Les contradiccions que ens envolten

Estem davant d’un gran paradigma: la classe treballadora és humiliada, explotada, proletaritzada... per un sistema anomenat capitalista que, a més a més, compta amb un suport ampli per la mateixa classe oprimida. No obstant això, el sistema està immers en una gran paranoia, veu gent contra el sistema per totes les bandes.

Per altra banda es diu i s’afirma fins la sacietat de què les coses marxen millor i, al mateix temps, veus com la realitat que t’envolta s’afona cada dia més a una velocitat de vertigen. 

La democràcia no funciona, el govern ebri de poder no té en compte que una gran majoria de gent rebutja les mesures contra la sanitat, la cultura, l’educació, contra els drets socials. 

Després vindran les eleccions i fastiguejats per quatre anys de desencant no anirem a votar i l’alternativa a aquest fiasco estarà dividida en un muntó de llistes. Ells, els benestants, aniran tots a votar una sola llista i tornaran a controlar el poder. Esperem que aquesta contradicció esclate abans del dia fatídic. 

Volen que siguem patriotes, però la pàtria és d’ells. La gran majoria de la població vivim com podem, que no és poc, i els pares de la pàtria s’omplin les butxaques i viuen una vida de pel·lícula. Juguen al tenis o al golf, viuen en cases gegants, els cotxes són enormes...

L’ església ens demana resignació i mansuetud mentre ells acumulen fortunes immenses. 

El nostre problema, l’opressió com a poble i com a ciutadà, té solució a nivell col·lectiu, però nosaltres immersos en la societat burgesa li busquem una solució individual.

Vivim en un planeta amb recursos limitats i desenvolupem uns sistemes econòmics que funcionen com si no ho foren. També és cert que uns viatgen en primera i altres ni viatgem. 

Estic enamorat de la vida i la majoria de comportaments que veig van contra ella. Saquegen el planeta, ens matem en guerres...

El 12 d’octubre de l’any 1942 diuen que vam descobrir un món nou. Els indígenes d’aquell món molt prompte van conéixer la dimensió de la tragèdia que avui encara continua. En eixe afany conqueridor que pels anys ha evolucionat cap a la globalització cauen nombroses espècies, cultures, homes, dones, xiquets i xiquetes. 

Per allí per on vas tot són aplaudiments, de debò que no sé a qui aplaudeixen. Això si la colla de “palmeros” cada vegada és més gran i si la tendència continua tenen perill de quedar-se sense públic. 

Hi ha moltes més contradiccions, podeu començar a nomenar-les... en aquestes línies tan sols es reflecteixen una xicoteta part i són el subterfugi per a introduir aquests versos. L’amor és una arma revolucionaria que desperta la consciència, sense ella difícilment podrem conservar tot allò que ens rodeja. 

Aquests versos estan dedicats al meu oncle Ramon que amb 83 anys no es troba cansat i tan sols veu un camí: la lluita diària. Salut companyes i companys.

 El Poeta Dissident

Tots dos caminem de pressa

Et veig de costat i et vull,

et mire de front i m’omplis

d’amor salvatge, feréstec.

T’observe de cul i torne

a veure’t majestuosa.

Sempre estàs ací molt prop

del meu cor tempestuós

i ple de malenconia.

Sempre estàs ací molt prop

del pensament meu indomable.

La sort m’ha cridat de prop

i ha permés que els destins nostres

caminen agafadets

de la mà a poqueta nit

al caliu d’una gran flama

que crema l’ansietat

dels que vivim i estimem.

M’obris a la immensitat

i m’arrossegues a un món

incert i sense cap límit. 

Tots dos caminem de pressa

perquè la vida no para

i ens empenta feroçment

cap al desenllaç sinistre.

El nostre amor ens permet

transformar aquesta angoixa

en passió veritable

per eixa vida que passa.

Sempre estàs ací molt prop

de totes les meues dèries.

Eres l’arbre on m’abraone

quan tot s’afona en el caos

salvatge de l’existència.

M’agafe a tu en les nits fredes,

llargues i despietades

de l’ hivern. Tinc molta sort.

He conegut a la dona

de la meua vida efímera,

l’ompliré amb els seus petons,

carícies i abraçades.

Som foc etern sense brasa

alimentat per la màgia.