dimecres, 30 d’octubre de 2013

Més contradiccions



Si seguim enumerant les contradiccions que ens envoltem, aviat ens adonem  que una de les més cridaneres és el desfasament que hi ha entre allò que anomenen macroeconomia i l’economia d’anar per casa. L’ IBEX  ha recuperat els 10.00 punts, els milionaris americans inverteixen a l’economia de l’Estat Espanyol i els banquers acumulen cada vegada més diners, ja hem eixit de la recessió, fantàstic.  Però la realitat per al poble és una altra, al voltant del 50% de la nostra joventut està aturada, la gent que no treballa i té més de 50 anys no té futur, els majors del nostre país cada vegada sobreviuen més malament i els que encara treballem hem perdut drets, sou i dignitat.

Per altra banda s’han fet una sèrie de reformes salvatges que van a impedir a milers de joves l’accés a una cultura de qualitat i universal. La sanitat pública ha sigut assetjada amb una clara intenció de destrossar-la. El 28% de la població arriba amb dificultats a final de mes i un 16% som pobres. Amb aquestes dades naix una pregunta tot açò era necessari per a eixir de la recessió? Aleshores que fa falta més per a eixir de la crisi? Segurament que la precarietat laboral ens aprope a nivells de l’esclavitud, que l’accés a una sanitat i cultura universals desapareguen, que no tinguem dret a la jubilació i així fins a deixar-nos com a pàries, com a burilles de cigarrets.

No obstant això, aquesta crisi ens ha ensenyat algunes coses, entre altres, que en el sistema capitalista el capital sempre guanya. Si hi ha pèrdues és el poble qui les cobreix, però si hi ha guanys sempre són per als mateixos.  A més a més, en aquest sistema tan sols conten els diners, els ciutadans som simples números, una variable més per a calcular les grans xifres amb les quals ens bombardegen a la televisió, als periòdics, a les pel·lícules americanes...

Per altra banda, vegem que ells no són els bons, que són els repressors, els que espien al poble, els que censuren les nostres conductes, els que venen les armes de les guerres, els que ens imposen les seues lleis, la seva cultura, els que s’inventen la història, els que ens assassinen per raons d’estat, els que ens jutgen i ens tanquen, els que no ens deixen viure...

Com a pare em preocupa el futur del meu fill i la dels altres xiquets i xiquetes, per ells deguem combatre dia a dia l’estupidesa i la mala hòstia del sistema. Ningú es mereix un futur incert, sense cultura, sanitat, minat per l’especulació, l’explotació, la mentida i, si fa falta, fins i tot l’assassinat. No tenim un altre camí, construir un món nou ple de ciutadans lliures, i sereu vosaltres, els que avui sou xiquets, els que l’haureu de construir. Nosaltres no hem pogut, no hem sabut construir-lo i tampoc ens han deixat. 

Queda per descomptat que aquest sonet està dedicat als xiquets i xiquetes del món, perquè ells són el futur. Nosaltres som el present. Salut i llibertat.

De pares pobres
I amb mitges soles,
a molta honor,
vindria al món,
Vicent Andrés Estellés 

Per què no puc dir-ho?
Per què no puc dir-ho? Jugue amb paraules,
així com el vent nostre juga amb fulles
que cauen i recauen d’aquells arbres,
que també juguen quan són agranades.

Però no puc jutjar la vida d’altres,
ni tampoc puc jugar amb la dels arbres.
Jugue amb Pau rodejat per esperances,
perquè és el futur lliure de quimeres.

Tu eres un espetec ple d’alegries
i la força que trenca les cadenes,
farga d’on naixeran les heretgies.

Tu trencaràs insults de les riqueses
que es transformen de ple en noves pobreses
i sentiràs les teues vivències. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...