Si fem cas de les informacions que s’airegen en molts
mitjans de comunicació afins al govern, és a dir pràcticament tots, el 2014
serà un any clau, començarem a superar la crisi i tot tornarà a la normalitat.
Tant de bo siga veritat, però possiblement la realitat serà una altra i, a més
a més, tot depèn d’allò que entenem per normalitat. De totes les maneres si
així fora començaríem a superar la crisi econòmica després d’ haver saquejat la
sanitat, l’educació, la cultura, la dignitat, la justícia social... després d’
haver desnonat a milions de persones, d’haver perdut la vida moltíssima gent,
d’haver destruït la jubilació a milions de persones...
Aleshores, quina serà
eixa normalitat? Tornarem a recuperar els nostres drets? Recuperarem l’estat
del benestar? Sincerament crec que els canvies que han dut a terme els
neoliberals els han fet perquè es queden amb o sense crisi. Estem per tant
davant de la mort d’una identitat
capitalista i individualista que mor per
a donar pas a una altra, la de l’angoixa permanent d’homes i dones que cada
vegada es pareixeran més als esclaus d’un passat no molt llunyà. A una societat
classista deshumanitzada, sense cor, en la qual les persones tan sol contaran
per a mantindre l’ estatus d’una minoria i on
el saqueig de la Terra serà una constant.
La lluita és l’únic camí que pot canviar aquest guió. Si no
els plantem cara el futur nostre, dels nostres fills i filles, dels nostres
majors, de la Mare Terra, serà tan negre com una nit sense lluna. El nostre
futur com a poble passa per desterrar el saqueig dels recursos humans i
naturals, per perseguir la cultura de la corrupció, per pensar, per plorar, per
riure... La crisi del sistema capitalista ens ha de portar a la reflexió, a mirar
més enllà del nostre alé i posar l’individu en el seu lloc.
Al planeta Terra estan passant coses que no se solucionaran
si continuem funcionant amb la mateixa miopia amb la qual hem tractat la crisi
que estem sofrint. Els interessos d’una minoria ridícula no es poden posar per
damunt dels interessos de la gran majoria que, a més a més, no poden ser altres
que viure en pau amb la natura i amb els seus semblants.
2014 serà en tot cas l’any a partir del qual haurem de
clarificar la nostra posició a favor de la vida i el respecte als altres o
continuar en la dèria en la qual estem submergits i arrasar tot allò que encara
queda en peus. Els següents versos estan dedicats a la gen que continua en la
lluita, a la gent que creu que un altre món és possible. Salut i llibertat companyes
i companys que el futur és nostre.
Al meu país mor la gent
Em busque en la immensitat
de la nit llarga i dolenta
i em trobe assetjat d’angoixa.
Els xiquets al meu país
passen fam i tenen gana
mentre els roben el futur
quatre homes de fixador
i dones de porcellana.
El meu país mor de pena
per l’enveja i la misèria.
Al meu país no es vol viure
i es renuncia a la vida
mentre els homes miserables
i les dones camallargues
es farceixen les butxaques
amb les nostres esperances.
El meu país ple de lladres
llangueix, es dessagna i mor
pels matins, a la vesprada,
entre muntanyes de palla.
El meu país és de festa,
futbol, trons i pandereta
i sense cap consciència.
Al meu país mor la gent
assetjada per la fam
com en els anys de postguerra.
Al meu país no hi ha futur
l’assassinen els de sempre
tots els homes miserables
i les dones camallarga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada