Diumenge passat
vaig veure el programa de “Salvados” i una vegada més en vaig quedar en cara de
pòquer. A l’estat espanyol per a blanquejar diners i defraudar a hisenda tant
sols hi ha un requeriment, tindre més d’un milió d’euros, la resta se soluciona
entre els bancs i els paradisos fiscals.
El mateix
dilluns, abans d’anar a treballar, escolte una altra notícia que naix dels
llavis del govern de l’estat espanyol, anem bé però fan falta més sacrificis que
es tradueixen en 2.500 €, es adir en més retallades. De sobte en ve una
pregunta a la ment, quins ciutadans o ciutadanes seran les pròximes víctimes?
Si lliguem les
dues notícies dóna la sensació que els que paguem per mantenir el sistema som
els treballadors i treballadores. La resta dels mortals, en la que queden
inclosos la minoria dels nomenats milionaris, no paguen però són els que més
guanys tenen. Impressionat la justícia social que brolla d’aquesta realitat.
Passen els dies
i coneguem una altra noticia, la condemna del senyor Fabra, 4 anys de presó per
frau fiscal. El jutge en aquest cas no es pregunta d’on han eixit es guanys del
que va arribar a ser president de l’Excel·lentíssima Diputació de Castelló. Una
altra vegada em quede bocabadat i em
sent molt protegit per la justícia del meu país.
El dimecres amb
els vots del Partit Popular s’acaba amb el 24 anys d’emissió de Canal 9 i 1.700
treballadors i treballadores se n’aniran definitivament al carrer. M’ imagine
que eixe és el regal que els duran els Reis Mags d’ Orient. El que més em fot
de tot açò és que ja fa molts anys tiraven a un treballador al carrer i
s’aturava tot un sector, una comarca o el país sencer, avui dóna la sensació de què no passa res. No obstant això, si que passa perquè
decisions tan arbitràries ens haurien de posar en alerta a tot el món, perquè
possiblement siga la tàctica que van a dur d’ara endavant. Dóna la sensació de
què quan no poden eixir-se’n amb la seua fan la política de terra cremada, tot al fem. La qual cosa es converteix
en personatges sinistres i maquiavèl·lics que diuen una cosa, en pensen una
altra i en fan una altra.
Torne a
insistir, l’assumpte de RTVV és un cas paradigmàtic. Eren conscients de la mala
gestió que estaven duent a terme i l’objectiu final era acabar amb Canal 9 o no
ho eren? És una pregunta que cal raonar i respondre si voleu ací mateix, però
el resultat final no és gens innocent.
La setmana
encara no ha acabat, segur que ens ofereixen noves noticies sinistres que
neguen aquella tornada que deia “La vida és una tombola de luz i de color”.
Almenys no se sentiu derrotats, perquè si és així sí que ens hauran guanyat la
partida. Les cartes estan marcades però en un moment o altre deurem de trencar
la baralla i començar a jugar de nou. Des d’ací una vegada més vos convide a
ser rebels i a fer de la desobediència tot un art de supervivència. De la vida
segur que no eixim vius, és el nostre deure viure-la amb intensitat i està clar
que hi ha gent que posa en funcionament tots els mecanismes perquè això no siga
possible. Salut i llibertat companys i companyes, la victòria a de ser
nostra.
Encés de llum de tardor
La
llum de la tardor cau
entre
rames despullades
i
repletes de colors.
Els
arbres es tornen còmplices
del
silenci i de l’amor.
Els
enamorats caminen
entre
les fulles resseques
dels
jardins de la foscor.
El
plaer de viure corre
per
totes les meues venes
perquè
sé que et trobaré
per
qualsevol racó fosc.
La
llum de la tardor cau
entre
les façanes blanques
agafant-se
pels balcons
plens
de geranis vermells
i roba
estesa, d’amor.
Tu camines pel carrer
encés
de llum de tardor
i jo
t’agafe la mà
i ens
abandonem pel món.
La
foscor cobreix els passos
i
elimina les mirades
traïdorenques
i els rancors.
Note
el rumor del teu cor
desbocat
molt prop del meu.
Els
nostres llavis es busquen
i es
troben un altre món
borratxo
de sentiments.
La
ment es perd per l’espai
immens
de la humanitat
i es
dilueix entre somnis
que
transcorren veloçment.
El cos
es mor de plaer
i
renaix entre la llum
dels
teus llavis reverents.
Som
mortals, ho sabem bé,
però a
vegades fugim
de la
mort insatisfeta
que
ens sol·licita i ens reclama.
Tu i
jo, no fa falta més,
la
resta vindrà després.
Efectivament, Joan, el panorama és decebedor, però com diu -i escriu en un poemeta- un bon amic, "...estamos rodeados... pero no escaparán" -que lliga amb la foto que inclous més amunt-. Doncs aixó, ara toca resistir, perquè com diu un altre "amic" -bé que en la distància-, el bisbe emèrit de Sao Fèlix, Pere Casaldàliga, "Som soldats derrotats... d'una causa invencible".
ResponEliminaBones festes i venturòs 2014.
Marc