dijous, 27 de desembre de 2012

La immensitat



Quan eres conscient que el món que coneixes cau, es desploma, has de valorar, reflexionar sobre allò que està passant. En una societat en la qual la pobresa material comença a guanyar la partida a la societat de consum, estem obligats a valorar altres coses. Ja som molts els anomenats exclosos socials i, mirant el ritme que està agafant la situació econòmica d’Europa, encara en serem molts més. El sistema econòmic que coneixíem abans del 2008 ha mort, la dèria capitalista s’ofega en la immensitat del mar de l’especulació. Però el capitalisme financer després de fer fallida, una vegada més, ha decidit que siga la ciutadania la que pague les despeses. Per si fora poc, volen que tinguem sentiment de derrota, però no, no és el nostre món el que s’afona, tan sols som les víctimes de la ressaca neoliberal. És el seu món ple de números i beneficis el que ha entrat en estat de coma. Companyes, companys, és una història que ja sabeu i de la qual tan sols ens queda saber el seu final. Tan de bo estem davant del naixement d’un món més just i més net. 

Siga el que siga com a humans  vos incite que vos deixeu portar pel camí dels sentiments. Com a espècie som conscients de moltes coses, i no em referisc al fred, a la calor.... estem rodejats de coses meravelloses que mai es podran valorar des del punt de vista dels diners: l’udolar d’un llop, una posta de sol, la flaire d’una margarida... i que ens permetran descobrir grans sensacions.  

Qui no ha viatjat per l’univers escoltant música o ha buscat figures fantàstiques en una posta de sol ? Qui no s’ha dissol entre el paisatge mentre es perd entre les serralades? Qui no se submergeix en un bon llibre i viu mil i una aventures?  Si la resposta a totes aquestes preguntes és negativa aleshores es quan vertaderament tinguem un problema, perquè encara que estiguem vius una part de la nostra existència estarà morta. 

Aquest any s’acaba, el proper si no neutralitzem la bèstia encara serà molt més dolent i el 2014 ja veurem qui queda. Almenys que no acaben amb la nostra esperança i amb dèria per la vida que es manifesta en la immensitat dels nostres sentiments. Aquests versos són per a tots vosaltres que continueu mantenint-se fidels al principis de solidaritat i justícia social, i tafanegeu entre les pàgines de “Escriure per no callar”. Salut i llibertat companyes i companys.

Hi ha morts que viuen i donen la mà,
Vicent Andrés Estellés


L’última llum del dia
comença a desdibuixar les cares.
El roig encés em captiva l’esperit
i el morat pren la meua força.
El silenci es trenca davant del crit planyívol
del gamarús. El fred em colpeja la cara.
La immensitat del paisatge
penetra pel meu cos.
Els roures gegants redueixen
la meua presència a un no-res.
Estic al barranc dels Horts
d’Ares del Maestrat.
S’ha fet de nit, sóc l’amo del món,
ningú pot robar-me aquest moment.
La intensitat del fred m’obliga a caminar,
he d’abandonar el barranc.
Comencen a caure les primeres neus.
El vent acompanya al silenci de la mà.
No estic sol, no estan sols.
 Note la presència de la vida feréstec
i torne a ser Terra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...