dimecres, 3 de setembre de 2014

Els canvis que no venen, però vindran.



 “es nuestra convicción y nuestra practica que para rebelarse y luchar no son necesarios ni lideres ni caudillos ni mesías ni salvadores. Para luchar se necesita un poco de vergüenza, un tanto de dignidad y mucha organización”.
Paraules del EZLN.

He triat aquestes paraules de l’Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) perquè crec que estan relacionades amb la situació política que estem vivim actualment al nostre país. La disposició que tenim com a poble per a revelar-se contra la repressió i l’explotació no és una de les característiques que ens defineix, més bé al contrari. Visc entre una gent en la qual encara es pot escoltar la paraula amo, un mot que té unes connotacions de submissió molt significatives; si hi ha amos també hi ha esclaus. 

El meu poble també es defineix per preguntes i afirmacions com aquestes: Eixos que volen?, Això per a que val?, Què faran els sindicats?, Què faran el ecologistes, els comunistes, l’esquerra...?, Alguna cosa hauran fet...Sempre estem esperant que facen els altres, que solucionen els problemes els altres, perquè el qui trau el nas li’l tallen. Són catòlics i es manifesten en processons enormes. Potser l’origen d’aquesta actitud en la gent major estiga relacionat amb l’educació feixista i de submissió en la qual es va criar, però no es prou per justificar aquest comportament, perquè sempre han agut persones que ho han donat tot per la justícia social, la dignitat i la llibertat. Potser també aquest comportament l’hem transmès a la joventut, però és evident que en tots no ha funcionat. No obstant això, si és veritat que el regim en el qual hem viscut després de la mort del dictador no s’ha caracteritzat per la recerca de la igualtat, la justícia social, la llibertat dels pobles, la dignitat i altres plantejaments que es defenen des de posicions progressistes. Alhora si que s’han defensat polítiques que defenen la submissió total al poder econòmic i polític establert, la injustícia social i l’opressió dels pobles. Entre altres coses perquè el sistema econòmic en el qual vivim necessita de la desigualtat social, l’opressió i l’expansió continuada  per a la sua supervivència i és en eixe context en el qual podem interpretar els conflictes d’Ucraïna, Palestina o Irak, entre altres.    

També és veritat que els nostres enemics, els que ens exploten i reprimeixen, són llestos i busquen en la por i la repressió l’antídot a tots els seus problemes. Ara bé, la situació sociopolítica del nostre país està canviant, i això es pot veure en el naixement d’una nova correlació entre les distintes classes socials. L’Antic Règim nascut de la transició i de la constitució de 1978 fa aigua i el mateix passa en el sistema econòmic que no és capaç ni de cobrir la demanda interna al destrossar gran part del teixit industrial.  I es ací on està el germen del canvi, en un moment on les classes que avui ens dominen comencen a perdre els papers. Les classes dominats no controlen el canvi perquè, com molt bé diu Alberto Garzón parafrasejant a Gramsci, els canvis en la superestructura poden retroalimentar els canvis en la estructura i a la inversa. La classe treballadora comença a estar farta del funcionament del règim nascut de la transició i d’un model econòmic que l’únic que ens pot oferir és un futur lligat a un treball inestable, una educació, una sanitat publiques debilitades i la negació de la diversitat cultural de l’ Estat Espanyol.

En aquest context la repressió és l’arma que està utilitzant el poder per frenar el canvi que ve i prova d’aquesta repressió son les sentències de presó contra centenars de sindicalistes o contra Alfon, un jove de 22 anys veí del barri obrer de Vallecas, que va ser detingut quan es dirigia al piquet unitari del barri per la vaga general europea del 14 de novembre de 2012. Actualment a l’Estat Espanyol son varis milers de persones amb multes, més de mil persones imputades i centenars amb petició de presó per participar en lluites socials, polítiques i sindicals. Ara fem nostres les paraules del EZLN per a lluitar es necessita una poca de vergonya, un tant de dignitat i molta organització. El següents versos estan dedicats a la gent lluitadora. Salut i llibertat companyes i companys. La foto que hem triat és una metàfora de la realitat de la vida, tres presidents distints guiats per la mateixa empresa del terror.   


 Calor i bombes
Els cos em crema, la suor recorre la meua cara,
les paraules s’ofeguen i les lletres es desdibuixen.
Les persones no es troben ni es comporten i
el calor de l’estiu socarra la meua comarca grisa i groga.
Al  migdia tot es para,però no hi ha cap treva,
més bé al contrari, estreny i estreny sense cap lògica.
Per si fora poc plouen bombes a Palestina
i els xiquets i les xiquetes moren al seu poble.
Al meu país el foc crema les muntanyes,
la calor és insuportable i els lladres ens governen
des de fa moltíssimes dècades.
En tota eixa bogeria estàs tu inerta davant l’espectacle.
Per si fora poc cauen bombes a Palestina
que em cremen les entranyes, maleïdes guerres.
Qui sou vosaltres per a tirar bombes incendiaries
sobre les cases i la gent de qualsevol poble? 
La calor i la mort caminen agafades de la mà,
una vegada més, al llarg del Mediterrani.        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...