Crida l'atenció la dependència
del liberals espanyols respecte als diners públics. A diferència d'altres
països, l'empresariat patri i els polítics que defensen els seus interessos i
prediquen la seua ideologia liberal, viuen en total simbiosi. Però açò ve
d'antic. Antoni Furió,en la seua Història del País Valencià ja deia, en
referència l'època de la consolidació de la societat burgesa a mitjan segle
XIX, que “... poder polític i poder econòmic es confonen, fins el punt que
la política apareix dominada pels negocis i les crisis polítiques vénen
ritmades per les econòmiques...”
En època de bonança econòmica no
resulta tan evident però aquesta crisi deixa al descobert el saqueig al que
està sotmès l'erari públic per les grans empreses amb la connivència de la
majoria dels polítics. Privilegis del poder financer; hisenda favorable a les
grans fortunes; grans empreses amb enormes beneficis que cotitzen al 5%; lleis
laborals totalment favorables als empresaris; paradisos fiscals tolerats; gran
evasió fiscal no perseguida; etc. A
canvi les grans empreses col·loquen, amb substanciosos salaris, a polítics i
familiars. No importa el mèrit ni la capacitat, doncs es tracta de tornar un
favor.
El liberalisme econòmic postula
la competència com reguladora del mercat. Segons aquesta ideologia el xoc
d'interessos entre individus i la regulació entre producció i consum es resol
automàticament per la “ma invisible” del mercat. Aleshores, l'Estat ha de
limitar-se a crear un marc adequat per a la lliure i lleial competència, i a
intervindre en aquells llocs on el mercat no arriba perquè no hi ha diners a
guanyar. La idea fonamental és que la política no intervinga en l'economia.
Els empresaris espanyols, però,
han fet grans fortunes amb obres públiques, necessàries o no, adjudicades
burlant la llei i, per tant, adulterant la competència, pagant quantitats que
multiplicaven els pressuposts de l'adjudicació. Empreses de primera fila estan
presidides per individus que tenen, només, el mèrit de ser amics o haver sigut
company d'escola d'algun president. Expresidents, exministres i exalts càrrecs
formen par d'empreses a les quals han afavorit obviant la “lliure i lleial
competència” entre empreses.
A la “lideresa”, que
s'autoproclama liberal, caldria preguntar-li per les donacions de Diaz Ferran a
Fundescam,
que finança campanyes electorals al PP, i la contrapartida en adjudicacions
públiques al expresident de la CEOE ara en la presó. O per les milionàries
despeses en publicitat per guanyar-se el recolzament dels mitjans. O la
pràctica, desgraciadament habitual, de trossejar els contractes públics per no
tindre que traure’ls a concurs.
Aquesta liberal que denunciava la
despesa pública en “mamandurrias” és funcionària de l'Estat, d'on cobra sense
treballar; Alvaro,
el fill menor, ha sigut contractat com assessor del secretari d'Estat de
Comerç. Però no és la única liberal només de boca, l'expresident i exministre
Zaplana cobra de Telefònica, empresa que també té en nòmina a l'home de la
vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. La filla de Zaplana també és
assessora en Turisme. El cunyat
de Arias Cañete, el fill de Marcelino Oreja, la ex de Rodrigo Rato, i un llarg
llistat de gent que sempre tenen treball o, millor dit,”mamandurrias” que
diria la liberal Esperanza Aguirre. Són la gran família del PP, la família que
manté tradicions de l'antic règim com tindre l'empresa però familiars en la
política, en l'església i en l'exèrcit. Liberals que no poden viure sense
xuclar de l’Estat i no respecten els elements més bàsics de la ideologia que
prediquen. Liberals només de boca.
