Amnèsia

La dictadura franquista va desenvolupar una doble política: la de la memòria i la del memoricidi. “Los caidos en la Cruzada”, tant els morts en les batalles com els assassinats per la violència revolucionaria, van ocupar espais públics i es van fer omnipresents tant com invisibles es feien les altres víctimes. La nova Espanya sorgia de la santa croada i de la generositat dels seus màrtirs. Per això els seus cadàvers van ser exhumats i, després, inhumats en cerimònies públiques de masses. Totes les seues morts van ser investigades, jutjades i arreplegades en el enorme fondo documental conegut com “Causa General”. Els seus noms van ser inscrits a les façanes de les esglésies i molts d'ells van donar nom a carrers de pobles i ciutats.

Mentre, els milers de milicians i soldats del bàndol republicà caiguts al camp de batalla, els aproximadament 150.000 afusellats, els 350.000 internats a camps de concentració, els 300.000 detinguts en les presons de postguerra i els 200.000 presos esclavitzats, romandrien en la invisibilitat dels vençuts. Eren el que George Orwell denominava “no gent”.

A la mort del dictador una transició inmodélica va establir que la legitimitat democràtica no provindria de l’antifeixisme, com en altres països europeus, ni de l’anterior experiència democràtica republicana, sinó de la superació del passat, de la celebrada "reconciliación nacional". El resultat de tot això va ser l’absència de política alguna de recuperació de la memòria dels vençuts durant el procés de democratització.

Una conseqüència lògica de la desmemòria imposada és que, al nostre sistema democràtic, la justícia continue controlada per elements addictes a l'antic règim franquista, com va denunciar el ex fiscal Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo quan va afirmar que “la Sala Segunda del Tribunal Supremo constituye un instrumento de la actual expresión del fascismo espanyol”. Una justícia que seurà al jutge Garzón al banc dels acusats per intentar investigar el genocidi franquista i per investigar i desmantellar xarxes de corrupció com la Gürtel. Una justícia que persegueix als demòcrates i vetlla per la impunitat permanent dels responsables dels horrors del passat totalitari.

No ha d'estranyar-nos doncs que qui va dir allò de “la calle es mia” o “...la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido...”, un ex ministre de propaganda de la dictadura més cruenta d'Europa i ex ministre de Governació del règim franquista, responsable de la més dura repressió de l’expressió ciutadana i de l'assassinat a mans de la policia de cinc obrers en Vitòria, siga acomiadat com un dels pares de la democràcia espanyola.

Coses de l'amnèsia històrica.

Comunitat Valenciana: La nostra Grècia

Per Ignacio Escolar

 En la Comunitat Valenciana no hi ha diners per a la ciència. La Generalitat ha retallat 4,4 milions d’euros al Príncep Felipe, un dels centres d’investigació punters d’Espanya, que ha hagut d’acomiadar a més de la meitat dels seus científics. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a pagar 15 milions a Santiago Calatrava per la maqueta i el projecte d’unes torres mai construïdes. O per a donar-li cinc milions al talonmanista Urdangarin.

A València no hi ha diners per a l’educació. Hi ha 450 col•legis a punt de tancar perquè la Generalitat els deu 50 milions. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a construir l’únic aeroport de vianants del món, el de Castelló: ha costat 150 milions d’euros i encara espera el seu primer avió.

A València tampoc hi ha diners perquè funcione l’administració més arruïnada d’Espanya, governada des de 1995 pel PP, i la que Rajoy ja ha hagut de rescatar. Segons FEDEA, la Comunitat Valenciana és la major responsable de la desviació del dèficit públic: només ella es porta el 21% del forat imprevist de totes les autonomies. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a faraònics estudis de cine, carreres de Fórmula 1 o ruïnosos parcs d’atraccions.

A València no hi ha diners, i per això va fer fallida la CAM, va fer fallida el Banc de València i Caixa Madrid va haver de rescatar a Bancaixa. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a pagar sous milionaris als que van arruïnar aquestes caixes: gestors polítics anomenats pel PP.

A València no hi ha diners, i per això han abaixat els sous als funcionaris, han gravat amb 4,8 cèntims cada litre de gasolina i han pujat l’IRPF. Sí que hi ha diners, això sí, per a perdonar a les grans fortunes l’impost de Patrimoni: són 75 milions d’euros a l’any que els deuen de sobrar.

El Pla Bolonya

Una classe magistral del degà de la Universitat de Vigo, Juan Carlos Mejuto, en la qual explica el Pla Bolonya.

                        

Guantànamo, deu anys d'infàmia

Avui, 11 de gener, s'acompleixen deu anys de l'arribada dels primers 20 detinguts, que van ser allotjats en gàbies a l'aire lliure, a la presó de Guantànamo situada en la base naval que Estat Units manté a l'illa de Cuba des del final de la Guerra Hispano-estadunidenca en 1898.

El centre de reclusió de Guantànamo, que s'ha convertit en sinònim de vergonya, d'abús del poderós i de violació dels drets humans, va nàixer per combatre el terrorisme d'Al Qaeda després dels atemptats de l'11S. Es va convertir en el centre de detenció de tots aquells que les autoritats d'Estats Units volien interrogar sense estar sotmesos a les lleis i drets constitucionals nord-americans, doncs no estaven en territori estadunidenc.

En aquests deu anys han passat més de 770 presoners d'Iraq, Afganistan, Iemen o de centres de detenció secrets situats a Europa, dels quals encara hi ha 171 detinguts sota el status de combatents enemics, una definició inventada per eludir la consideració de presoners de guerra que els atribuiria les garanties de la Convenció de Ginebra.

Aquest limbe legal viola tota una sèrie de normes del Dret Internacional que permet que els presos siguen sotmesos a pràctiques que la Creu Roja en un informe qualifica d'equivalents a la tortura, com pallisses, privació de son, exposició a temperatures extremes i pèssimes condicions de vida, sota les quals haurien fet falses confessions. No cal oblidar que el fet d'estar privat de llibertat de forma indefinida, sense acusació formal en la majoria dels casos, ja és un acte de tortura. A partir de 2004 molts dels presos han estat alliberats sense càrrecs. Com acaba de dir Jim Moran, un congressista demòcrata, “Molts no haurien d'haver sigut detinguts i la majoria no són una amenaça immediata per a la seguretat d'Estats Units”.

Les Nacions Unides han criticat amb duresa i en nombroses ocasions la violació dels drets humans a la base nord-americana, i en 2006 va emetre un informe instant a Estats Units a acusar als presoners formalment o alliberar-los. També ONG com Human Rights Watch o Amnistia Internacional mostren contínuament la seua oposició a l'existència del camp al que consideren un nou gulag. Fonts judicials d'arreu del món coincideixen en qualificar Guantànamo d'aberració del sistema jurídic, doncs els judicis no reuneixen el mínim de garanties d'un estat de dret.

A pesar de que el president Obama diguera en 2009 que “ni la nostra seguretat ni la nostra consciència ni els nostres tribunals ens ho permeten”, Guantànamo continua, deu anys després, mantenint a 171 persones en un limbe jurídic que permet tota classe de vexacions i violacions dels drets humans. Diuen que les condicions de vida han millorat. No estan obligats a portar el mono taronja, no els deixen a l'aire lliure, no els aïllen... però no deixen que organismes internacionals supervisen i verifiquen la vida quotidiana dels empresonats.

Al final del seu primer manament Obama diu que “no ha pogut” tancar Guantànamo com va prometre. Se’ns escapa que pot impedir que la persona més poderosa del món haja d'incomplir el compromís adquirit davant dels milions de ciutadans que van confiar en ell. Deu anys d'infàmia, de drets trepitjats exigeixen el tancament immediat de la presó que avergonyeix a la humanitat, que s'aplique la llei a qui tinga algun compte pendent i que s'allibere i es demane perdó a la resta.

Font: Cárcel de Guantánamo