Amb l’àrbitre a favor

La selecció espanyola, amb la meitat dels jugadors provinents del Barça, ha guanyat la Copa del Món de Futbol però no sols. També ens han deixat molts exemples que anirem desgranant en el temps. Un d’ells és veure un equip, com la selecció holandesa que, sabent que no tenia raons futbolístiques per a guanyar, va plantejar el partit pegant puntellons i sense jugar ni deixar jugar. El mateix fa el PP en el partit de la política nacional. Juga brut i amb l’àrbitre a favor.

En la Constitució la sobirania ve del poble però les lleis que la desenvolupen, dictades per la dreta franquista i tutelades per l’exèrcit, són un entrebanc perquè es complisca la Constitució. La transició no va ser tan exemplar com s’ha dit. Els franquistes no han perdut els ressorts del poder que van conquerir destrossant milers de vides, la democràcia i la Constitució de la República.

Les institucions judicials van ser les més influenciades pel conservadorisme dels seus membres. L’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional s’estableixen de tal manera que la seua politització és palesa en la utilització, per les dretes, per a frenar els avanços que democràticament demanda la sobirania popular. El PP utilitza els tribunals per aconseguir el que no pot obtindre pels vots: parar l’avanç de la societat. Avortament, matrimoni homosexual... fins 35 recursos ha presentat el PP al Constitucional des de que està en l’oposició.

L’Estatut de Catalunya és l’última actuació del TC que ratifica el que es diu més amunt. La voluntat popular representada pels parlaments de Catalunya i d’Espanya va elaborar i ratificar l’Estatut que va ser, a més, aprovat en referèndum. Però els jacobins espanyols, utilitzant el TC com una institució al seu servei exclusiu, l’han retallat, eliminant aspectes bàsics perquè Catalunya puga seguir sent Catalunya dins l’Estat espanyol.

La dictadura va imposar el seu criteri de classe i de nació i els seus hereus continuen amb la mateixa imposició. Si no poden pels vots ho fan pels tribunals, el control dels quals mai no han perdut. Però i l’esquerra? Què fan els socialdemòcrates? Com poden avalar les imposicions de classe i de nació de les dretes? La Constitució diu que tots els espanyols som iguals però el TC condemna a la llengua catalana a ser de segona, condemna als catalans a patir el tutelatge de la justícia centralista i els nega la identitat nacional.

La defensa de l’única nació de la dreta espanyola es tradueix en la imposició del centralisme jacobí, anul•lador de la personalitat dels pobles que componen l’Estat. Una concepció d’Estat que sols suporta diferències folklòriques i manté un rígid control administratiu, polític i cultural. No concep que puguen haver nacions que, sense perdre la seua autonomia i les seues peculiaritats culturals, formen part del conjunt de l’Estat comú d’Espanya. És possible establir la unitat sense destruir la diversitat ni reduir la independència ni el caràcter de nació. És el que pretenia l’Estatut i és el que el TC, en contra dels ciutadans, ha determinat.

Les dretes espanyoles saben que la societat demanda el que ells no estan disposats a cedir i no els importa que això siga jugar brut ni que s’evidencie que l’àrbitre pita al seu favor