Mitjans de comunicació
La premsa jugà un paper fonamental en el procés que
analitzem, especialment el diari “Las Provincias” que girà en rodó fins
a situar-se a la dreta de la dreta. En la exigua oferta periodística en
València, a partir de la mort de Franco, el diari “Levante” significava
el passat i Las Provincias pretenien ser el futur. Des de 1975 Levante
juga la carta de la moderació i s’aclimata a cada moment, segons bufa
l’aire del poder, el que fa que la seua reconversió a la democràcia siga a
colps d’oficialisme i, seguint l’opinió pública, expressa el recolzament a la Transició.
Publicacions com ara Dos i Dos reclamaven la democratització
i valencianització dels mitjans: “…¿Cómo se entiende, a estas alturas, que
el periódico LEVANTE le regale generosamente sus páginas a tinglados
neofascistas como el Consell Valencià? (…) y más aún, porque siendo el PSOE el
primer partido del País Valencià no debieran consentir, los prohombres
valencianos del parido de Felipe González, que deambularan por las mesas de
redacción de LEVANTE los mismos espíritus franquistas que fabricaban ya el
periódico en vida del dictador. (…) es una urgencia señores parlamentarios lo
de potenciar y “valencianizar” los medios de difusión del Estado”16
A partir de la manifestació del 9 d’octubre de 1977, i
l’enfrontament al sí de la societat valenciana propiciada des del poder, es
potencià la importància de la premsa. Frenar el projecte nacionalista
significava restar força a l’esquerra que l’encapçalava i aquest fou al que es
dedicaren l’UCD i els personatges del franquisme, amb els grups fascistes i
l’utilització de la premsa, propiciant un valencianisme buit i subcultural. El
valencianisme agressiu explotà els suposats perills de l’amenaça catalana i el
nacionalisme d’esquerres va patir la persecució sistemàtica d’un grup
recalcitrant que pretenia defensar l’essència del valencianisme pur baix el
liderat públic de “Las Provincias”. Aquest diari adoptà la bandera del
valencianisme conservador i excloent com a senya d’identitat i dugué endavant
una croada periodística implacable contra tots aquells sectors socials que
desafiaren els preceptes instituïts des de les pàgines del diari.
La batalla de València condicionarà la realitat informativa
de manera absoluta, mediatitzant les noticies quotidianes, determinant
d’aquesta manera bàndols irreconciliables, marcant barreres polítiques i
personals, acotant l’espai periodístic, dient qui és i qui no és valencià.
Front al protagonisme total de Las Provincias, amb Mª Consuelo Reyna al
cap com a guardiana d’aqueixa particular ortodòxia valencianista, Levante adopta
una posició passiva i gris que provoca el seu fora de joc respecte a la
realitat valenciana del moment.
16 Sn, “Valencianizar los medios del Estado”, Dos
i Dos,València, nº 55-56, 1977 18
La Batalla de València (X) Mitjans de comunicació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada