Quasi simultàniament s'ha anunciat la mort de dues persones
que representen dos maneres oposades d'entendre l'economia, la societat, la
vida: Margaret Thatcher, coneguda amb el sobrenom de la “dama de ferro”, i José
Luís Sampedro, el vell professor. La mort de Sampedro es va anunciar quan ja
havia sigut incinerat per exprés desig de qui volia anar-se'n de manera
senzilla i sense publicitat. Thatcher tindrà un funeral d'Estat pagat amb
diners públics.
La mandatària britànica té una llarga fulla de serveis a
l'establishment del seu país i d'Europa. Va aplicar l'economia neoliberal que
fa més rics als rics i més pobres als pobres i, per aconseguir-ho, va haver
d'acabar amb els sindicats que feien forts els treballadors. Amb sindicats
febles va ser fàcil desregular les relacions laborals i les condicions de
treball dels funcionaris públics, donant tot el poder als empresaris que
haurien de crear ocupació, i acabar amb “l'excessiva” protecció social per
enfortir l'esperit emprenedor, la competitivitat i el dinamisme que farien
créixer l'economia i la riquesa de tots. Les privatitzacions i la desinversió
en sanitat, educació i serveis socials va complementar el gran servei que la
dama de ferro va fer als poderosos britànics.
Malauradament, per a les classes populars, el resultat va
ser molt diferent al publicitat, tot i que era previsible. Atur, reducció de
poder adquisitiu generalitzat dels sectors populars, augment de la taxa de
suïcidis, d'homicidis, d'alcoholisme i, el que és pitjor: l'aparició de fam,
especialment entre els xiquets i en les regions més pobres de Yorkshire,
Escòcia i el País de Gales. No és estrany que en Glasgow, Bristol, Belfast o
Londres haja hagut celebracions en conèixer-se la seua mort.
La primera dona dirigent d'un Estat europeu, sempre dura amb
els dèbils i servil amb els poderosos, va retallar dràsticament els drets
laborals i socials de les dones a la Gran Bretanya, però és enyorada pels
nostres governants actuals que segueixen els seus passos en la destrucció de
les bases que sustenten la societat dels ciutadans.
Sampedro, per contra, va defendre fins el final la
necessitat de negar el discurs únic de submissió al poder dels diners per
damunt de les persones. L'economia havia d'estar al servei de les persones i no
les persones al servei de l'economia. L'alimentació, la salut, l'educació, la
llibertat, tot el que fomente la qualitat de vida de les persones és el que
importa, i la solidaritat com element necessari per la supervivència de
l'espècie i la vida en dignitat.
Sampedro tenia una fe infinita en la humanitat que
transmetia amb les paraules i amb la llum de la seua mirada, i animava als que
menys tenien a endinsar-se al món de la utopia, doncs el que és necessari
sempre és possible. Cal recuperar l'alt ideal de justícia, acabar amb la
sobreexplotació del més dèbils, canviar aquesta societat de mercat on tot té un
preu, tot és mercaderia i on la corrupció és la màxima expressió d'aquesta
filosofia de mercat, doncs la corrupció és que uns homes s'ofereixen a altres
disposats a comprar-los.
El vell professor diu en Reacciona que “...el ocaso
no es el fin de la historia, sino el del sistema. Porque el mundo sigue adelante”.
El capitalisme sense maquillatge que va començar a implementar Thatcher està
mostrant la cara horrible de l'abús i la injustícia que és, sens dubte, el
crepuscle del sistema. El llegat de José Luís Sampedro és un far que ens indica
la direcció a seguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada