dijous, 28 de novembre de 2013

La vida no és cap tómbola



Diumenge passat vaig veure el programa de “Salvados” i una vegada més en vaig quedar en cara de pòquer. A l’estat espanyol per a blanquejar diners i defraudar a hisenda tant sols hi ha un requeriment, tindre més d’un milió d’euros, la resta se soluciona entre els bancs i els paradisos fiscals. 

El mateix dilluns, abans d’anar a treballar, escolte una altra notícia que naix dels llavis del govern de l’estat espanyol, anem bé però fan falta més sacrificis que es tradueixen en 2.500 €, es adir en més retallades. De sobte en ve una pregunta a la ment, quins ciutadans o ciutadanes seran les pròximes víctimes?

Si lliguem les dues notícies dóna la sensació que els que paguem per mantenir el sistema som els treballadors i treballadores. La resta dels mortals, en la que queden inclosos la minoria dels nomenats milionaris, no paguen però són els que més guanys tenen. Impressionat la justícia social que brolla d’aquesta realitat. 

Passen els dies i coneguem una altra noticia, la condemna del senyor Fabra, 4 anys de presó per frau fiscal. El jutge en aquest cas no es pregunta d’on han eixit es guanys del que va arribar a ser president de l’Excel·lentíssima Diputació de Castelló. Una altra  vegada em quede bocabadat i em sent molt protegit per la justícia del meu país.

El dimecres amb els vots del Partit Popular s’acaba amb el 24 anys d’emissió de Canal 9 i 1.700 treballadors i treballadores se n’aniran definitivament al carrer. M’ imagine que eixe és el regal que els duran els Reis Mags d’ Orient. El que més em fot de tot açò és que ja fa molts anys tiraven a un treballador al carrer i s’aturava tot un sector, una comarca o el país sencer,  avui dóna la sensació de què no passa res.  No obstant això, si que passa perquè decisions tan arbitràries ens haurien de posar en alerta a tot el món, perquè possiblement siga la tàctica que van a dur d’ara endavant. Dóna la sensació de què quan no poden eixir-se’n amb la seua fan la política de terra cremada, tot al fem. La qual cosa es converteix en personatges sinistres i maquiavèl·lics que diuen una cosa, en pensen una altra i en fan una altra. 

Torne a insistir, l’assumpte de RTVV és un cas paradigmàtic. Eren conscients de la mala gestió que estaven duent a terme i l’objectiu final era acabar amb Canal 9 o no ho eren? És una pregunta que cal raonar i respondre si voleu ací mateix, però el resultat final no és gens innocent.
La setmana encara no ha acabat, segur que ens ofereixen noves noticies sinistres que neguen aquella tornada que deia “La vida és una tombola de luz i de color”. Almenys no se sentiu derrotats, perquè si és així sí que ens hauran guanyat la partida. Les cartes estan marcades però en un moment o altre deurem de trencar la baralla i començar a jugar de nou. Des d’ací una vegada més vos convide a ser rebels i a fer de la desobediència tot un art de supervivència. De la vida segur que no eixim vius, és el nostre deure viure-la amb intensitat i està clar que hi ha gent que posa en funcionament tots els mecanismes perquè això no siga possible. Salut i llibertat companys i companyes, la victòria a de ser nostra.      

Encés de llum de tardor 
La llum de la tardor cau
entre rames despullades
i repletes de colors.
Els arbres es tornen còmplices
del silenci i de l’amor.
Els enamorats caminen
entre les fulles resseques
dels jardins de la foscor. 
El plaer de viure corre
per totes les meues venes

perquè sé que et trobaré
per qualsevol racó fosc.
La llum de la tardor cau
entre les façanes blanques
agafant-se pels balcons
plens de  geranis vermells
i roba estesa, d’amor.
Tu  camines pel carrer
encés de llum de tardor
i jo t’agafe la mà

i ens abandonem pel món.
La foscor cobreix els passos
i elimina les mirades
traïdorenques i els rancors.
Note el rumor del teu cor
desbocat molt prop del meu.
Els nostres llavis es busquen
i es troben un altre món
borratxo de sentiments.
La ment es perd per l’espai

immens de la humanitat
i es dilueix entre somnis
que transcorren veloçment.
El cos es mor de plaer
i renaix entre la llum
dels teus llavis reverents.
Som mortals, ho sabem bé,
però a vegades fugim
de la mort insatisfeta
que ens sol·licita i ens reclama.

Tu i jo, no fa falta més,
la resta vindrà després.   

1 comentari:

  1. Efectivament, Joan, el panorama és decebedor, però com diu -i escriu en un poemeta- un bon amic, "...estamos rodeados... pero no escaparán" -que lliga amb la foto que inclous més amunt-. Doncs aixó, ara toca resistir, perquè com diu un altre "amic" -bé que en la distància-, el bisbe emèrit de Sao Fèlix, Pere Casaldàliga, "Som soldats derrotats... d'una causa invencible".
    Bones festes i venturòs 2014.

    Marc

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...