Si seguim enumerant les contradiccions que ens envoltem, aviat ens
adonem que una de les més cridaneres és
el desfasament que hi ha entre allò que anomenen macroeconomia i l’economia
d’anar per casa. L’ IBEX ha recuperat
els 10.00 punts, els milionaris americans inverteixen a l’economia de l’Estat
Espanyol i els banquers acumulen cada vegada més diners, ja hem eixit de la
recessió, fantàstic. Però la realitat
per al poble és una altra, al voltant del 50% de la nostra joventut està
aturada, la gent que no treballa i té més de 50 anys no té futur, els majors
del nostre país cada vegada sobreviuen més malament i els que encara treballem
hem perdut drets, sou i dignitat.
Per altra banda s’han fet una sèrie
de reformes salvatges que van a impedir a milers de joves l’accés a una cultura
de qualitat i universal. La sanitat pública ha sigut assetjada amb una clara
intenció de destrossar-la. El 28% de la població arriba amb dificultats a final
de mes i un 16% som pobres. Amb aquestes dades naix una pregunta tot açò era
necessari per a eixir de la recessió? Aleshores que fa falta més per a eixir de
la crisi? Segurament que la precarietat laboral ens aprope a nivells de
l’esclavitud, que l’accés a una sanitat i cultura universals desapareguen, que
no tinguem dret a la jubilació i així fins a deixar-nos com a pàries, com a
burilles de cigarrets.
No obstant això, aquesta crisi ens
ha ensenyat algunes coses, entre altres, que en el sistema capitalista el
capital sempre guanya. Si hi ha pèrdues és el poble qui les cobreix, però si hi
ha guanys sempre són per als mateixos. A
més a més, en aquest sistema tan sols conten els diners, els ciutadans som simples
números, una variable més per a calcular les grans xifres amb les quals ens
bombardegen a la televisió, als periòdics, a les pel·lícules americanes...
Per altra banda, vegem que ells no
són els bons, que són els repressors, els que espien al poble, els que censuren
les nostres conductes, els que venen les armes de les guerres, els que ens
imposen les seues lleis, la seva cultura, els que s’inventen la història, els
que ens assassinen per raons d’estat, els que ens jutgen i ens tanquen, els que
no ens deixen viure...
Com a pare em preocupa el futur del
meu fill i la dels altres xiquets i xiquetes, per ells deguem combatre dia a
dia l’estupidesa i la mala hòstia del sistema. Ningú es mereix un futur incert,
sense cultura, sanitat, minat per l’especulació, l’explotació, la mentida i, si
fa falta, fins i tot l’assassinat. No tenim un altre camí, construir un món nou
ple de ciutadans lliures, i sereu vosaltres, els que avui sou xiquets, els que l’haureu
de construir. Nosaltres no hem pogut, no hem sabut construir-lo i tampoc ens
han deixat.
Queda per descomptat que aquest
sonet està dedicat als xiquets i xiquetes del món, perquè ells són el futur.
Nosaltres som el present. Salut i llibertat.
De pares pobres
I amb mitges soles,
a molta honor,
vindria al món,
Vicent Andrés Estellés
Per què no puc dir-ho?
Per què no puc dir-ho? Jugue amb paraules,
així com el vent nostre juga amb fulles
que cauen i recauen d’aquells arbres,
que també juguen quan són agranades.
Però no puc jutjar la vida d’altres,
ni tampoc puc jugar amb la dels arbres.
Jugue amb Pau rodejat per esperances,
perquè és el futur lliure de quimeres.
Tu eres un espetec ple d’alegries
i la força que trenca les cadenes,
farga d’on naixeran les heretgies.
Tu trencaràs insults de les riqueses
que es transformen de ple en noves pobreses
i sentiràs les teues vivències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada