dijous, 1 d’agost de 2013

Sempre el foc



El foc en un principi, una vegada vam saber controlar-lo ara farà uns 400.000 anys, ens va obrir moltes portes i ens va permetre dur una vida millor. Per exemple, al cuinar els aliments eliminaven certes malalties o ens permetia escalfar-nos, il·luminar l’interior de les cavernes i espantar les feres, entre altres coses. Ara en l’actualitat continua donant-nos moltes alegries, de fet en la nostra cultura el foc sempre està associat amb la festa. No obstant això, el foc és una tempesta sinistra que ens pot amargar l’existència, principalment aquells que estimem la Mare Terra. De fet, els nostres boscos, reduïts a una mínima expressió si els comparem amb els que cobrien la Península Ibèrica no fa més de 2.000 anys, cada any i principalment a l’estiu sofreixen l’atac miserable de les flames.

Aquest estiu ja ha començat la dansa macabra en Aiora, Catalunya o Mallorca, espere de tor cor que no es represente en cap altra serralada. És una experiència que molts hem hagut de suportar. De fet, si tenim alguna cosa de memòria pràcticament no hi ha cap racó del terme del nostre poble, i pràcticament tots tenim poble,  que no hi haja sofert almenys un o dos incendis. Aquesta experiència macabra pareix que no té solució perquè fins ara tots els estius continua devorant els nostres boscos. Potser el foc siga una manifestació més del sistema pervers en el qual vivim. 

No sé si heu travessat alguna zona boscosa cremada caminant, no paga la pena. El silenci és aterrador, el vent és l’única força que està viva, les cames van posant-se negres i poquet a poquet vas entrant en un estat de fàstic immesurable. L’angoixa és tan gran que pots arribar a vomitar. El paisatge que tu coneixies desapareix, la cendra cobreix els corriols i camins. L’arbre al qual t’arrimaves per buscar ombra ja no està. Les formigues han desaparegut i amb elles la característica verdor mediterrània, tot és negre. Una altra vegada ho hem aconseguit hem cremat la nostra memòria, el nostre paisatge, la nostra identitat. 

Malauradament, tot em fa pensar que aquesta situació es tornarà a reproduir quan comencen les calors de l’any 2014, no haurem aprés res i tornarem a patir i a tindre molt de fàstic tots els que estimem els nostres boscos. 

Aquests versos són per als amants de la natura, per als que encara no han sucumbit a les urpes del consumisme, per als que encara perden el temps observant insectes, plantes, aus, amfibis, per a les companyes i companys que creuen que un altre món és possible. Salut i llibertat companyes i companys.

        
Les papallones sense ales
Una processó sinistra
rodejada de desgràcia  
recorre  el nostre país.
Les flames em cremen l’ànima,
 la memòria i el destí.
La vida fuig de la flama
per corriols, entre els pins.
Després res de res un buit
molt negre, confús, nefast,
nodrit amb molt de verí.

La tragèdia renaix
amb gana tots els estius
i el meu cor amb molta pena
cau a plom en un altre món.
Tot un desconsol se’m menja
les entranyes sense vida
i m’arrastra pel desert
del patiment i de l’odi.
Maleïsc la meua espècie
i el terror que reparteix.

El silenci s’apodera
i ofega tota la vida
amb rapidesa infernal.
Les papallones sense ales
s’arrosseguen entre cendres
i les formigues amb gana
se les mengen a la nit.
La rabosa extraviada
escolta el plor d’un veí
que s’ha quedat sense llit.

Lluny, en un altre barranc,
les bèsties i les plantes
viuen la vida atzarosa
que els porta tots els estius
i respiren alegria
amb les primeres tempestes
que anuncien el final
de la calor pels matins.
Jo comence a estar tranquil.
fins que comence l’estiu.

Jo forme part de la Terra
i sóc una de les bèsties.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...