divendres, 29 de juny de 2012

El poble té tot el poder


Després d’escoltar i llegir tantes favades en la premsa escrita, la televisió o la ràdio, relacionades amb Grècia, podem traure’n algunes conclusions. En primer lloc m’agradaria puntualitzar que l’Europa que ens volen imposar es l’Europa de la por i la dels diners, on una minoria ens imposa les seues condicions econòmiques amb l’ajut dels que fan palmes. Per altra banda,  els altres, que som el 99%, no contem per a res o per a ben poc.  En aquesta Europa quan es vota el que l’1 % vol som un poble madur. Fins ara no hem abandonat el guió establert, el dia que votem una altra cosa ja veurem. Això sí, el poble és el qui paga les despeses de la borratxera neoliberal mitjançant el sofriment, l’assetjament econòmic o inclús la mort. No obstant això, per primera vegada en molts anys a passat una cosa en la qual no contava l’oligarquia dominant, el poble comença a tindre confiança en la capacitat de guanyar eixe 1%. 

Comtat i debatut, aquest plantejament no ens deu portar a una lectura fàcil, perquè això siga possible fa falta una societat mobilitzada i organitzada, situació que al meu parer ha canviat molt si pensem en l’època de la bambolla immobiliària, però que encara té moltes coses a millorar. El camí de la mobilització i l’organització ens ha de dur a la pèrdua de la por, una de les principals armes amb les quals conta l’1% per dominar l’altre 99%.

Per acabar direm que també hem de ser conscients que aquest combat és llarg i si no que ens ho diguen als que mai hem guanyat en cap urna. Per tant el diumenge 17 de juny de 2012 es va perdre tal vegada una batalla, però no la guerra, ja que la situació de desesperació en la que estem està lluny d’haver-hi acabat. I aquesta mateixa desesperació ens durà a nous enfrontaments, nous patiments, una major organització i una major resposta.  

La gent que creguem que un altre món és possible comencem a tindre una altra vegada esperança en fer possible aquesta realitat, perquè ens hem adonat que els podem derrotar.  Tant de bo el meu fill puga veure aquesta victòria i viure en eixe món nou.       

Com no podria ser d’una altra manera no puc acabar aquests comentaris sinó és amb un altre poema, perquè la poesia és una arma carregada de futur.


Entre llençols de cotó
Ve l’estiu i amb ell la sesta
imposada pels calors
 salvatges del nostre Sol.
El cos es dissol com el sucre
entre tasses de cafè.
Busquem l’ombra, la foscor
i el vent de llevant, però,
de vegades ni això és prou.
La calor es passeja sola
pels carrers, sense remei.

Els aires condicionats
governen les nostres vides
que bussegen en la mar.
       Correm tots nus per la sorra
i ens acusen d’immorals
els mateixos criminals.
Ja farts de calor i amb set
s’ aguaitarà  la tardor,
carregada de bolets,
acompanyada pel vent.

Les estrelles diminutes
governaran la nit llarga
de les òbiles i els ducs.
Nosaltres festejarem
entre els miols dels mussols,
agafadets de les mans,
atrapats pel nostre amor,
sota la llum de la lluna
i la mirada indiscreta
de l’apegalós dragó.

El fred ens durà l’hivern
i els udols profunds del llop.
Dormirem més estretets
entre llençols de cotó,
apegats, sense temor.
Tornarà la primavera
encimbellada pels arbres
nus de fulla, despertant-se
entre les tímides flors
que renaixen de les cendres.

La vida no es deté mai.
Nosaltres la malgastem.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...