Serveis mínims constants

Quan hi ha una vaga general l’estat es preocupa perquè tot funcione bé, o almenys això diuen, i imposa els anomenats serveis mínims per rebentar la protesta social. D’ aquesta manera els esquirols poden continuar treballant  mentre els altres, els que anem a la vaga, som sancionats econòmica o penalment. Si la cosa va bé perfecte tots eixim guanyant tant els que hi anem com els que no hi anem, a la vaga.

Ara bé, no anem a parlar d’aquest tema, si no de la situació que tenim com a resultat de les retallades imposades per una política neoliberal que ens ha dut a una nova situació, estem en serveis mínims constants.

La situació penosa a la qual hem arribat al llarg de tot Europa i més concretament al País Valencià és alarmant, no cal que tornem a nomenar totes les conseqüències que ja hem apuntat al llarg de nombroses reflexions ací a “escriure per no callar”, aquesta vegada ens centrarem en altres coses que no estan a primera vista, però que també són essencials per al bon funcionament d’un país, el nostre.

A l’eliminació de milers de treballadors en sanitat, cultura, educació, serveis socials, medi ambient.... i un llarg i amarg etc., cal afegir la destrucció dels equips d’investigació en tots aquests àmbits. Amb la mateixa estratègia del terror estan desmantellant museus,  universitats, fundacions... Les institucions en les quals jo treballe o col·labore, els joves fixes no existeixen, són becaris en el millor dels cassos, associats,  falsos autònoms... En la plantilla principalment queden les persones majors de cinquanta anys i quan es jubilen no són substituïts per ningú. Tot açò s’ha traduït en la reducció de les plantilles de professionals, de lectures de tesis doctorals, treballs d’investigació, la reducció d’articles publicats i la seua qualitat, entre altres coses.

Els serveis mínims constants ens estan duent a una altra situació al coma induït del pacient. La investigació en el nostre país està quedant en allò que es deia abans “que inventen ells”.  A tots se’ls ompli la boca quan parlen d’investigació, però en l’ investigació, com qualsevol altra cosa perquè funcione en el sistema capitalista fan falta diners. Sense investigació en un país no hi ha futur.

 Quan veus un drone bombardejant i assassinant a tot allò que es meneja comences a veure on van a parar els diners. Malauradament aquest sistema és molt hàbil per a matar a la gent i negar el futur.

No tot són males noticies a Bolívia el company Evo Morales ha guanyat i com anticapitalistes que som hem gaudit d’ aquesta noticia.

Des d’aquestes pàgines vos convoque a expressar el proper dia 23 d’octubre  el vostre malestar i ràbia davant de les retallades que estem suportant. Salut companys i companyes, la victòria serà nostra.

Amb els següents versos denunciem la guerra dels drones, una altra manera de matar, però que al cap i a la fi és una altra manera de matar tan odiosa i maleïda com qualsevol altra.

 El Poeta Dissident

La guerra dels drones

No li veus ni la cara amb la silueta en tens prou.

Si es meneja és perquè està viu

raó suficient per buscar-li la mort.

La deshumanització de la guerra

es manifesta amb tot el seu esplendor

i destrossa la poesia que ens envolta per tos els racons.

Des de la meva casa mate a milers de persones

de les quals no sé ni el seu nom,

persones anònimes que tenen la seua història,

les seues vivències, els seus amors.

El sistema assassí manifesta així el seu tarannà

folrat de sang anònima.

Tornem a jugar a ser déus i som mortals,

tan efímers com les fulles que es desprenen de les branques a la tardor.

És necessari que triomfe l’ amor entre les persones

i ens apartem del llamp aterridor dirigit per mans assassines,

perquè ningú té cap dret sobre la vida dels altres.

Tenim l’ arma més poderosa de la Terra, la ment,

alliberem-la de pensaments estèrils i assassins.

Trenquem la tragèdia dels pobres

i transformem les armes en rosers.

Jo caic aterrit per les bombes.