Esforç col·lectiu o esforç selectiu?

Per eixir de la crisi se’ns demana un esforç col·lectiu, que tots arrimem el muscle. És una demanda d’àmbit global. La mundialització de l’economia, la evolució demogràfica, l’abastiment d’energia, el canvi climàtic o la seguretat front a l’amenaça terrorista exigeix que els països, al nostre entorn els de la Unió Europea, siguen solidaris i generosos en l’esforç col·lectiu per afrontar aquests reptes. 

Dins de cada estat es reprodueix l’esquema internacional. Els governs apel·len a l’esforç col·lectiu per superar la crisi i sortir més reforçats d’ella. Però en la pràctica l’esforç és col·lectiu o selectiu?

Si mirem en la Unió Europea veurem que els estats fots com França, Alemanya o Regne Unit han treballat per a que els seus bancs, posseïdors de gran part del deute de estats com Grècia o Irlanda, s’asseguren el pagament del deute i dels interessos. En aquest cas l’esforç no ha sigut col·lectiu ja que uns països paguen, per deixar funcionar sense control la mà invisible del mercat, i altres cobren, potser perquè la mà és invisible però té algun cervell que la dirigeix. 

Eixe esforç, que s’anuncia col·lectiu i esdevé selectiu, es reprodueix dins dels estats amb més cruesa perquè qui fa l’esforç ja no són països, ens abstractes, sinó que són persones amb noms i cognoms que veuen com s’enfosqueixen les seues expectatives vitals. 

Si de l’esforç, per pagar l’orgia del capital empresarial i especulatiu, s’exclou als bancs i a les empreses i es renuncia a pujar els impostos del que es van beneficiar de la festa no hi ha esforç col·lectiu, hi ha esforç selectiu. Xicotets empresaris, funcionaris, pensionistes, treballadors de tot tipus són els pagans de la bacanal global del capital. Mentre eixa enorme mà invisible del mercat passa la ressaca de la borratxera i ja prepara la següent festa, amb menys participants, sols per a gent selecta. 

Parlar d’esforç col·lectiu és, doncs, una fal·làcia més d’un sistema que socialitza les pèrdues i privatitza els guanys. Una societat que apel·la a la solidaritat dels dèbils per a sufragar les despeses dels poderosos. Una societat que cal canviar urgentment perquè ens juguem el futur nostre i el dels nostres fills.

La píndola

La crisi actual té l’origen en la sobrevaloració especulativa del mercat immobiliari. Els bancs estan a punt de fer fallida perquè els diners prestats en hipoteques tenen un valor superior als propis immobles. Els governs dediquen centenes de milers de milions de diners públics per sanejar els bancs privats i evitar l’enfonsament i s’endeuten. Els bancs compren el deute dels governs a preus d’un mercat sense cap control. Els que han provocat la crisi han socialitzat les pèrdues i continuen amb els guanys privats més boiants que mai. 

El Banc Central Europeu deixa diners als bancs a l’1% per a que puguen comprar deute. El govern grec està pagant, els diners que li han deixat per al deute provocat per la banca, al voltant del 5% i el govern irlandès pagarà entre el 6 i el 7%.   Quin trellat té açò?

Anatomia del feixisme

Rellegint “Anatomía del fascismo” de Robert O. Paxton se m’ericen els cabells. Hi ha similituds entre les societats que el van parir i l’actual: crisi econòmica, inseguretat, un futur ennuvolat... i, especialment, la desil·lusió d’una part important de la clientela intel·lectual i obrera amb la socialdemocràcia. Però hi ha altres molt diferents sense les quals és molt difícil que el feixisme accedisca al poder: el moviment obrer està capat i no posa en perill els privilegis dels poderosos; la burgesia i el gran capital tenen el control total de l’aparell de l’Estat per la qual cosa no cal posar en marxa el feixisme.

Però el gos guardià està present i ben alimentat i de tant en tant cal entrenar-lo perquè no perda l’agressivitat. D’ací el que passa de tant en tant en València on, pareix ser, hi ha prou permissivitat per a que es desfoguen els cadells. El que ha passat aquesta setmana en Benimaclet és preocupant. Els poders públics han deixat campar al seu aire als membres d’un partit feixista que, obviant la llei de partits, és legal. L’embrió del feixisme nia en les societats i necessiten ben poc, especialment en època de crisis, per a prendre vol. Segons Robert O. Paxton “basta con la decisión aparentemente anodina de tolerar un trato ilegal de los “enemigos” de la nación”. 

