dilluns, 18 de novembre de 2013

Crisi, quina crisi?



Si absurda és la crisi econòmica que ens està fotent per totes les bandes a la gent del carrer, més dramàtica és la crisi ecològica en la qual estem immersos. El mateix sistema que provoca la mort, la humiliació, l’explotació de milions d’homes i dones al llarg de tota  la Terra, també causa la destrucció del planeta.  La mateixa força que s’utilitza per a dur a terme la repressió dels humans s’empra per al saqueig de la vida a la Terra i en els dos processos de destrucció hi ha un element en comú, una minoria sense cap tipus d’escrúpols  amb molta fam de diners. 

El mateix procés està envoltat d’un missatge globalitzador que es tradueix en la destrucció d’identitats. En eixe procés tot es passa pel mateix filtre i tot queda descafeïnat. Cal que siguem tots iguals en la desigualtat per poder-nos controlar una mica més i millor. En aquesta absurda travessia moltíssima gent es perd entre els suburbis de les grans ciutats despersonalitzades i l’exèrcit de famolencs creix al mateix ritme que creix la destrucció de la Terra.  

Hem provocat el naixement del monstre que s’ho menja tot i que s’ha escapat del control dels mateixos creadors. Tot queda reduït a una sola variable, diners, però aquesta variable és atzarosa i tant sols provoca caos i destrucció, encara que els “palmeros” diguen constantment que tot va bé i que la bèstia està controlada.

Els portaveus del sistema s’omplin la boca amb els suposats beneficis que du el comportament individualista de la nostra espècie i també defenen, entre altres coses, la nostra tendència a la violència, però aquestes suposades virtuts no està clar que ens porten cap cosa bona. A més a més, tampoc és cert que estem destinats genèticament a ser una espècie individualista i violenta. Des d’un inici el gènere Homo ha estat envoltat de mostres de col·laboració, solidaritat, fraternitat i convivència com així s’ha posat de manifest en diversos estudis relacionats amb una de les primeres espècies del gènere Homo coneguda com Homo ergaster que va eixir d’Àfrica fa ara 1.8 milions d’anys i va arribar per primera vegada en Europa.

La nostra espècie Homo sapiens tan sols té sentit recuperant els valors que diuen són utòpics com la solidaritat o la fraternitat.  A més a més, hem de tornar a ser natura, a viure en equilibri amb la Terra i perquè això siga possible és imprescindible que el sistema capitalista mute i desaparega. Tal vegada el camí és molt llarg i ens falten dies per frenar la catàstrofe que se’ns ve damunt, però més prompte que tard deurem començar la travessia si volem almenys intentar eixir airosos d’aquesta realitat desordenada.  Salut companys i companyes. 



 Toda poesía es hostil al capitalismo
Juan Gelman
Jo incrèdul i sense pàtria
Em diuen que som un poble
i jo no el veig. El meu poble
està mut, cec, mort en vida,
alienat, no existeix.
Som presoners dels malvats,
d’aquells que ens neguen i exploten,
de l’enveja i la ignorància,
de la bèstia que ens menja
amb molta ràbia l’ànima.
Així i tot som un poble

que lluita, entropessa i s’alça
entre ruïnes i història.
Jo incrèdul i sense pàtria
no el veig, perquè està mut,
alienat, no existeix.
Al meu país ens estreny
la cobdícia dels rics
i la seua mala bava
fins als límits de l’angúnia
i la ceguera infinita.

No opinem, tampoc vegem,
ni ens adonem del gemec
d’aquells que no tenen res.
Vivim entre teranyines
que ens estrangulen els somnis.
Doncs malvivim i fugim
lluny, cap a ninguna part.
En el viatge perdem
allò que ens fa homes i dones 
i també la identitat.

La cultura es dilueix
entre ketchup i hamburgueses
greixoses i irreverents.
Tot Sants es perd en novembre
acordonat de disfresses
i la fogassa no porta
ni nous, ni panses ni ametles.
Això si som europeus
i els mercats ens enfastigen
farts d’ hamburgueses greixoses.

La vida i la mort belluguen
els nostres somnis de poble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...