dijous, 4 d’abril de 2013

Un dia qualsevol



M’alce de matí desdejune i escolte les notícies. Res no canvia, tot és corrupció, alhora que continua la  repressió i la humiliació de la classe treballadora. De la catàstrofe ecològica que ens ve no se’n parla mai, ni tampoc d’altres coses que són de les que vertaderament s’hauria de parlar. La gran mentida continua, mentre la realitat ens ofega poquet a poquet.    

 Me’n  vaig de casa camí del treball, creue el carrer i em trobe un home d’uns cinquanta anys buscant alguna cosa en un contenidor de fem. Continue el meu camí i he de sortejar un nombre considerable d’excrements de gos.  Avui no hi han xiquets pel carrer, són les vacances de Pasqua. 

A la feina continuen les cares llargues, estem pendents d’un ERO. Engegue l’ordinador i mire el correu electrònic, més del 90% dels missatges no valen per a res. Escrius algunes respostes. Tot aviat continue amb la tasca que encara no havia acabat. A la feina cada vegada en som menys i prompte en serem menys. La maquinaria de repressió continua i pràcticament ningú no diu res, la por ens acollona. Però això sí, visquem en una democràcia, encara que la llibertat d’expressió no existeix, els drets que encara ens queden són ignorats i el futur dels nostres fills es difumina com la boira.

La resposta col·lectiva a tanta salvatjada no arriba, ens han educat per a aguantar i posar l’altra galta. A més a més, actuem com monstres individualistes i pareix que la catàstrofe no va amb nosaltres.  Però com calia esperar sempre està la gent que tira del carro, la solidària, la que lluita contra la injustícia que imparteix el poder dominat, eixe poder dictatorial que ens ofega, que ens humilia. De totes maneres alguna cosa està passant, els dictadors estan inquiets i cada vegada distorsionen més la realitat. Tot aquell que es manifesta contra ells és un possible terrorista, impressionant, i això que encara a penes si hem començat a defendre’ns de les agressions diàries que suportem. Per si fora poc, els pocavergonya se senten assetjats, es fan les víctimes i intenten desviar l’atenció del drama humà.    

A la plaça la Verge està Loly que porta 24 dies en vaga de fam. Aquests versos són per tu companya. La teua lluita és també la meua i m’imagine que la de totes les persones que estan pel respecte, la dignitat i la justícia. Salut i llibertat companya.  

Loly
A la gran plaça espurneja
l’aigua que cau del cel fosc.
La gent s’amuntega i calla.
L’emoció m’estreny el cor
mentre entre la pau respire.
Al meu costat el meu fill
que veu a Loly blanca i calla.
S’escolten els primeres crits:
justícia i dignitat.
Després un trobador canta.

La plaça s’ompli de música,
rialles i aplaudiments,
també de molta esperança. 
No et conec,  però sóc tu
i crec en la teua lluita
que s’escapa per la vida
dels rebels de la justícia.    
La dignitat t’acompanya
entre coloms, sants i aigua.

Del teu cos trencadís brolla
la gran força de la lluita.
No és un dia qualsevol
avui acabes amb la vaga
molt debilitada, blanca.
Els meus ulls s’omplin de llàgrimes,
també els ulls de tots vosaltres.
Tornem a la nostra casa
i tu et quedes a la plaça.
No estàs sola, no estàs sola.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...