Quan eres
conscient que el món que coneixes cau, es desploma, has de valorar, reflexionar
sobre allò que està passant. En una societat en la qual la pobresa material
comença a guanyar la partida a la societat de consum, estem obligats a valorar
altres coses. Ja som molts els anomenats exclosos socials i, mirant el ritme
que està agafant la situació econòmica d’Europa, encara en serem molts més. El
sistema econòmic que coneixíem abans del 2008 ha mort, la dèria capitalista
s’ofega en la immensitat del mar de l’especulació. Però el capitalisme financer
després de fer fallida, una vegada més, ha decidit que siga la ciutadania la
que pague les despeses. Per si fora poc, volen que tinguem sentiment de
derrota, però no, no és el nostre món el que s’afona, tan sols som les víctimes
de la ressaca neoliberal. És el seu món ple de números i beneficis el que ha
entrat en estat de coma. Companyes, companys, és una història que ja sabeu i de
la qual tan sols ens queda saber el seu final. Tan de bo estem davant del
naixement d’un món més just i més net.
Siga el que siga
com a humans vos incite que vos deixeu
portar pel camí dels sentiments. Com a espècie som conscients de moltes coses,
i no em referisc al fred, a la calor.... estem rodejats de coses meravelloses
que mai es podran valorar des del punt de vista dels diners: l’udolar d’un
llop, una posta de sol, la flaire d’una margarida... i que ens permetran descobrir
grans sensacions.
Qui no ha
viatjat per l’univers escoltant música o ha buscat figures fantàstiques en una
posta de sol ? Qui no s’ha dissol entre el paisatge mentre es perd entre les
serralades? Qui no se submergeix en un bon llibre i viu mil i una
aventures? Si la resposta a totes aquestes
preguntes és negativa aleshores es quan vertaderament tinguem un problema,
perquè encara que estiguem vius una part de la nostra existència estarà morta.
Aquest any
s’acaba, el proper si no neutralitzem la bèstia encara serà molt més dolent i
el 2014 ja veurem qui queda. Almenys que no acaben amb la nostra esperança i
amb dèria per la vida que es manifesta en la immensitat dels nostres sentiments.
Aquests versos són per a tots vosaltres que continueu mantenint-se fidels al
principis de solidaritat i justícia social, i tafanegeu entre les pàgines de
“Escriure per no callar”. Salut i llibertat companyes i companys.
Hi ha morts que viuen i donen la mà,
Vicent Andrés Estellés
L’última
llum del dia
comença
a desdibuixar les cares.
El
roig encés em captiva l’esperit
i el
morat pren la meua força.
El
silenci es trenca davant del crit planyívol
del
gamarús. El fred em colpeja la cara.
La
immensitat del paisatge
penetra
pel meu cos.
Els
roures gegants redueixen
la
meua presència a un no-res.
Estic
al barranc dels Horts
d’Ares
del Maestrat.
S’ha
fet de nit, sóc l’amo del món,
ningú
pot robar-me aquest moment.
La
intensitat del fred m’obliga a caminar,
he
d’abandonar el barranc.
Comencen
a caure les primeres neus.
El
vent acompanya al silenci de la mà.
No
estic sol, no estan sols.
Note la presència de la vida feréstec
i torne a ser Terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada