El foc en un
principi, una vegada vam saber controlar-lo ara farà uns 400.000 anys, ens va
obrir moltes portes i ens va permetre dur una vida millor. Per exemple, al
cuinar els aliments eliminaven certes malalties o ens permetia escalfar-nos,
il·luminar l’interior de les cavernes i espantar les feres, entre altres coses.
Ara en l’actualitat continua donant-nos moltes alegries, de fet en la nostra
cultura el foc sempre està associat amb la festa. No obstant això, el foc és
una tempesta sinistra que ens pot amargar l’existència, principalment aquells
que estimem la Mare Terra. De fet, els nostres boscos, reduïts a una mínima
expressió si els comparem amb els que cobrien la Península Ibèrica no fa més de
2.000 anys, cada any i principalment a l’estiu sofreixen l’atac miserable de
les flames.
Aquest estiu ja
ha començat la dansa macabra en Aiora, Catalunya o Mallorca, espere de tor cor
que no es represente en cap altra serralada. És una experiència que molts hem
hagut de suportar. De fet, si tenim alguna cosa de memòria pràcticament no hi
ha cap racó del terme del nostre poble, i pràcticament tots tenim poble, que no hi haja sofert almenys un o dos
incendis. Aquesta experiència macabra pareix que no té solució perquè fins ara
tots els estius continua devorant els nostres boscos. Potser el foc siga una
manifestació més del sistema pervers en el qual vivim.
No sé si heu
travessat alguna zona boscosa cremada caminant, no paga la pena. El silenci és
aterrador, el vent és l’única força que està viva, les cames van posant-se
negres i poquet a poquet vas entrant en un estat de fàstic immesurable.
L’angoixa és tan gran que pots arribar a vomitar. El paisatge que tu coneixies
desapareix, la cendra cobreix els corriols i camins. L’arbre al qual
t’arrimaves per buscar ombra ja no està. Les formigues han desaparegut i amb
elles la característica verdor mediterrània, tot és negre. Una altra vegada ho hem
aconseguit hem cremat la nostra memòria, el nostre paisatge, la nostra
identitat.
Malauradament,
tot em fa pensar que aquesta situació es tornarà a reproduir quan comencen les
calors de l’any 2014, no haurem aprés res i tornarem a patir i a tindre molt de
fàstic tots els que estimem els nostres boscos.
Aquests versos
són per als amants de la natura, per als que encara no han sucumbit a les urpes
del consumisme, per als que encara perden el temps observant insectes, plantes,
aus, amfibis, per a les companyes i companys que creuen que un altre món és
possible. Salut i llibertat companyes i companys.
Les papallones sense ales
Una
processó sinistra
rodejada
de desgràcia
recorre el nostre país.
Les
flames em cremen l’ànima,
la memòria i el destí.
La
vida fuig de la flama
per
corriols, entre els pins.
Després
res de res un buit
molt
negre, confús, nefast,
nodrit
amb molt de verí.
La
tragèdia renaix
amb
gana tots els estius
i el
meu cor amb molta pena
cau a
plom en un altre món.
Tot un
desconsol se’m menja
les
entranyes sense vida
i
m’arrastra pel desert
del
patiment i de l’odi.
Maleïsc
la meua espècie
i el
terror que reparteix.
El
silenci s’apodera
i
ofega tota la vida
amb
rapidesa infernal.
Les
papallones sense ales
s’arrosseguen
entre cendres
i les
formigues amb gana
se les
mengen a la nit.
La
rabosa extraviada
escolta
el plor d’un veí
que
s’ha quedat sense llit.
Lluny,
en un altre barranc,
les
bèsties i les plantes
viuen
la vida atzarosa
que
els porta tots els estius
i
respiren alegria
amb
les primeres tempestes
que
anuncien el final
de la
calor pels matins.
Jo
comence a estar tranquil.
fins
que comence l’estiu.
Jo
forme part de la Terra
i sóc
una de les bèsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada