dimecres, 25 de gener de 2017

El final del neoliberalisme “progressista” (II)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal 
“Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó el paper de la socialdemocràcia europea i els resultats electorals.
Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ

El final del neoliberalisme “progressista” (II)
Nancy Fraser  12/01/2017

El neoliberalisme progressista es va desenvolupar en els EUA durant aquestes tres últimes dècades i va ser ratificat pel triomf electoral de Bill Clinton en 1992. Clinton va ser el principal enginyer i portaestendard dels “Nous Demòcrates”, l'equivalent nord-americans del “Nou Laborisme” de Tony Blair. En compte de la coalició del New Deal entre obrers industrials sindicalitzads, afroamericans i classes mitjanes urbanes, Clinton va forjar una nova aliança d'empresaris, suburbanites, nous moviments socials i joventut: tots proclamant orgullosos el seu bona fides modern i progressista, amant de la diversitat, el multiculturalisme i els drets de les dones. Encara que l'administració Clinton va fer seues aqueixes idees progressistes, va cortejar a Wall Street. Passant el comandament de l'economia a Goldman Sachs, va desregular el sistema bancari i va negociar tractats de lliure comerç que van accelerar la desindustrialització. El que es va perdre pel camí va ser el Cinturó de l'Òxid, en altre temps bastió de la democràcia social del New Deal i ara la regió que ha entregat el Col·legi Electoral a Donald Trump. Aqueixa regió, junt amb nous centres industrials en el Sud, va rebre un dur revés quan la finançarització més desfermada va campar a plaer en el curs de les passades dues dècades. Continuades pels seus successors, inclòs Barak Obama, les polítiques de Clinton van degradar les condicions de vida de tot el poble treballador, però especialment dels empleats en la producció industrial. Per a dir-ho sumàriament: Clinton té una pesada responsabilitat en el debilitament de les unions sindicals, en el declivi dels salaris reals, en l'augment de la precarietat laboral i en l'auge de les famílies amb dos ingressos que va vindre a substituir al difunt salari familiar.

Com suggereix açò últim, a l'assalt a la seguretat social li va donar llustre, un vernís de carisma emancipatori, prestat pels nous moviments socials. Durant tots els anys en els què s'obria un cràter després d'un altre en la seua indústria manufacturera, el país estava animat i entretingut per una faramalla de “diversitat”, “empoderament” i “no-discriminació”. Identificant “progrés” amb meritocràcia en compte d'igualtat, amb aqueixos termes s'equiparava  “l'emancipació” amb l'ascens d'una xicoteta elit de dones “talentoses”, minories i gais en la jerarquia empresarial del qui-guanya-es-queda-amb-tot, en compte de amb l'abolició d'aquesta última. Aqueixa comprensió liberal-individualista del “progrés” va vindre gradualment a reemplaçar a la comprensió anticapitalista –més abraçadora, antijeràrquica, igualitària i sensible a la classe social— de l'emancipació que havia florit en els anys 60 i 70. Quan la Nova Esquerra va minvar, la seua crítica estructural de la societat capitalista es va marcir, i l'esquema mental liberal-individualista tradicional del país es va reafirmar a si mateix alhora que es contreien les aspiracions dels “progressistes” i dels suposats esquerrans. Però el que va segellar l'acord va ser la coincidència d'aquesta evolució amb l'auge del neoliberalisme. Un partit inclinat a liberalitzar l'economia capitalista va trobar el seu company perfecte en un feminisme empresarial centrat en la “voluntat de dirigir” del leaning in o a “trencar el sostre de vidre”. 

El resultat va ser un “neoliberalisme progressista”, amalgama de truncats ideals d'emancipació i formes letals de finançarització. Va ser aqueixa amalgama la que van rebutjar in toto els votants de Trump. Prominents entre els deixats arrere en aquest brau món cosmopolita eren els obrers industrials, per descomptat, però també executius, xicotets empresaris i tots els que depenien de la indústria en el Cinturó Oxidat i en el Sud, així com les poblacions rurals devastades per la desocupació i la droga. Per a aqueixes poblacions, al dany de la desindustrialització es va afegir l'insult del moralisme progressista, que es va acostumar a considerar-los culturalment retardats. Rebutjant la globalització, els votants de Trump repudiaven també el liberalisme cosmopolita identificat amb ella. Alguns –no, per descomptat, tots, ni de bon tros— van quedar a un pas molt curt de culpar de l'empitjorament de les seues condicions de vida a la correcció política, a les gents de color, als immigrants i els musulmans. Als seus ulls, les feministes i Wall Street eren aus d'un mateix plomatge, perfectament unides en la persona de Hillary Clinton.

Continuarà...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...