dimecres, 15 de gener del 2014

La Batalla de València (VI): El primer anticatalanisme



El primer anticatalanisme 

Vicente Enrique y Tarancón
A finals de 1975 aparegueren a “Las Provincias” unes cartes al director atacant el Llibre del Poble de Déu. Aquestes cartes poden així es considerar les primeres mostres de l’anticatalanisme de la Transició al País Valencià. Continuà Josep Alminyana qui va començar una campanya pel seu compte, amb l’ajut de Jaume Sancho, enviant cartes a les parròquies, en les quals signava com a “President de la Comissió Diocesana de Sagrada Litúrgia”, i on desqualificava el Llibre del Poble de Déu de totes les maneres possibles, bàsicament, és clar, acusant-lo d’estar “catalanisat”. En un principi, el bisbat contemporitzà entre els dos bàndols enfrontats i no prengué una postura clara. Cal dir també que els llavors Governador Civil de València, Enrique Oltra Moltó, el President de la Diputació de València, Ignacio Carrau, i l’Alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, els intimidaren de diverses formes per a això. Tots ells eren de filiació franquista i tots ells, sobretot Ignacio Carrau, participaren activament en el naixement i consolidació del blaverisme. De fet Miguel Ramón Izquierdo va ser un dels fundadors del partit blaver Unió Valenciana, i durant molts anys figura destacada d’aqueix partit. 

Els atacs al Llibre del Poble de Déu i al seu principal artífex i sufragador, Pere Riutort, continuaren per tots els mitjans amb valentes i decidides rèpliques de Pere Riutort, i també de l’associació “La Paraula Cristiana”, decidida defensora de la introducció de la llengua vernacla en l’església valenciana. Com que els atacs fets per aquest bàndol, espanyolista i enemic de la introducció de la llengua pròpia en l’església valenciana, no donaren fruit, car no li retiraren el caràcter oficial al Llibre del Poble de Déu, canviaren de tàctica. I així, coincidint amb l’aparició “oficial” del secessionisme lingüístic, feren ells també uns textos litúrgics amb ortografia blavera, tots l’any 1978, l’edició dels quals sufragada per la Diputació de València presidida per Ignacio Carrau. El mallorquí criat a Madrid des dels tres anys Miguel Roca Cabanellas, arquebisbe de València entre 1978 i 1982, mantingué una postura de total ambigüitat i de manca de voluntat de resoldre aquest conflicte. 

Els atacs dels blavers a la introducció de la llengua pròpia en l’Església valenciana continuaren igualment per altres camins. Així, en especial a la ciutat de València, realitzaren actes sacrílegs, com interrompre insultant i arribant a la violència les poques eucaristies en llengua pròpia que es feien a la ciutat de València. Entre els provocadors hi havia qui ostentava la insígnia del GAV. Davant d’aquest fet, contrari a la doctrina de l’Església i als principis de la vigent Constitució d’Espanya, l’Arquebisbe de València s’inhibí. L’Associació Religiosa “La Paraula Cristiana” relatava els fets en una circular el 9 de febrer de 1979, i acabava dient: “Sentim que una vegada més ha vençut la violència, la incultura i el terror contra la ciència, la racionalitat i el sentit més elemental dels Drets Humans. Un autèntic delicte contra la llibertat d’expressió, i els postulats mínims del cristianisme.”. La Conferencia Episcopal Espanyola va mantenir una postura semblant a la de l’arquebisbe. Conten que el llavors president, el també valencià Vicente Enrique y Tarancón, va afirmar: “Tienen la razón los llamados catalanistas, pero conviene dar la razón a los otros”. 

Mentrestant, els blavers des del seu diari “Las Provincias” amb la seua directora María Consuelo Reyna Doménech, i el seu estil de fer periodisme, continuaren atacant tots els intents d’introduir la llengua vernacla en l’església, i a tots els eclesiàstics o seglars vinculats a l’església que ells consideraren “catalanistes” amb el seu estil agressiu i deshonest. Perquè, si es cert que a les forces centralistes els interessa especialment que l’església Valenciana estiga fortament castellanitzada, també és cert que sense la pressió violenta blavera de la Transició, les coses haurien sigut més raonables. Si relacionem un factor i altre, potser tenim el vincle més clar de l’origen de fons madrileny i en les forces estatalistes espanyoles del blaverisme.


La Batalla de València (VI) El primer anticatalanisme 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...