Els Horts Urbans de Benimaclet

Un diumenge qualsevol m’alce de matinada i me’n vaig a l’ horta de Benimaclet. Necessite estar en contacte amb la terra. L’horta està plena d’ocells i estan molt excitats. En un punt la primavera esclafirà i ja no la podrem parar. Els horts començaran a omplir-se de flors, tomaques, pebres, albergines....

Els Horts Urbans de Benimaclet són fruit d’un projecte col·lectiu, autogestionat, amb multitud d’opinions, idees, contradiccions, dones, homes, xiquetes i xiquets, on l’experiència de lluita de l’Associació de Veïns i Veïnes de Benimaclet va ser clau. En el mateix combat vam comptar amb l’ajuda de les companyes i companys del Terra, amb els dolçainers i tabaleters de l’Estrela Roja de Benimaclet, amb l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, amb la Muixeranga de València, amb l’Ampa del Pare Català, Benimaclet Viu i un llarguíssim etc. d’organitzacions, col·lectius afins a la causa. Per mi va ser un somni fet realitat.

Per altra banda, jo almenys o visc així, som  el mirall d’aquella gent que lluita perquè l’horta de València no acabe sota l’impuls bàrbar del taulellet i el quitrà. Aquest acte salvatge és una mostra del paradigma que viu la nostra societat. Davant d’un món famolenc, nosaltres els occidentals, tutelats per un sistema capitalista, veiem com una terra propicia a produir menjar, és devorada per un monstre infernal que no pot deixar de tragar perquè si no es mor d’inanició.

Davant d’aquesta actitud ja fa temps que vaig decidir no ser un agent passiu, puc estar equivocat, però també reivindique el dret a equivocar-me. No obstant això, sóc conscient que la Terra, la nostra casa, està sofrint un ritme de destrucció que posa en perill inclòs la pervivència de la nostra espècie. També veig que una gran majoria de la població o no s’ha adonat compte o li la porta fluixa. La societat de consum ens està fent insensibles, callem davant de l’explotació de l’home per l’home, davant de la injustícia ecològica, ens du a un individualisme desmesurat, en fi ens porta a una situació caòtica de la qual encara podem eixir, però que no la podem dilatar més.

Aquest any és el centenari de la Revolució Russa des d’ací un xicotet homenatge a tota la gent que es va deixar la  pell lluitant per un món millor. També pense en la gent que va lluitar contra el feixisme a la II República i en especial en el meu avi Pere Guillem Doménech que va pagar la lleialtat a la República amb 7 anys de presó.

Aquests versos estan dedicats a totes i tots els desobedients, a la gent que resisteix, als patriotes, als camarades, a la gent de pensament lliure, és a dir a totes i tots vosaltres.

L’amor és resistència

He conegut un somriure

que renaix tots els matins

i en captiva amb la mirada

Veig assassinat  el somni

de tots els desposseïts

entre columnes de marbre.

El teu somriure camina,

penetra en la meua ment

i dóna ganes de  viure.

Nosaltres ens diluïm

entre boirines estèrils

i la bèstia es fa forta.

L’amor és resistència,

ens mengem amb la mirada,

el temps passa, passa i passa.

Pere Miquel Guillem Calatayud

Els perills de les tradicions

Últimament s’apel·la contínuament a la tradició per justificar pràctiques bàrbares denunciades, especialment, pels animalistes. Ànecs, oques, cabres, bous... un ample ventall d’animals són maltractats en les festes populars perquè sempre s’ha fet, és tradició, i si es qüestiona, la gent del lloc ho sent com un atac a allò que sustenta la pròpia comunitat.

Les tradicions són el que dona personalitat a un poble, la base sobre la qual es forma i es modela el individu. I d’ací deriva el seu perill. Si una societat no és capaç de qüestionar i canviar les tradicions obsoletes o contràries a la dignitat o a la justícia social, difícilment podrà avançar cap a un món millor.

