El primer anticatalanisme
 |
| Vicente Enrique y Tarancón |
A finals de 1975 aparegueren a “Las Provincias” unes
cartes al director atacant el Llibre del Poble de Déu. Aquestes cartes
poden així es considerar les primeres mostres de l’anticatalanisme de la Transició
al País Valencià. Continuà Josep Alminyana qui va començar una campanya pel seu
compte, amb l’ajut de Jaume Sancho, enviant cartes a les parròquies, en les
quals signava com a “President de la Comissió Diocesana de Sagrada Litúrgia”, i
on desqualificava el Llibre del Poble de Déu de totes les maneres
possibles, bàsicament, és clar, acusant-lo d’estar “catalanisat”. En un
principi, el bisbat contemporitzà entre els dos bàndols enfrontats i no prengué
una postura clara. Cal dir també que els llavors Governador Civil de València,
Enrique Oltra Moltó, el President de la Diputació de València, Ignacio Carrau,
i l’Alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, els intimidaren de diverses
formes per a això. Tots ells eren de filiació franquista i tots ells, sobretot
Ignacio Carrau, participaren activament en el naixement i consolidació del
blaverisme. De fet Miguel Ramón Izquierdo va ser un dels fundadors del partit
blaver Unió Valenciana, i durant molts anys figura destacada d’aqueix partit.
Els atacs al Llibre del Poble de Déu i al seu
principal artífex i sufragador, Pere Riutort, continuaren per tots els mitjans
amb valentes i decidides rèpliques de Pere Riutort, i també de l’associació “La
Paraula Cristiana”, decidida defensora de la introducció de la llengua vernacla
en l’església valenciana. Com que els atacs fets per aquest bàndol,
espanyolista i enemic de la introducció de la llengua pròpia en l’església
valenciana, no donaren fruit, car no li retiraren el caràcter oficial al Llibre
del Poble de Déu, canviaren de tàctica. I així, coincidint amb l’aparició
“oficial” del secessionisme lingüístic, feren ells també uns textos litúrgics
amb ortografia blavera, tots l’any 1978, l’edició dels quals sufragada per la
Diputació de València presidida per Ignacio Carrau. El mallorquí criat a Madrid
des dels tres anys Miguel Roca Cabanellas, arquebisbe de València entre 1978 i
1982, mantingué una postura de total ambigüitat i de manca de voluntat de
resoldre aquest conflicte.
Els atacs dels blavers a la introducció de la llengua pròpia
en l’Església valenciana continuaren igualment per altres camins. Així, en
especial a la ciutat de València, realitzaren actes sacrílegs, com interrompre
insultant i arribant a la violència les poques eucaristies en llengua pròpia
que es feien a la ciutat de València. Entre els provocadors hi havia qui
ostentava la insígnia del GAV. Davant d’aquest fet, contrari a la doctrina de
l’Església i als principis de la vigent Constitució d’Espanya, l’Arquebisbe de
València s’inhibí. L’Associació Religiosa “La Paraula Cristiana” relatava els
fets en una circular el 9 de febrer de 1979, i acabava dient: “Sentim que una
vegada més ha vençut la violència, la incultura i el terror contra la ciència,
la racionalitat i el sentit més elemental dels Drets Humans. Un autèntic
delicte contra la llibertat d’expressió, i els postulats mínims del
cristianisme.”. La Conferencia Episcopal Espanyola va mantenir una postura
semblant a la de l’arquebisbe. Conten que el llavors president, el també
valencià Vicente Enrique y Tarancón, va afirmar: “Tienen la razón los
llamados catalanistas, pero conviene dar la razón a los otros”.
Mentrestant, els blavers des del seu diari “Las
Provincias” amb la seua directora María Consuelo Reyna Doménech, i el seu
estil de fer periodisme, continuaren atacant tots els intents d’introduir la
llengua vernacla en l’església, i a tots els eclesiàstics o seglars vinculats a
l’església que ells consideraren “catalanistes” amb el seu estil agressiu i
deshonest. Perquè, si es cert que a les forces centralistes els interessa
especialment que l’església Valenciana estiga fortament castellanitzada, també
és cert que sense la pressió violenta blavera de la Transició, les coses
haurien sigut més raonables. Si relacionem un factor i altre, potser tenim el
vincle més clar de l’origen de fons madrileny i en les forces estatalistes
espanyoles del blaverisme.
La Batalla de València (VI) El primer
anticatalanisme
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada