dijous, 13 de febrer de 2014

Solidaris



El present s’ha convertit en un malson per a moltíssima gent. L’exclusió social és un fet que s’escampa a una velocitat aterridora. Molts de nosaltres ens sentim derrotats, perduts, acabats. A més a més, el sistema capitalista té eixa gràcia, fa sentir-te responsable de la teua dissort. No obstant això, hi ha gent que pensem tot el contrari, nosaltres som les víctimes no els botxins i la nostra dissort és el resultat d’un sistema que és injust i que, a més a més, ha entrat en una crisi estructural. 

En el mateix sistema l’exaltació de l’ individualisme ens du a creure’ns que som déus i en la mesura en què creix eixe sentiment neguem a l’altre. Però la societat complexa en la qual vivim ha posat aquesta qüestió en dubte, gran part de la responsabilitat de la catàstrofe present està lligada directament amb eixa grandiosa individualitat. Pel que ens toca com a classe treballadora, no ens ha permés reaccionar a les envestides que el poder econòmic a dut a terme contra nosaltres. I, per altra banda, entre nosaltres no hi ha cap déu. Alhora, en la mesura en la qual ens deïfiquem perdem tot el respecte cap a la natura, la nostra casa.

Aquest individualisme destructor naix del mateix sistema econòmic i forma part de la seua estructura, per tant en la mesura en la qual el sistema ha entrat en crisi també ha entrat en crisi l’ individualisme tot poderós.

L’ única eixida possible a aquesta contradicció és la solidaritat dels homes i dones en sentit horitzontal, perquè no cal donar les gràcies a ningú, i no vertical que és la que més agrada a la gent de dreta. 

Els reptes que ens vénen en un futur immediat poden inclús dur a la nostra espècie a l’extinció, com potser el canvi climàtic. Aquest problema segur que no se solucionarà mirant-nos el melic en la nostra casa ben refrigerada. Aplegat el moment, caldran grans quantitats de solidaritat perquè l’espècie continue endavant.

Aquests versos estan dedicats a tots i totes vosaltres, perquè formeu part del grup. Salut companyes i companys.   

Ocurre que la soledad no es un seguro
ni menos un sagrado
Mario Benedetti        


 Solidaritat
Dos dones majors caminen agafades del bracet.
L’una es recolza amb l’altra, es coneixen i s’ajuden.
Parteixen d’un principi bàsic:
la vellesa la vius en solidaritat  o te’n vas d’ací a soles.
El mateix passa en la infància i en la joventut,
podem viure la vida com animals solitaris
o en el si d’una manada.
Jo personalment he escollit el grup, l’ajuda mútua,
perquè crec que a soles no sóc ningú.
Qui diu que no som solidaris?
Els mateixos que ens exploten.
Qui no és solidari?
El que es creu el que diuen els que ens exploten.
Una dona porta la seua filla en un cotxet;
les dues es necessiten, es volen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...