L’asfixia
del moment actual em porta a una gran pregunta: Què és la Vida?, qüestió que em
du a una altra: Què és la mort?
La resposta
o respostes poden ser molt nombroses i l’actitud que podem prendre davant de la
vida o la mort també poden ser molt diverses. Independentment de totes aquestes
cabòries sé una cosa certa, he de viure amb intensitat una vida que a més és
finita, molt curta i que se’ns escapa de les mans. També conte en què em
vindran un muntó d’alegries i llàgrimes,
perquè així és la vida, bipolar. Respecte a la mort, ràbia, molta ràbia i
impotència.
Totes aquestes
preguntes, temors... en vénen en un moment d’allò més dolent. Una companya de
treball ha vist com la vida se li escapava després d’haver lluitat cinc anys
contra un càncer de colon. He tingut la sort de no veure el procés, la
distància ha permés que la recorde amb l’alegria d’una mare que estima la
filla, un regal de la vida que ella desitjava molt i pel qual va lluitar amb
molta valentia.
La dissort
m’ha partit el cor i les llàgrimes llisquen per la cara, com no podria ser
d’una altra manera. La nostra companya Eva ja no hi és amb nosaltres, ha marxat
a un lloc del qual mai tornarà, quina putada més gran.
Si sabem el
nostre destí, que no és un altre que la mort, com pot haver-hi gent que es
dedica a fotre la vida dels altres. Si són feliços recreant-se davant de la
maldat, quina vida més mal aprofitada.
Des del
dolor, quan perds a una persona estimada, escric aquestes reflexions en un
moment on els pocavergonya sembren el sofriment com si foren genets de la mort.
Espere que algun dia se n’adonen del bèsties que són i recuperen la part humana
que han perdut. No és tan difícil, tant de bo així siga. I recordeu que estem
en un univers immens, infinit, i hem tingut la sort atzarosa d’estar vius,
nosaltres els humans, en un planeta ple de vida, la Terra. Per tant, tant sols
puc maleir les injustícies, les guerres, la fam, la conducta dels
pocavergonya... i tot allò que no ens permet viure amb alegria la vida, que a
més a més no tenim altra.
Aprofiteu
les vacances per fer allò que vos done la gana, recupereu la llibertat que se
vos nega al llarg de la resta de l’any, respireu, balleu, viviu mentre pugueu. Carregueu
les piles que ve una tardor amb horitzons rojos que haurem de disfrutar.
Els Jocs
Olímpics de Londres s’acaben, alguns dels atletes que han representat l’Estat
Espanyol tenen les seves fortunes en paradisos fiscals. Gràcies a la seva col·laboració
i la d’altres milionaris que no declaren a hisenda, el govern diu que no hi ha
diners, quina poca vergonya.
Aquest
poema va dedicat a Eva, una dona treballadora i lluitadora , que ha deixat
orfes a molta gent que l’estimava i a eixe tresor immesurable que és la vida.
Salut, molta salut companyes i companys.
¿Y si la vida fuera vida en negativo?
María Montes
Eva
Una
companya s’ha mort.
El
meu cor cau desplomat,
perseguit
per un intens
dolor
que el colpeja amb força.
Ja
no hi és entre tots nosaltres
la
nostra estimada Eva,
el seu cos ens ha deixat.
Jo
estic destrossat totalment,
entristit,
afligit, buit,
fotut,
sense cap llum nova.
La
filla de les entranyes
plora
el gran buit de la mare.
El
dolor cau a la Valltorta
on tu
estaràs allí sempre,
entre
pedres i carrasques,
giragonses
d’oronetes,
i
el vent salvatge d’hivern
que
crida i talla les herbes
on
pasturen les ovelles
entre
les cabres feréstecs.
Anem
i tornem, morim
i
desapareguem entre
llums
i foscors, alegries
i
desgràcies, però
vivim.
Sí, vivim un temps
i
un espai que és de nosaltres,
rodejats
de fades bones,
dimonis
molt orgullosos,
pors
i moltes esperances
i
vivim amb moltes ganes.
Després
de la vida queden
sols
descendents i memòria,
també
tot allò que hem fet
i
no hem fet. Desapareixen
els
sentits, l’odi, l’enveja
en
un llarg somni profund
del que mai despertarem.
Adéu postes de sol, sexe,
amor, diners, dignitat,
pensaments, tot, tot, no-res.
Allò
que és ja no serà
i se n’anirà la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada