En moments com
els que ens ha tocat viure puguem deixar-nos arrossegar per la multitud i
trencar-nos les mans en aplaudiments estèrils o reflexionar, actuar i prendre
consciència. La decisió no és fàcil i si agafes molta consciència potser no
pugues viure perquè t’esclafa la realitat. No obstant això, de vegades la
realitat ens supera i encara que un tinga moltes ganes de viure se’ns nega eixa
possibilitat, la de viure, és clar, almenys amb dignitat.
Si no ens
afectara tot allò que està passant davant dels nostres nassos seríem pedres i
de fet molts humans estan molt prop de ser simples fragments de roca. Altres
tenim el do o el defecte de prendre totes les lluites com a pròpies, de
reivindicar tot el sofriment, de patir totes les injustícies. Quin és el punt
intermedi? No ho sé, però almenys sé que no sóc una roca, ni sóc un fidel
servidor, ni un bon xicot, ni moltes altres coses que espera de mi el sistema.
Com molts altres sóc un toca pilotes, un crític, un pensador, escric versos,
estic enamorat de la meua companya, mire pels meus companys i companyes... un
entre tants.
En una societat
on gran part de la població viu en ciutats la desconnexió amb la natura és una
de les nostres marques d’identitat, hem creat un paisatge social on allò que es
pot considerar salvatge no existeix o resta poc perquè desaparega. Cada dia que
passa el nostre planeta, la Terra, sofreix algun cop que agreuja encara més si és
possible la seua salut y la de nosaltres que ens comportem com si fórem una
plaga.
També es pot
argumentar que tots tenim la culpa, que
els exclosos socials tallen els boscos, que nosaltres, els ningú de
Galeano, pixem, anem en cotxe... i moltes altres coses més. Però no és així,
perquè fins ara el nostre poder de decisió és cada vegada més reduït i als fet
ens remetem. Per tant, vista la situació de llibertat actual, el diagnòstic de
culpabilitat és un altre, és el sistema “salvatge” en el qual vivim el que ens
està portant a la destrucció. Afirmació que per altra banda no és gens nova.
Però el més trist de tot és que aquesta situació de crisi ecològica no la poden
gestionar els que estan gestionant l’estafa de la crisi econòmica en la que
estem immersos, perquè si és així no hi ha solució. No ens valen frases com
“Luis hacemos lo que podemos, animo” Aquesta gen que els dóna absolutament
igual la sort de milions i milions d’éssers, es la porta fluixa el que els puga
passar a la resta de la vida en la Terra. La seua vara de mesurar és absurda,
la bogeria dels diners en la que viuen immersos els impedeix veure la realitat.
No hi ha
alternativa o aconseguim que aquesta situació gire 1800 o l’espècie Homo sapiens sapiens està en perill.
Aquests versos els dedique a totes i tots els enamorats, perquè l’amor, la rialla,
les ganes de viure són revolucionaries i tan sols un canvi revolucionari ens
pot alliberar de tant de fàstic. Salut i llibertat companyes i companys.
Cada vez que
me miras
nazco en tus ojos.
nazco en tus ojos.
Jorge Riechmann
L’amor és una tempesta
L’amor
és una tempesta
que
m’arrastra per la vida
i m’ajuda
a suportar-la.
És la
força del meu cor
que
batega melancòlic
davant
de tanta bellesa.
L’amor
és una tempesta
que
esclata sense guió
dins
dels cors de porcellana
distants
de la nit eterna.
La
vida es amor etern.
Per
tots els mortals l’amor
uneix
i separa, mata,
cega
les ments, obri portes,
les
tanca, destrossa cors,
els engrandeix, els col·lapsa.
És un
bes furtiu, un esguard,
una
carícia límpida
que
rellisca per la cama.
Un
discussió morta.
No
conec cap energia
més
forta sota la Terra,
ni cap
misteri més gran,
tampoc
sé perquè renaixes
entre
mirada i mirada,
ni
perquè et desitge tant,
però
sé que sense tu
no puc
viure, no puc viure
com no
poden viure els peixos
fora
dels rius o dels mars.
L’amor
no coneix fronteres,
ni sap
de destins imposats,
ni de
guerres, ni de fam.
L’amor
renaix cada instant
entre
silencis i plors,
expandint-se
pel meu cos ,
agafant-se
per les cèl·lules,
viatjant
per les neurones
i la
sang roja del cor.
L’amor
és més que un instant.
On
vaig jo sense el teu amor?
on vas
tu sense el meu amor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada