dijous, 27 de juny de 2013

La poesia mai mor



El món esta convuls, la indignació recorre els cinc continents, vivim en un món globalitzat. El malestar esclata en qualsevol racó del món, però de moment els culpables d’aquest malestar estan aconseguint que la situació els siga favorable. Qui anava a pensar que el poder financer anava a fer un gran negoci abans, durant, i ja veureu, després de l’estafa de la crisi, si els ciutadans no fem res per desmuntar-los la jugada.

En un principi, per  l’any 2008, pareixia que tot era pura improvisació, esclatava una bambolla immobiliària, es parlava d’una refundació del capitalisme, se’ns demanava tranquil·litat i moltes altres coses més. I, a més a més, tenien i tenen la poca vergonya de fer-nos creure que els ciutadans havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats i ara era l’hora de rectificar aquest despropòsit. Mentrestant a tot Europa guanyava a les urnes la dreta i començaven de debò les retallades salvatges. Vista l’evolució de la gran estafa en la qual estem immersos crec que d’improvisació res de res. La dreta sempre ha tingut clar el que volia i en eixa voluntat el poble, els ciutadans i ciutadanes tan sols contem per a unflar-los les butxaques de diners. Tornem a l’època dels amos i dels senyorets, una imatge que per als que tenim certa edat no ens és estranya i ens dóna molt de fàstic. També és cert que hi ha gent que no es troba incòmode fent de criat i rient i aplaudint-los les gràcies als amos. Davant d’aquest dilema em ve al cap una consigna “val més morir de peu que viure de genolls”, ara bé cadascú te les seues idees.

La situació que vivim és d’escàndol total, almenys al meu parer. Els representants del poder financer, que no els meus, han instaurat un règim mafiós que tan sols gira al voltant dels diners. Alhora, aquesta nova casta esta fent tot el possible per mantenir el seu status quo amb mètodes que ens recorden altres temps. Per raó d’estat, raó molt perillosa, ja ens poden espiar, tancar, torturar... i moltes altres coses més, això sí en el marc d’una democràcia feta a la seua mesura i sota la protecció de l’ anomenat món lliure.     

Cal reaccionar davant de tanta estafa i crec personalment que amb la indignació no hi ha prou.
 Vénen anys molt durs perquè aquesta gentola es creix en cada victòria i, si feu memòria, veureu que han guanyat totes les escaramusses. 

Com podeu veure tot allò que van prometre era mentida i la realitat cada vegada és més dura, principalment per als més desprotegits. Podem estar en un lament continu, queixar-nos, plorar, però eixa no és la solució. Cal que comencem a dir ja hi ha prou, a rebel·lar-nos i resistir davant de tanta injustícia social. La poesia mai mor ni de badocs rodejada. Salut i llibertat companyes i companys.
        El Poeta Dissident

També m’agrada la pluja
M’agrada sentir el vent
fresc de llevant en la cara
als mesos càlids d’estiu.
També m’agrada la pluja
fragant que banya la terra
polsosa dels llargs camins.
Però sobretot m’agrades
tu i la teua sensual
 flaire que naix del teu cos
banyat d’essències joves.

M’agrada la llibertat
sense límits capritxosos
nascuts del temor estèril.
M`agrades tu i el teu món
de llibertat que t’envolta.
Odie tota misèria
que m’esclafa pels camins
tortuosos i ressecs,
però t’estime molt més
cada jornada que passa.

Sense amor no hi ha resistència,
sense tu tan sols nit llargues,
fredes. Sense llibertat
misèria, foscor, no-res.
Sense l’aire que respire
encara queda el teu alé.
T’estime, tinc el cor pres.
Sense el teu amor el futur
desapareix entre boires
espesses i terra morta.

No hi ha estiu sense papallones,
ni amor sense llibertat,
ni música sense notes.
Però està el sense sentit
dels que ni viuen ni volen,
dels que maten i trafiquen
amb la voluntat d’un poble,
d’un poble que ja no és poble
perquè està tiranitzat
pels presoners dels diners.

La poesia mai mort
ni de badocs rodejada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...