La violència feixista no és indiscriminada, va dirigida, en teoria, contra els diferents, els immigrants, però en el fons els feixistes són l’avantguarda, els encarregats de fer el treball brut de la classe burgesa,els gossos guardians dels poderosos. El feixisme té clar que el seu enemic és la classe treballadora organitzada, l’esquerra, per això parlen contra els immigrants però exerceixen la violència contra valencians, com van fer el dilluns a Benimaclet. 

El buit clamorós que el barri va fer a la convocatòria de la manifestació contra la immigració deixa ben clar el sentiment de la seua gent i la intenció de no legitimar accions contra ningun “enemic” fabricat amb falsedats. En una democràcia hi ha canals per expressar totes les opinions i no és admissible la coacció, l’amenaça i la violència. En una democràcia s’espera dels poders públics que garantisquen la seguretat, la llibertat i la tranquil·litat dels ciutadans i divendres passat desenes de comerços van haver de tancar per por als manifestants que van vindre de fora per a trencar la tranquil·litat del barri, amb el permís dels poders públics.

No contents amb això tornaren dilluns coaccionant, insultant, amenaçant; gent coneguda amb noms i cognoms i, sorprenentment, els que tenen l’obligació de vetllar per la seguretat dels ciutadans, no van fer res per impedir-ho. Benimaclet és un barri multiracial, pluricultural, viu, tranquil, que paga impostos i exigeix que els poders públics complisquen la seua obligació tallant tot intent de violació dels drets ciutadans. És preocupant l’actuació dels poders públics perquè, diu Paxton, “siempre que la autoridad pública hacía la vista gorda ante la acción directa contra comunistas i socialistas sin preocuparse demasiado por los formalismos, se abría una puerta al fascismo”.

Paxton, R, Anatomía del fascismo, Barcelona, Península, 2005.

Alejandro Sanz pregunta i Chávez contesta

El cantant Alejandro Sanz ha llançat una pregunta pública al president de Veneçuela, Hugo Chávez, que li ha contestat. Com aquestes coses, que no són desfavorables per a Chávez, no apareixen als mitjans espanyols, penge ací una traducció del aparegut en BarrialTv

PREGUNTA . “President Chávez, vull anar a cantar al seu país… M’ho permet?  Em dóna la seua paraula que no li passara res ni al meu públic, ni a la meua gent, ni a l’empresa, ni a mi? Alejandro Sanz

RESPOSTA - Senyor Alejandro: sap vosté el que significa ser esclau sense cadena… Esclau sense cadenes, és simplement continuar sent esclaus sense carregar els grillons… Perquè raó no t’has preguntat encara, del per què Veneçuela és atacada amb artilleria pesada només per les potències occidentals?

O serà que formes part d’ells i et fas el distret?

Informa’t amic meu, i pregunta’t perquè Colòmbia és considerada una de les nacions on existeix mes desigualtat per culpa de governs que només manen per a uns pocs i les riqueses són distribuïdes per a uns privilegiats; mentres Veneçuela és reconeguda com el primer país de la regió en quan a abaixar la pobresa extrema, de manera dràstica en el govern de Chávez Frías.

No et va cridar mai l’atenció que després que el nostre país es va bolcar a l’esquerra, automàticament es van començar a unir la majoria dels pobles d’Amèrica Llatina, en un clar senyal del que volien els pobles?…

Demanes permís per a vindre a cantar?

No et fa vergonya dir això?

En un país democràtic on qualsevol persona pot dir el que se li vinga en gana i no com et conten?

Et diré alguna cosa: La majoria dels llatinoamericans que alçaven la seua veu per mitjà del cant, en senyal de protesta per les infinites injustícies que patien els seus pobles per culpa de dictadures assassines de dreta…Mai van demanar permís per a arriscar la seua vida en nom dels miserables, i en aqueixos temps si que arriscaven la pell…

Alguna vegada et vas dignar escoltar alguna prosa convertida en cançó del senyor Atahualpa Yupanqui…

Si!, aquell que li deien el pare de la cançó folklòrica llatinoamericana…

La dictadura feixista argentina ho va perseguir i va haver d’asilar-se a Europa, per si no ho saps el mateix que a París va compartir escenari amb algú anomenada Edith Piaf…

Mai et van contar del cantautor Víctor Estepa, que la dictadura xilena de Pinochet, li va tallar les mans perquè no tornara mai a tocar la seua guitarra acompanyant el seu cant i no conformes amb això, ho van crivellar indefens en l’Estadi de futbol de Santiago…

Segurament vas conéixer a Mercedes Sosa, “la negra del Sud” com li deien tots els pobles llatinoamericans…

Si no la vas conèixer, t’invite que et fiques en Youtube i l’escoltes cantant: “Solo le pido a Dios” i després em contes…

A aquesta cantautora poble, cantant en la ciutat de La Plata l’any 79 la dictadura feixista la va detindre a ella i a tots els que van gosar anar a veure-la cantar. També va haver d’exiliar-se a Europa en Paris i Madrid, perquè no la mataren…

Vas llegir alguna vegada a Mario Benedetti el que ens deia que “El Sur también existe”, igual que el seu compatriota Alfredo Zitarrosa aquell del “Violí de Becho”…

Ells també es van veure obligats a exiliar-se a Europa per amenaces de mort…

A León Gieco, un general li va posar una pistola en el pols, dient-li:”La pròxima vegada que vingues a cantar a la universitat de Luján i cantes aquesta cançó vaig a pegar-te un tir al cap”, referint-se a “Hombres de Hierro”…

Guaraní es va haver d’anar també igual que la Nacha Guevara, que li van col·locar una bomba en un teatre mentre cantava, els feixistes argentins…

¡Si fins al tango Cambalache el van prohibir en les emissores de ràdio la dictadura argentina!!… I EL NOSTRE INIGUALAT CANTAUTOR ALÍ PRIMERA, QUI VA SER VETAT TOTA LA SEUA VIDA EN ELS MITJANS VENEÇOLANS.

¡Anima’t!!...Y escriu una cançó, de les misèries del món…

Parla’ns dels oblidats d’Haití, dels milers i milers de morts a Iraq, dels d’Afganistan, de la fam canina de l’África, de la desnutrició en l’Amèrica pobre, de la desigualtat abismal existent entre rics i pobres, de les interminables dones assassinades en ciutat Juárez, dels xiquets obligats a treballar robant-los l’única cosa que val la pena viure en aquesta boja vida, “la seua infància”…

Informa’t, escriu, no vingues només a cantar…i a fer un xou mediàtic, sigues honest, no enganyes als teus seguidors.

Recorre les viles misèries de pobles que clamen per igualtats, les faveles dels sense sostre…els 40 milions de pobres en USA, hui convertits en 50 milions d’exclosos.
I després em contes, si encara et queden forces de criticar Chávez…

Cautivo y desarmado el ejército rojo...

La cimera OTAN- Rússia de Lisboa s’ha presentat com un èxit total. Obama parlava de Rússia com un soci, no com un adversari. Rasmussen, el secretari general de l’OTAN, deia que aquesta cimera no només soterrava el passat sinó que l’exorcitzava i, va afegir, que les noves amenaces són el terrorisme, el narcotràfic, la pirateria, la proliferació balística sense control i les armes de destrucció massiva. Però tant d’acord no clarifica quin serà el paper de l’OTAN en el futur perquè les amenaces que anomena Rasmussen no es combaten amb exèrcits sinó amb policia, treball i justícia.

 Cal fer un poc d’història per saber exactament de què estem parlant. L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) va sorgir en la postguerra de la Segona Guerra Mundial, en 1949, per França, Bèlgica, Luxemburg, Països Baixos, Regne Unit, Estats Units i Canadà, als que es van afegir Itàlia, Dinamarca, Islàndia, Noruega i Portugal. Va nàixer com una organització política i militar per protegir-se del més que possible contagi del comunisme soviètic i dels moviments de la classe obrera de cada país. 

Va nàixer, doncs, com una arma al servei de la classe dominant, del que aleshores es denominava el capital. El comunisme, que havia lluitat al costat del aliats contra el feixisme nazi, eixe monstre creat pels poderosos per protegir els seus privilegis que se’ls va descontrolar, era considerat més perillós que el mateix feixisme. A l’ombra del risc soviètic es va encetar la guerra freda que va dividir el món en dos bàndols enfrontats. En 1955, sis anys després, es va constituir el bloc de l’est, anomenat Pacte de Varsòvia, per signar-se en aquesta ciutat, per defensar-se de l’OTAN.

La caiguda del mur de Berlín era la victòria del bàndol capitalista. Les esperances d’un món més just i millor per a tots s’afonaven en un pou del qual encara no em arribat al fons. La crisi provocada per l’avarícia sense control inherent al sistema i el repartiment injustament desigual de les càrregues d’eixa crisi ens mostren que encara estem en caiguda lliure. Els retalls als drets laborals, als salaris i pensions no ens permeten veure on pot estar el fons del pou. 

El que sí puguem afirmar és que l’organització internacional que vetlla per la seguritat dels capitalistes en tot el món està sana. L’OTAN s’ha convertit en el gendarme global del capital. El major exèrcit que mai ha estat al servei d’una classe social per preservar els seus privilegis. Els poderosos del món occidental poden dir, com Franco anunciant el final de la guerra, “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales, sus últimos objetivos militares”, i laborals, i socials, i... podríem afegir.  

Benimaclet: tots els colors, totes les cultures.

Avui divendres 19 de novembre hi ha convocada a Benimaclet una manifestació contra la immigració que, segons els convocants, estan destrossant el barri i convertint-lo en un niu de delinqüència. Res més lluny de la veritat. Duc trenta anys vivint ací a Benimaclet, ací he criat als meus fills, i mai he vist cap problema, ni abans ni ara, provocat pels immigrants.

Per saber què és i com és Benimaclet vos penge un deliciós article que el professor Justo Serna, que viu al barri, va publicar en el diari El País el set de juliol passat. 

Benimaclet

JUSTO SERNA 07/07/2010 

En Benimaclet residen miles de personas, nativos con apellidos centenarios y transeúntes recién llegados; inmigrantes que han venido a buscárselas y naturales que jamás han abandonado su lugar. Hay también estudiantes, ruidosos y jaraneros: muchos universitarios atraídos por la convivencia vecinal y por la vida serena de la zona. Ellos provocan la algarabía, claro, cuando se reúnen en el Glop o en el Tulsa. Pero traen también la bullanga que da vidilla al barrio.

Situado a pocos kilómetros del centro de la ciudad, Benimaclet es un sitio que aún conserva numerosas viviendas bajas, algunas alquerías restauradas, ciertas casas de pueblo orgullosamente veteranas y blanqueadas. No hay graves disturbios, no hay cataclismos y todo discurre con la placidez de la existencia ya hecha: una vida fenicia, entre rural y urbana. El barrio está enclavado en la huerta y su población autóctona la forman labradores y comerciantes instalados allí por espacio de años, de siglos incluso. Desde las viejas tiendas de vara hasta los nuevos establecimientos, Benimaclet ofrece una supervivencia apaciguada y modesta. Tenemos hasta banda sonora: los trinos de los pajarillos y los fragores de la Ronda Norte.

Los adultos transitamos por sus calles populosas, aventurándonos en lo cotidiano, abasteciéndonos en negocios bien surtidos: en ultramarinos alicatados y ricamente dispuestos, como Jovani, en Mistral; o en fruterías como las que han abierto los paquistaníes acá y allá. Nos servimos de los géneros frescos aquí y en los supermercados, sorprendentemente valencianos y prósperos. Callejeamos con alegría estival, con el brillo que dan los azules rotundos del cielo, mirando, tachando los recados ya cumplidos: las aspirinas en la Farmacia de doña Vicenta; el duplicado de llaves en Aurelio; el transistor en Muñoz; los euros en la Caja de Ahorros.

Acudimos a Gaia, en Daniel de Balaciart, o a La Traca, en Enrique Navarro, para adquirir las novelas que aliviarán nuestra holganza. Gracias Lola, gracias Alejandro. Y acudimos a La Kañamera a almorzar, con sus viandas tan apetitosas. O nos paramos en el Bio Café a tomar un refrigerio. Luego, avanzando por la calle Murta llegamos a Benipaper, un emporio de la papelería. Allí nos detenemos. Charlamos y compramos la prensa. Seguimos y seguimos, saltando la Ronda Norte, con sus automóviles veloces.

Y ahora sí: ahora yo ya estoy en la huerta fértil. Sigo adentrándome. ¿Adónde pararé? Sabina lo dijo: "Cuando la muerte venga a visitarme / no me despiertes, déjame dormir / aquí he vivido, aquí quiero quedarme..." Ingreso en el camposanto, el cementerio de Benimaclet, tan recoleto, rodeado por bancales de coles y lechugas, de patatas y cebollas...

Sí, cuando la muerte venga a visitarme, aquí he vivido, aquí quiero quedarme.

http://justoserna.wordpress.com

Estic calent, molt calent…

Estic calent, molt calent… I el planeta també ho està: La temperatura mitjana global ja ha augmentat 0,8 ºC basant-se en els nivells preindustrials i continua pujant. A Espanya l’augment és ja de 1,5ºC.
Les recomanacions científiques són clares, si volem evitar els pitjors impactes del canvi climàtic cal quedar tan lluny com siga possible d’un augment de la mitjana de la temperatura de 2ºC  i, per a això, és necessària una reducció de les emissions dels països industrialitzats en el seu conjunt del 40% per a l’any 2020. Com anem? Et preguntaràs… Doncs molt malament: els compromisos de reducció d’emissions que els països industrialitzats han posat fins ara sobre la taula no aconsegueixen ni el 20% i ens col·loquen entorn d’uns 4ºC d’augment de temperatura cap a finals de segle. 
 
És necessari augmentar els compromisos de reducció d’emissions com més prompte millor i no sols pel clima. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, cada any de retard en l’acció contra el canvi climàtic provoca un augment dels costs mundials d’aquestes mesures de 336.000 milions d’euros. A més, gràcies a les reduccions d’emissions derivades de la crisi, aquest compromís està avui més a l’abast que mai. La Comissió Europea considera que un augment de les reduccions d’emissions en la UE generaria importants beneficis:

• Estalvis d’uns 3.000 milions d’euros en control de la contaminació.
• Estalvi d’entre 3.500 i 8.000 milions d’euros en despeses sanitàries.
• Creació de 160.000 ocupacions nous en la UE.
• Augmentaria la seguretat i independència energètica derivada d’un major ús de fonts d’energia renovable.
  

Dinamarca, Regne Unit, Alemanya i França ja estan demanant que la UE assumisca un compromís de reducció d’emissions del 30% per a 2020, com a primer pas per aconseguir el 40% necessari en el conjunt de països industrialitzats. Una quarantena de les majors empreses europees, entre les que es troben les espanyoles Acciona i Bodegas Torres, recolzen aquesta iniciativa i què fa el Govern Espanyol? Doncs romandre callat, ignorant els beneficis que el 30% representaria per a l’impuls del sector renovable del nostre país i per a tots aquells sectors clau en la nostra economia que ja pateixen els impactes del canvi climàtic.

Espanya continua prioritzant la crema de carbó per a la producció energètica i, a pesar de ser un dels països europeus més afectats per les crisis climàtica i econòmica, prefereix gastar-se 638 milions d’euros per a complir el Protocol de Kyoto que fer-ho reduint les emissions. Amb aquest panorama, no hi ha qui es crega la promesa de Zapatero en el G20 de crear 1.000.000 d’ocupacions verdes. Tornen a ser promeses vanes que res tenen a veure amb la política real del Govern i només contribueixen a calfar l’ambient… 
 
Si ara tu també estàs calent, entra en la nostra web i demana-li al Govern que recolze un compromís de reducció d’emissions del 30% per a 2020 en la UE

Aida Vila, responsable de la campaña de Cambio Climático de Greenpeace

Traduït de l'original en castellà de http://greenpeaceblong.wordpress.com/2010/11/18/estoy-caliente/