El món esta
convuls, la indignació recorre els cinc continents, vivim en
un món globalitzat. El malestar esclata en qualsevol racó del món, però de
moment els culpables d’aquest malestar estan aconseguint que la situació els
siga favorable. Qui anava a pensar que el poder financer anava a fer un gran
negoci abans, durant, i ja veureu, després de l’estafa de la crisi, si els
ciutadans no fem res per desmuntar-los la jugada.
En un principi, per
l’any 2008, pareixia que tot era pura improvisació,
esclatava una bambolla immobiliària, es parlava d’una refundació del
capitalisme, se’ns demanava tranquil·litat i moltes altres coses més. I, a més
a més, tenien i tenen la poca vergonya de fer-nos creure que els ciutadans
havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats i ara era l’hora de
rectificar aquest despropòsit. Mentrestant a tot Europa guanyava a les urnes la
dreta i començaven de debò les retallades salvatges. Vista l’evolució de la
gran estafa en la qual estem immersos crec que d’improvisació res de res. La
dreta sempre ha tingut clar el que volia i en eixa voluntat el poble, els
ciutadans i ciutadanes tan sols contem per a unflar-los les butxaques de
diners. Tornem a l’època dels amos i dels senyorets, una imatge que per als que
tenim certa edat no ens és estranya i ens dóna molt de fàstic. També és cert
que hi ha gent que no es troba incòmode fent de criat i rient i aplaudint-los
les gràcies als amos. Davant d’aquest dilema em ve al cap una consigna “val més
morir de peu que viure de genolls”, ara bé cadascú te les seues idees.
La situació que
vivim és d’escàndol total, almenys al meu parer. Els representants del poder
financer, que no els meus, han instaurat un règim mafiós que tan sols gira al
voltant dels diners. Alhora, aquesta nova casta esta fent tot el possible per
mantenir el seu status quo amb
mètodes que ens recorden altres temps. Per raó d’estat, raó molt perillosa, ja
ens poden espiar, tancar, torturar... i moltes altres coses més, això sí en el
marc d’una democràcia feta a la seua mesura i sota la protecció de l’ anomenat
món lliure.
Cal
reaccionar davant de tanta estafa i crec personalment que amb la indignació no
hi ha prou.
Vénen anys molt durs perquè aquesta gentola es
creix en cada victòria i, si feu memòria, veureu que han guanyat totes les
escaramusses.
Com podeu veure
tot allò que van prometre era mentida i la realitat cada vegada és més dura,
principalment per als més desprotegits. Podem estar en un lament continu,
queixar-nos, plorar, però eixa no és la solució. Cal que comencem a dir ja hi
ha prou, a rebel·lar-nos i resistir davant de tanta injustícia social. La
poesia mai mor ni de badocs rodejada. Salut i llibertat companyes i companys.
També m’agrada la pluja
M’agrada
sentir el vent
fresc
de llevant en la cara
als
mesos càlids d’estiu.
També
m’agrada la pluja
fragant
que banya la terra
polsosa
dels llargs camins.
Però
sobretot m’agrades
tu i
la teua sensual
flaire que naix del teu cos
banyat
d’essències joves.
M’agrada
la llibertat
sense límits
capritxosos
nascuts
del temor estèril.
M`agrades
tu i el teu món
de
llibertat que t’envolta.
Odie
tota misèria
que
m’esclafa pels camins
tortuosos
i ressecs,
però
t’estime molt més
cada
jornada que passa.
Sense
amor no hi ha resistència,
sense tu
tan sols nit llargues,
fredes.
Sense llibertat
misèria,
foscor, no-res.
Sense
l’aire que respire
encara
queda el teu alé.
T’estime,
tinc el cor pres.
Sense
el teu amor el futur
desapareix
entre boires
espesses
i terra morta.
No hi
ha estiu sense papallones,
ni
amor sense llibertat,
ni
música sense notes.
Però
està el sense sentit
dels
que ni viuen ni volen,
dels
que maten i trafiquen
amb la
voluntat d’un poble,
d’un
poble que ja no és poble
perquè
està tiranitzat
pels
presoners dels diners.
La
poesia mai mort
ni de
badocs rodejada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada