diumenge, 25 de gener de 2015

Llibertat d’expressió?



El brutal atac, des de tots els punts de vista repudiable, que va sofrir la redacció de la revista humorística francesa Charlie Hebdo el passat 7 de gener i que va acabar en una massacre, ha obert entre la societat una altra vegada el debat de la suposada llibertat d’expressió. Deixant com a base la nostra denuncia i repudia sobre aquest succés, i apartant-nos de qualsevol debat sobre el mateix, centrarem el nostre escrit sobre la problemàtica que gira al voltant de la llibertat d’expressió.

És obvi que en primer lloc hem de respondre a una pregunta: Què és la llibertat d’expressió? I, per a respondre-la, hem de ser conscients que des de la nostra visió occidental la llibertat d’expressió no es pot separar del nostre concepte que tenim respecte a la llei, i que parteix de la base que tots som iguals davant d’ ella. En la mateixa mesura tots els ciutadans i ciutadanes som igualment lliures d’emetre les nostres opinions.

A pesar de totes aquestes afirmacions tota la gent honrada sap que això no és així. No tots i totes els ciutadans i ciutadanes ni podem ni tenim els mitjans necessaris per difondre les nostres opinions o idees, ja siga en la televisió, en la ràdio o en qualsevol diari. Al món occidental i capitalista eixe poder està en un nombre molt reduït de mans i que, a més amés, és el depositari del poder econòmic. 

No anem a negar que existeixen mitjans de comunicació alternatius i en aquest cas “Escriure per no callar” és un clar exemple. Però també hem de ser conscients que la nostra difusió és molt reduïda, una gota d’aigua en un immens oceà. Per tant queda clar que són lliures d’exercir plenament la llibertat d’expressió aquells que tenen el suficient poder econòmic per fer-ho.

En aquest vast món de la informació, els de baix, la classe treballadora, els oprimits, els ningú, estan muts i no se’ls coneix la seua veu, les seues lluites, les seues queixes, les seues inquietuds, però des dels mateixos mitjans si que es fa tot el possible per incrementar el domini sobre els sectors més desfavorits. Alhora són els mateixos que difonen totes aquelles mesures econòmiques que els fan forts i ens debiliten a nosaltres, és a dir, són els portaveus d’un ordre polític, econòmic i ideològic, que en termes generals, és econòmicament antisocial i antiecològic. És una via més que utilitza el capital per mantindre el seu poder.

Amb aquest comportament als ciutadanes i ciutadans se’ns nega  el dret a la informació i es prostitueix la responsabilitat social del periodisme i els periodistes, una responsabilitat que hauria d’estar orientada cap als valors humanistes de la pau, la democràcia, els drets humans i el progrés social, entre altres coses. Per tant i com molt bé diu el periodista Santiago Mayor en un article en Rebelión el 10-1-2015 “En nom de la llibertat d’ expressió no es pot reproduir l’estigmatització i la lògica d’opressió sobre els sectors marginats i exclosos. Sobre un altre del que val dir qualsevol cosa. En el nom de reivindicar el meu dret a opinar no puc apuntalar eixa lògica que sotmet i condemna a comunitats senceres. La hipocresia és una pràctica que hem de desterrar de la nostra professió. La llibertat d’expressió és, tal vegada, la seua manifestació més important”.

Com no podria ser d’una altra manera acabe aquesta reflexió amb uns versos que espere siguen del gust de la lectora i el lector. Salut i rebel·lia companyes i companys. Per un món més just socialment i més habitable.

La llibertat d’expressió on està?
Pronuncie paraules que es desdibuixen en l’aire.
Tinc idees que moren abans de nàixer.
M’opose a l’opressió amb paraules mortes
en un món ple de sords i muts.
La llibertat d’expressió s’ ha  convertit en un mite
que xafardeja entre l’opulència i l’explotació.
Els poderosos ens diuen el que pensen
i com hem de pensar i que hem de fer.
El món gira segons la seua visió d’harmonia,
neguen l’existència de l’opressió,
estigmatitzen als altres,
els condemnen per ser diferents,
ens oprimeixen per ser pobres.
Ens volen com a consumidors ignorants,
sense consciència de classe,
totalment submisos, contents i oprimits.
Davant de tanta mala llet resistència i lluita,
alegria, amor i desobediència.    
    

2 comentaris:

  1. Certament, el lamentable episodi de París ha posat al descobert la hipocresia militant dels polítics
    "benpensants" occidentals: l'exemple més evident el tenim a casa, amb el ministre barceloní i anticatalà, Dn. Jorge Fdez., que ha cantat les excel·ències irrenunciables (!) de la llibertat d'expressió. Això sí, fora i contra els altres -musulmans ara-, mentre ací promou la llei "mordaza", perquè la ciutadania no puga dir ni "mu", en relació a les pràctiques antidemocràtiques i immorals del PP.
    Tot un exemple (?) de coherència.
    Marc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb tu Marc. El Poeta Dissident.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...