La tradició és la que llasta la igualtat de gènere, mantenint rols de capacitat i incapacitat, d’autoritat i de submissió segons el sexe, la que transmet l’homofòbia, la xenofòbia, el racisme o les idees conservadores de que les coses sempre han sigut així i sempre ho seran, per a que els poderosos mantinguin el control social.

En un Estat com el nostre, resultat d’una dictadura nacional-catòlica, només perduren les tradicions que s’han imposat a la majoria de la població a sang i foc. Mai no se’n parla de la tradició popular antimonàrquica i republicana, laica, anticlerical, igualitària, socialista o anarquista, o de lluita per les llibertats dels pobles d’aquest territori que anomenem Espanya.

Les “nostres” tradicions sempre van lligades a manifestacions de la religió catòlica o a la pitjor manifestació de la desigualtat social: la monarquia. La reina de les festes, les misses obligades, les ofrenes a la verge, al crist o als sants no falten en cap ciutat o poble. La filla és la princesa i el fill és el rei de la casa. El bateig, la comunió, el casament i, fins i tot el soterrar, està regit per les normes de la tradició catòlica, imposada històricament per la força de les armes al poble en lluita per desfer-se’n d’aquesta pesada càrrega, que ens impedeix avançar com una societat racional i moderna.

Ànecs, oques, cabres i bous paguen la festa d’aquestes tradicions bàrbares però són només la part innòcua que els mitjans airegen, mentre s’amaga el que són els perills de les tradicions com elements de control social. 

El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso”, es va publicar l’article de Nancy  Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó la falta de connexió dels partits tradicionals d’esquerra amb el patiment de les classes populars i l’absència de solucions als seus programes.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ

El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

Nancy Fraser  12/01/2017

Pel que fa a mi, no vaig vessar cap llàgrima per la derrota del neoliberalisme progressista. És veritat: hi ha molt que témer d'una administració Trump racista, antiimmigrant i antiecològica. Però no hauríem de lamentar ni la implosió de l'hegemonia neoliberal ni la demolició del clintonisme i la seua tenalla de ferro sobre el Partit Demòcrata. La victòria de Trump significa una derrota de l'aliança entre emancipació i finançarització. Però aquesta presidència no ofereix solució cap a la present crisi, no comporta la promesa d'un nou règim ni d'una hegemonia segura. Al que ens enfrontem més aviat és a un interregne, a una situació oberta i inestable en la que els cors i les ments estan en joc. En aquesta situació, no sols hi ha perills, també oportunitats: la possibilitat de construir una nova Nova Esquerra.

Molt dependrà en part de que els progressistes que van recolzar la campanya de Hillary siguin capaços de fer un seriós examen de consciència. Necessitaran alliberar-se del mite, confortable però fals, de que van perdre contra una “panda deplorable” (racistes, misògins, islamòfobs i homòfobs) auxiliats per Vladimir Putin i el FBI. Necessitaran reconèixer la seua pròpia part de culpa en sacrificar la protecció social, el benestar material i la dignitat de la classe obrera a una falsa interpretació de l'emancipació entesa en termes de meritocràcia, diversitat i empoderament. Necessitaran pensar a fons en com podem transformar l'economia política del capitalisme finançaritzat revivint el lema de campanya de Sanders –“socialisme democràtic”— i imaginant què podria significar aqueix lema en el segle XXI. Necessitaran, sobretot, arribar a la massa de votants de Trump que no són racistes ni pròxims a la ultradreta, sinó víctimes d'un “sistema fraudulent” que poden i han de ser reclutades per al projecte antineoliberal d'una esquerra rejovenida.

Això no vol dir oblidar-se de preocupacions apressants sobre el racisme i el sexisme. Però significa molestar-se a mostrar de quina manera aqueixes inveterades opressions històriques troben noves expressions i nous fonaments en el capitalisme finançaritzat dels nostres dies. Rebutjant la idea falsa, de suma zero, que va dominar la campanya electoral, hauríem de vincular els danys patits per les dones i les gents de color amb els experimentats pels molts que van votar a Trump. Per aqueixa senda, una esquerra revitalitzada podria assentar els fonaments d'una nova i potent coalició compromesa a lluitar per tots.

El final del neoliberalisme “progressista” (I)
El final del neoliberalisme “progressista” (II)

El final del neoliberalisme “progressista” (III)

El final del neoliberalisme “progressista” (III)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy  Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó com l’aparell dels partits d’esquerres impedeixen les polítiques que demanen les seues bases, mentre la dreta recull els vots dels desencantats.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ

El final del neoliberalisme “progressista” (III)

Nancy Fraser  12/01/2017

El que va fer possible aqueixa combinació (neoliberalisme i progressisme) va ser l'absència de qualsevol esquerra genuïna. A pesar d'arravataments periòdics com Occupy Wall Street, que es va rebel·lar efímer, no hi ha hagut una presència sostinguda de l'esquerra en els EUA des de fa diverses dècades. Ni s'ha donat ací una narrativa abraçadora d'esquerra que poguera vincular els legítims greuges dels votants de Trump amb una crítica efectiva de la finançarització, d'una banda, i amb la visió antiracista, antisexista i antijeràrquica de l'emancipació, per l'altra. Igualment devastador va resultar que es deixaren llanguir els potencials vincles entre el món del treball i els nous moviments socials. Divorciats l'un de l'altre, aquests indispensables pols de qualsevol esquerra viable es van allunyar indefinidament fins a arribar a parèixer antitètics.

Almenys fins a la notable campanya de Bernie Sanders en les primàries, que va bregar per unir-los després de la relativa punxada de la consigna “Les Vides Negres Compten”. Fent esclatar el sentit comú neoliberal regnant, la revolta de Sanders va ser, en el costat Demòcrata, el paral·lel de Trump. Així com Trump va aconseguir donar la bolcada al establishment Republicà, Sanders va estar a un pèl de derrotar la successora ungida per Obama, l’apparatchiks del qual controlaven tots i cada un dels ressorts del poder en el Partit Demòcrata. Entre ambdós, Sanders i Trump, van galvanitzar una enorme majoria del vot nord-americà. Però només el populisme reaccionari de Trump va sobreviure. Mentre que ell va aconseguir desfer-se fàcilment dels seus rivals Republicans, inclosos els predilectes dels grans donants de campanya i dels caps del Partit, la insurrecció de Sanders  va ser frenada eficaçment per un Partit Demòcrata molt menys democràtic. En el moment de l'elecció general, l'alternativa d'esquerra ja havia sigut suprimida. L'opció que quedava era un pren-ho o deixa-ho entre el populisme reaccionari i el neoliberalisme progressista: trien el color que vulguin, mentre siga negre. Quan la suposada esquerra va tancar files amb Hillary, la sort estava tirada.

No obstant això, i ara encara més, aquest és un dilema que l'esquerra hauria de rebutjar. En compte d'acceptar els termes en què les classes polítiques ens presenten el dilema que oposa emancipació a protecció social, el que cal fer és treballar per a redefinir aqueixos termes partint del vast i creixent fons de revulsió social contra el present orde. En compte de posar-nos del costat de la finançarització-cum-emancipació contra la protecció social, el que hauríem de fer és construir una nova aliança d'emancipació i protecció social contra la finançarització. En aqueix projecte, que construiria sobre terreny preparat per Sanders, emancipació no significa diversificar la jerarquia empresarial, sinó abolir-la. I prosperitat no significa incrementar el valor de les accions o els beneficis empresarial, sinó la base de partida d'una bona vida per a tots. Aqueixa combinació continua sent l'única resposta de principis i guanyadora en la present conjuntura.

Continuarà...

El final del neoliberalisme “progressista” (I)
El final del neoliberalisme “progressista” (II)

El final del neoliberalisme “progressista” (IV)