El capitalisme continua desbocat, actua com una manada de llops que ataca
una rabera de cabres i encegats per la sang acaben matant-les totes. Per a que quede
clar i no fem interpretacions errònies, en aquesta metàfora nosaltres els
ciutadans som les cabres i ells, els capitalistes que ens sotmeten, són els
llops. La filosofia d’aquesta manada de llops és quantes més baixes millor; estan
instal·lats en el negoci de la mort.
Estem parlant d’un negoci que va començar en el mateix origen del sistema i
que ha tingut capítols molt foscos. Un
d’ells el període compres entre els segles XIX i la primera meitat del segle XX,
el moment de desenvolupament de les colònies. Al llarg d’aquests 150 anys la
maquinària capitalista va aniquilar al voltant d’uns 50 milions d’indígenes com
així queda constatat al llibre de Lee i Ley wood a 1999 que porta per títol
“The Cambridge Enclyclopedia of Hunters Gatherens”, publicat a Cambridge
University Press. Unes vegades caçant-los com a conills, altres en guerres
desiguals, passant-los malalties...
Des que era xicotet no m’agradaven les pel·lícules de guerra. Ja de ben
menut els mestres del règim feixista m’havien assignat un altre paper i tenia
ben clar que no era el de protagonista, però
volia viure eixa gran oportunitat que és la vida. Aquesta actitud estava íntimament
lligada amb la sort d’haver nascut en el si d’una família comunista que, a
pesar de viure sota la bota d’una dictadura feixista, mai va abaixar la cara.
Ara el meu sentiment pacifista es manté totalment viu i em donen molt de
fàstic les guerres d’Afganistan, de Síria i altres tantes repartides arreu de
tot el món. El negoci de la mort ompli les mans de diners a una minoria famolenca
de sang. Al nostre país es desenvolupa una guerra silenciosa i de més baixa intensitat
on l’estafa d’aquesta crisi està duent a milers d’homes i dones a la
desesperació. De fet l’actitud bel·ligerant de la classe dominat està sembrant
de baixes humanes tot el país en una guerra desigual. Espere que, arribat el
moment, paguen tots aquests crims contra la humanitat.
La lluita constant és l’únic camí que ens pot alliberar de les cadenes que
ens han posat. Que quede clar que estic al costat dels oprimits, dels quals jo
forme part, tant a nivell individual com a nivell de poble. Aquests versos són
per a la gent que ha caigut pel camí i desitge de tot cor que s’ature aquesta
roda infernal d’una vegada per sempre. També sóc conscient que aquest sentiment
no serà realitat fins que superem el capitalisme i ens posem a construir un món
nou, una nova societat.
L’amor resisteix el setge
Camine, mire i disfrute
de la gent que m’envolta pel carrer.
El vent suau se me’n porta
com si fora un núvol de paper vell.
Un somriure torna al meu
rostre llaurat pels llargs camins del temps
quan et trobe de repent
entre la multitud d’un carrer net.
Els anys passen i s’agafen
en la pell, però no en el pensament,
almenys en el meu cervell
salvatge i en rebel·lia tot el dia.
L’amor resisteix el setge
de l’estupidesa que ens acompanya
al llarg de cada jornada
disfressada amb sedes blanques de fada.
Tu i jo vivim sota el temps
que ho consumeix tot, excepte l’amor
que ens devora a nosaltres.
Tu i jo vivim sota tirans de pedra
corpresos de la misèria
que ens acorrala i ens mata cada dia.
Tu i jo addictes de la vida
patim i renaixem amb alegria.
El segle XIX ha tornat a Bangladesh i India, i està de camí cap ací. Molta lluita ens cal!
ResponEliminaNo tenim un altre camí.
ResponEliminaPoeta Dissident