dimecres, 10 d’abril de 2013

Dues vides, dos móns



Quasi simultàniament s'ha anunciat la mort de dues persones que representen dos maneres oposades d'entendre l'economia, la societat, la vida: Margaret Thatcher, coneguda amb el sobrenom de la “dama de ferro”, i José Luís Sampedro, el vell professor. La mort de Sampedro es va anunciar quan ja havia sigut incinerat per exprés desig de qui volia anar-se'n de manera senzilla i sense publicitat. Thatcher tindrà un funeral d'Estat pagat amb diners públics.

La mandatària britànica té una llarga fulla de serveis a l'establishment del seu país i d'Europa. Va aplicar l'economia neoliberal que fa més rics als rics i més pobres als pobres i, per aconseguir-ho, va haver d'acabar amb els sindicats que feien forts els treballadors. Amb sindicats febles va ser fàcil desregular les relacions laborals i les condicions de treball dels funcionaris públics, donant tot el poder als empresaris que haurien de crear ocupació, i acabar amb “l'excessiva” protecció social per enfortir l'esperit emprenedor, la competitivitat i el dinamisme que farien créixer l'economia i la riquesa de tots. Les privatitzacions i la desinversió en sanitat, educació i serveis socials va complementar el gran servei que la dama de ferro va fer als poderosos britànics.

Malauradament, per a les classes populars, el resultat va ser molt diferent al publicitat, tot i que era previsible. Atur, reducció de poder adquisitiu generalitzat dels sectors populars, augment de la taxa de suïcidis, d'homicidis, d'alcoholisme i, el que és pitjor: l'aparició de fam, especialment entre els xiquets i en les regions més pobres de Yorkshire, Escòcia i el País de Gales. No és estrany que en Glasgow, Bristol, Belfast o Londres haja hagut celebracions en conèixer-se la seua mort. 

La primera dona dirigent d'un Estat europeu, sempre dura amb els dèbils i servil amb els poderosos, va retallar dràsticament els drets laborals i socials de les dones a la Gran Bretanya, però és enyorada pels nostres governants actuals que segueixen els seus passos en la destrucció de les bases que sustenten la societat dels ciutadans. 

Sampedro, per contra, va defendre fins el final la necessitat de negar el discurs únic de submissió al poder dels diners per damunt de les persones. L'economia havia d'estar al servei de les persones i no les persones al servei de l'economia. L'alimentació, la salut, l'educació, la llibertat, tot el que fomente la qualitat de vida de les persones és el que importa, i la solidaritat com element necessari per la supervivència de l'espècie i la vida en dignitat.

Sampedro tenia una fe infinita en la humanitat que transmetia amb les paraules i amb la llum de la seua mirada, i animava als que menys tenien a endinsar-se al món de la utopia, doncs el que és necessari sempre és possible. Cal recuperar l'alt ideal de justícia, acabar amb la sobreexplotació del més dèbils, canviar aquesta societat de mercat on tot té un preu, tot és mercaderia i on la corrupció és la màxima expressió d'aquesta filosofia de mercat, doncs la corrupció és que uns homes s'ofereixen a altres disposats a comprar-los. 

El vell professor diu en Reacciona que “...el ocaso no es el fin de la historia, sino el del sistema. Porque el mundo sigue adelante”. El capitalisme sense maquillatge que va començar a implementar Thatcher està mostrant la cara horrible de l'abús i la injustícia que és, sens dubte, el crepuscle del sistema. El llegat de José Luís Sampedro és un far que ens indica la direcció a seguir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...