M’alce de matí desdejune i escolte
les notícies. Res no canvia, tot és corrupció, alhora que continua la repressió i la humiliació de la classe
treballadora. De la catàstrofe ecològica que ens ve no se’n parla mai, ni
tampoc d’altres coses que són de les que vertaderament s’hauria de parlar. La
gran mentida continua, mentre la realitat ens ofega poquet a poquet.
Me’n
vaig de casa camí del treball, creue el carrer i em trobe un home d’uns
cinquanta anys buscant alguna cosa en un contenidor de fem. Continue el meu
camí i he de sortejar un nombre considerable d’excrements de gos. Avui no hi han xiquets pel carrer, són les
vacances de Pasqua.
A la feina continuen les cares
llargues, estem pendents d’un ERO. Engegue l’ordinador i mire el correu
electrònic, més del 90% dels missatges no valen per a res. Escrius algunes
respostes. Tot aviat continue amb la tasca que encara no havia acabat. A la
feina cada vegada en som menys i prompte en serem menys. La maquinaria de
repressió continua i pràcticament ningú no diu res, la por ens acollona. Però
això sí, visquem en una democràcia, encara que la llibertat d’expressió no
existeix, els drets que encara ens queden són ignorats i el futur dels nostres
fills es difumina com la boira.
La resposta col·lectiva a tanta
salvatjada no arriba, ens han educat per a aguantar i posar l’altra galta. A
més a més, actuem com monstres individualistes i pareix que la catàstrofe no va
amb nosaltres. Però com calia esperar
sempre està la gent que tira del carro, la solidària, la que lluita contra la
injustícia que imparteix el poder dominat, eixe poder dictatorial que ens
ofega, que ens humilia. De totes maneres alguna cosa està passant, els
dictadors estan inquiets i cada vegada distorsionen més la realitat. Tot aquell
que es manifesta contra ells és un possible terrorista, impressionant, i això
que encara a penes si hem començat a defendre’ns de les agressions diàries que
suportem. Per si fora poc, els pocavergonya se senten assetjats, es fan les
víctimes i intenten desviar l’atenció del drama humà.
A la plaça la Verge està Loly que porta
24 dies en vaga de fam. Aquests versos són per tu companya. La teua lluita és
també la meua i m’imagine que la de totes les persones que estan pel respecte,
la dignitat i la justícia. Salut i llibertat companya.
Loly
A la gran plaça espurneja
l’aigua que cau del cel
fosc.
La gent s’amuntega i
calla.
L’emoció m’estreny el cor
mentre entre la pau
respire.
Al meu costat el meu fill
que veu a Loly blanca i
calla.
S’escolten els primeres
crits:
justícia i dignitat.
Després un trobador
canta.
La plaça s’ompli de
música,
rialles i aplaudiments,
també de molta esperança.
No et conec, però sóc tu
i crec en la teua lluita
que s’escapa per la vida
dels rebels de la
justícia.
La dignitat t’acompanya
entre coloms, sants i
aigua.
Del teu cos trencadís
brolla
la gran força de la lluita.
No és un dia qualsevol
avui acabes amb la vaga
molt debilitada, blanca.
Els meus ulls s’omplin de
llàgrimes,
també els ulls de tots vosaltres.
Tornem a la nostra casa
i tu et quedes a la
plaça.
No estàs sola, no estàs
sola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada