i a la fi, és una mentalitat molt nostra, molt occidental. Fins
ací tot pareix correcte, però, i continuant dintre de la mateixa argumentació,
direm que no sempre l’evolució és gradual, de vegades l’evolució s’accelera i
així ho va demostrar l’evolucionista americà S. J. Gould. Per altra banda, els
canvis també poden agafar un ritme sobtat com va passar a la Comuna de París o
a la Revolució Russa.
Si tornem a l’actualitat, en un
món globalitzat el canvi pot vindre d’un altre lloc, dels milers d’homes i
dones que ja no tenen res a perdre, que ja no tenen por, i que es deixen la
vida en qualsevol camí, carretera, carrer... No fa encara una setmana van eixir
dels llavis de Jean Ziegler, vicepresident del Consell Consultiu
de Drets Humans de l’ ONU, aquestes afirmacions tan contundents: “Vivim en un orde mundial
criminal i caníbal, on les xicotetes oligarquies del capital financer
decideixen de forma legal qui morirà de fam i qui no. Per tant, aquests especuladors financers han de ser jutjats i condemnats,
reeditant una espècie de Tribunal de Nuremberg”. Però encara
diu més “No pot ser que en un planeta amb
els recursos agroalimentaris suficients per a alimentar el doble de la població
mundial actual, hi haja quasi una quinta part dels seus habitants patint
infraalimentació”.
La seua recepta
per a canviar aquesta situació és tan radical com la visió anterior i entre
altres coses diu que cal “ocupar massivament els bancs, nacionalitzar-los i confiscar les arrogants
riqueses robades pels especuladores financers”. El professor Jean Ziegler diu que el canvi vindrà de la mà
de la fam que és la que crearà la consciència social necessària “per a multiplicar
ràpidament les fissures en el mur capitalista, que acabaran afonant-lo i creant
un nou ordre mundial”.
La por i la fam són conceptes
antagònics. El següent poema va dedicat per a eixe exercit que ja no el para la
por i que busca una eixida justa a la seua fam assassina que també es nostra,
perquè la fam es menja la por.
La fam se’ns menja la vida
Un
somriure acaricia
el teu
rostre somiat
mentre
els núvols blancs travessen
el
blau fosc encapotat.
La
llum encara penetra
entre
muntanyes i valls,
després
tot serà tempesta,
llamps,
trons, amor, primavera,
vida,
llum i algaravia.
Ací i
a la resta del món.
La por
pereix pels camins
embotits
de fam sinistra
que
cavalca enlairada
sobre
un cavall blanc polit.
Sota
les seues peüngles
misèria,
odi, menyspreu,
una
existència buida.
La fam
se’ns menja la vida
a
ritme de pandereta
i
dilapidació.
El teu
rostre denuncia
el
patiment esperpèntic.
Les
escletxes del teu front
desapareixen
cansades,
fartes
d’inanició.
Perds
les dents, la fam, la regla,
la
llet sagrada dels nens,
en un
punt la teua vida.
Ja no
et queda res al món
ni la
llum dels teus grans ulls.
Quanta
energia perduda,
quantes
vides malgastades,
quanta
injustícia inútil,
quant
d’assassí solt pel món,
quanta
por i quanta fam.
Quanta
vida que s’apaga
en mig
de la gran tempesta,
llamps,
trons, amor, primavera,
vida,
llum i algaravia.
Ací i
a la resta del món.
Viure,
tan sols volem viure.
Per
què vos pareix estrany?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada