Paga la pena seguir?

Quan vaig veure, en la primera pàgina d’El País, que “Cristiano Ronaldo deixa xicotet el Bernabéu”, concentrant a més de 75.000 aficionats que es reunien no per a veure-hi jugar sinó per a “veure-hi” simplement, per adorar al nou ídol, al nou fitxatge que s’incorporava al Real Madrid per 94 milions d’euros, em va impactar moltíssim. 75.000 dins i diversos milers que es quedaven fora de la presentació més multitudinària que es recorda…!

Llavors vaig pensar si pagava la pena continuar lluitant en favor de la democràcia, en favor de la justícia social, en favor de la pau… Podrem algun dia mobilitzar la gent perquè aconseguim fer front als reptes del nostre temps? Era el mes de juny de 2009… quan em vaig dir que si la majoria mira cap a on i a qui volen els globalitzadors que mire, els grans problemes seguiran sense resoldre’s. Seguirà la pobresa, seguirà la violència, continuaran morint de fam milers de xiquets tots els dies… Tots els dies, més de 60.000 persones -quasi els mateixos que s’apinyaven en l’Estadi Bernabéu- moren d’inanició, desemparament, oblit.

I llavors, en fixar-me en un dels xiquets que feia bots d’alegria contemplant l’excel·lent jugador portugués, vaig pensar que sí que pagava la pena -per ell, per ells, perquè els devem un canvi radical- continuar, contra vent i marea, amb un esforç proporcional a la pràctica carència d’ajudes, el camí de la pau, de la solidaritat… Convençut, convençuts, de que no tardaran a ser molts, moltíssims, els que miraran de la mateixa manera als seus fills, als joves, unint-se a la rebel·lió que pot conduir al “nou començament” de l’altre món possible que anhelem.

Article de Federico Mayor Zaragoza – Comité de Suport d’ATTAC Espanya, traduït al català des de http://www.attac.es/vale-la-pena-seguir/
http://federicomayor.blogspot.com/

Catalunya, Olé!

Canarias fue la primera en prohibir la tauromaquia, allá por 1991, tras reconocer los derechos animales, protegidos por ley ante “peleas, fiestas, espectáculos y otras actividades que conlleven maltrato, crueldad o sufrimiento”. En este caso, la escasísima afición por esta tortura que algunos llaman arte, fue determinante para su censura y abolición.


En Catalunya, a raíz de una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) el Parlament catalán ha prohibido con una mayoría de libertad de voto la matanza de toros como espectáculo en su territorio, que ya arrastraba un decadente apoyo ciudadano (más de 70 municipios catalanes se consideran desde hace tiempo abolicionistas).

Seguir llegint

Article de CARLOS MANZANA en L'informatiu 29-07-2010

La ignomínia de l'accident del metro de València, a Anglaterra

Pòster guanyador.

Un grup d'estudiants guanya un concurs amb una proposta que reivindica l'ètica en el dret a propòsit del sinistre.

Els alumnes de la Clínica Jurídica de la Facultat de Dret de la Universitat de València, Juan Luis Luján Hernández, Sonia Luz Nieto i Rosana Sanchis Esteve, han guanyat el Concurs Internacional de Pòsters celebrat en la Universitat de Northumbria (Anglaterra) amb una proposta sobre l'accident del metro de València que va causar 43 morts.

El grup planteja la necessitat de prioritzar els valors i l'ètica professionals i el seu paper de juristes compromesos amb la justícia social” en el món del dret.
Per als guanyadors, assessors de l'Associació 3 J de víctimes de l'accident del metro, els afectats pel sinistre van ser també víctimes d'una “injustícia”.

La Clínica Jurídica és una disciplina nova que tracta de connectar el dret amb la realitat social en la formació dels juristes, que porta aparellada un fort compromís social i una aposta per l'educació pràctica.

Font: diari AVUI

És inevitable patir la dictadura dels mercats?

Juan Torres López, Doctor en CC. Econòmiques i Empresarials, escriu en Sistema Digital un article tractant de mostrar que no és inevitable, ni de bon tros, patir la dictadura dels mercats. Només la covardia pot explicar el silenci i la submissió dels que són conscients del que està passant i inclús reconeixen l’extorsió que es produeix.

Pot llegir-se l'article clicant ACÍ

No todos los muertos son iguales

Article publicat per Vicenç Navarro al diari PUBLICO, 22 de juliol de 2010

Aquest article assenyala que l’enorme domini de la vida política, mediàtica i cultural per part dels descendents (biològics i/o ideològics) dels vencedors de la Guerra Civil explica l’enorme resistència existent a Espanya a corregir la versió històrica dominant, recuperant la dels vençuts.

Per anar a l'article CLIQUEU ACÍ

L'opinió de Gabilondo

Iñaki Gabilondo és un periodista molt conegut, germà de l’actual ministre d’Educació, amb el qual es pot estar d’acord o no però mai no deixa indiferent a qui l’escolta. En aquest vídeo, del 15 de juliol, s’acomiada de l’audiència del seu programa amb una anàlisi del que ha passat enguany que no és normal escoltar-ho a la televisió.

Per anar al vídeo CLIQUEU ACÍ

Qui són els porcs (PIGS)?

PIGS, és un acrònims que originàriament es referia a les economies de Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (en anglès Portugal, Italy, Greece and Spain). Des de la crisi financera 2007-2010, també Irlanda. El terme original data de la dècada de 1990 i era utilitzar per referir-se a les economies del sud de la Unió Europea. Durant l'actual crisi s'ha posat de moda especialment en assumptes relacionats amb el deute sobirà i el dèficit de l'administració. Es considera que aquestes economies tenen un deute públic elevat i un dèficit públic anual elevat en comparació amb el seu Producte Interior Brut (PIB),a pesar de tenir un dèficit públic similar a d'altres estats de l'Eurozona. L'acrònim és entés per molts com pejoratiu, (cal tenir present que, en anglès, la paraula pig significa porc, i pigs és el seu plural: "els porcs").


Aquest article de Vicenç Navarro, publicat a la revista digital SISTEMA el 16 de juliol, s’analitzen les característiques polítiques, econòmiques i socials dels països anomenats PIG (porcs) per la literatura econòmica anglosaxona, mostrant que tots ells tenen una estructura de classe social molt polaritzada, amb gran domini dels seus estats per part de les seves classes més adinerades, la qual cosa explica la gran pobresa de despesa pública (incloent la despesa pública social) en aquests països. L’article assenyala també que la causa de la seva gran recessió és un sistema que beneficia les classes més benestants (que paguen pocs impostos) i als bancs, aquests últims, beneficiats per la necessitat d’endeutament.

Per anar a l'article cliqueu ACÍ

Què passa en Espanya?

¿Qué pasa en España?
Article publicat per Vicenç Navarro en el diari PÚBLICO, 15 de juliol de 2010

Aquest article assenyala que les mateixes forces polítiques neoliberals que van originar les crisis financeres i econòmiques a Espanya, desenvolupant polítiques públiques que van danyar la qualitat de vida de les classes populars de les diferents nacions i regions d’Espanya, són les que van retallar l’Estatut de Catalunya, conseqüència de la seva oposició a una Espanya plural, acusant al catalanisme de separatisme, supòsit negat pel fet que els jugadors del Barça, club català, van ser determinants en la victòria d’Espanya en el campionat del món.

Vicenç Navarro argumenta com la dreta nacionalista espanyola és hereva de l’Estat feixista que va dominar Espanya durant 40 anys. Els seus hereus –el Partit Popular–con les seues polítiques de desregulació del sòl i polítiques fiscals regressives, van originar la crisi actual. I ara, en el seu intent de capitalitzar l’anticatalanisme (que va sembrar la dictadura en la població espanyola), s’ha oposat a l’Estatut que va ser aprovat pels representants del poble català i del poble espanyol, argumentant que trencaria Espanya. La sentència del TC, que va ofendre (en el seu procediment, en la seua narrativa i en el seu dictamen) al poble català, ha creat tensions totalment innecessàries. Si el TC haguera aprovat sense més l’Estatut, Espanya haguera continuat unida. En realitat, s’ha anat implementant durant quatre anys sense que apareguera ni tan sols una fissura. L’Estatut representava una redefinició d’Espanya. És la resistència a aquesta redefinició liderada per la dreta espanyola la que està estimulant la ruptura d’Espanya, perquè l’independentisme s’està alimentant d’aquesta insensibilitat cap a acceptar una Espanya que respecte la seua plurinacionalitat.

Per anar a l'article clica ACÍ

25 aniversari de l'enfonsament del Rainbow Warrior

"Arribarà un temps en què els ocells cauran del cel, els animals dels boscs moriran, el mar s’ennegrirà i els rius correran enverinats. En aqueix temps, homes de totes les races i pobles s’uniran com a guerrers de l’arc de Sant Martí (Rainbow Warrior) per a lluitar contra la destrucció de la terra"...esta llegenda dels indis Cree dóna origen al nom de la nau més significativa de Greenpeace, el Rainbow Warrior.


El 10 de juliol és una data assenyalada per a Greenpeace, un dia com aquest fa 25 anys, els serveis secrets francesos enfonsaven, a Nova Zelanda, el vaixell insígnia de l’organització quan es dirigia a protestar contra les proves nuclears de França en Mururoa. En record del bombardeig del Rainbow Warrior, que va costar la vida al fotògraf freelance Fernando Pereira, Greenpeace commemorà aquest dissabte passat el vint-i-cinc aniversari de l’atemptat reafirmant el seu compromís a favor de la pau.

Per a conèixer més sobre aquest assumpte cliqueu ACÍ

La bandera en el cajón

Penge ací aquest article publicat al diari digital L’informatiu del 12-07-2010 perquè m’agradat. L’assumpte de les banderes és molt delicat perquè sovint fereix sensibilitats pàtries . Per això m’agrada l’enfocament que li dona l’autor i pense que paga la pena difondre’l.





La bandera en el cajón

JUAN E. TUR en el diari digital l’informatiu 12-07-2010

He de reconocerlo, yo también soy de los de culo veo, culo quiero. Por eso, cuando empecé a ver aflorar por doquier banderas de España, corrí a hacerme con la mía. Ya saben, fue empezar el mundial de fútbol y el combinado español a encadenar victorias, y comenzar a ver los trapos asomando en ventanas y balcones. Daba gusto ver tanta hermandad, tanta comunidad alrededor de una cosa, por lo que a uno le vinieron ganas de sumarse y arriar en su balcón también la suya.

Lo primero que se me pasó por la cabeza fue preguntarme si, el hecho de que once tipos nacidos en las cercanías de mi domicilio tuvieran una extrema destreza en un juego, era motivo suficiente para que manifestara mi orgullo por una nacionalidad que me cayó en suerte.

Pero una vez con ella, me detuve por primera vez a pensar desde que me nació el impulso, y lo primero que se me pasó por la cabeza fue preguntarme si, el hecho de que once tipos nacidos en las cercanías de mi domicilio tuvieran una extrema destreza en un juego, era motivo suficiente para que manifestara mi orgullo por una nacionalidad que me cayó –a mí y a los futbolistas- en suerte. Y fue entonces cuando el orgullo –pero el propio esta vez- me impidió sacar provisionalmente la bandera.

Quizás si el gobierno, contando con el apoyo unánime del Congreso, diera una lección al mundo y nacionalizara el Santander y el BBVA; o si ante el siguiente asalto de nuestros gobernantes, la ciudadanía saliéramos de una manera unánime a las calles a reivindicar y exigir los derechos que antaño conquistamos y los que nos faltan por conquistar, y no paráramos hasta conseguirlo; o si sencillamente se hiciera justicia histórica con todas las víctimas del Franquismo durante el régimen y la Transición (asumiéndose aspectos aún silenciados como el secuestro de niños a presas políticas) entonando el mea culpa por el retraso y el silenciamiento previos; si alguna de estas cosas, por poner tres ejemplos sencillos, sucediera, no me faltarían los motivos para sacar la bandera. Pero mientras España sea la que es y la bandera se identifique con ella, por muy bien que jueguen once tipos al fútbol, el tenis o la petanca, irá al cajón. Con todas las demás.

JUAN E. TUR en el diari digital l’informatiu 12-07-2010
http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/la-bandera-en-el-cajon/

Energia termosolar: una bona notícia

Entre tanta noticia negativa de tot tipus se’n troba una positiva (apart de que som campions dels món). Llig en el diari digital El Plural que “España ya es el primer productor termosolar del mundo”. Aquesta noticia ve després que el president d’Estats Units anunciara que Abengoa, una empresa espanyola, construirà en Arizona la major planta solar del món. La tecnologia espanyola ha demostrat el seu lideratge mundial participant en grans projectes a Àfrica, Orient Mitjà, Xina, Índia, Austràlia i EE.UU.Ambdues noticies són positives per a les empreses, per als treballadors i, especialment, per al medi ambient i la salut del planeta.

La potència instal•lada en l’Estat espanyol és de 432 megavats (MW), amb els quals desbanca del primer lloc, precisament, a Estats Units. S’aconseguit aquest cap de setmana amb la connexió d’una planta termosolar de 50 MW de Alvarado (Badajoz). Amb les plantes que hi ha ara en construcció es preveu que en acabar l’any poden haver 600 MW més i, a l’any 2013, hi hauran 2.500 MW connectats a la xarxa.

Davant l’anunci d’un pacte energètic entre PP i PSOE, l’organització ecologista Greenpeace els ha fet arribar la petició de que, el pacte, garantisca la substitució completa de les energies brutes, com la nuclear i el carbó, per renovables i acabar amb el malbaratament de l’energia per raons ambientals, econòmiques i de seguretat d’abastament.

Amb l’àrbitre a favor

La selecció espanyola, amb la meitat dels jugadors provinents del Barça, ha guanyat la Copa del Món de Futbol però no sols. També ens han deixat molts exemples que anirem desgranant en el temps. Un d’ells és veure un equip, com la selecció holandesa que, sabent que no tenia raons futbolístiques per a guanyar, va plantejar el partit pegant puntellons i sense jugar ni deixar jugar. El mateix fa el PP en el partit de la política nacional. Juga brut i amb l’àrbitre a favor.

En la Constitució la sobirania ve del poble però les lleis que la desenvolupen, dictades per la dreta franquista i tutelades per l’exèrcit, són un entrebanc perquè es complisca la Constitució. La transició no va ser tan exemplar com s’ha dit. Els franquistes no han perdut els ressorts del poder que van conquerir destrossant milers de vides, la democràcia i la Constitució de la República.

Les institucions judicials van ser les més influenciades pel conservadorisme dels seus membres. L’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional s’estableixen de tal manera que la seua politització és palesa en la utilització, per les dretes, per a frenar els avanços que democràticament demanda la sobirania popular. El PP utilitza els tribunals per aconseguir el que no pot obtindre pels vots: parar l’avanç de la societat. Avortament, matrimoni homosexual... fins 35 recursos ha presentat el PP al Constitucional des de que està en l’oposició.

L’Estatut de Catalunya és l’última actuació del TC que ratifica el que es diu més amunt. La voluntat popular representada pels parlaments de Catalunya i d’Espanya va elaborar i ratificar l’Estatut que va ser, a més, aprovat en referèndum. Però els jacobins espanyols, utilitzant el TC com una institució al seu servei exclusiu, l’han retallat, eliminant aspectes bàsics perquè Catalunya puga seguir sent Catalunya dins l’Estat espanyol.

La dictadura va imposar el seu criteri de classe i de nació i els seus hereus continuen amb la mateixa imposició. Si no poden pels vots ho fan pels tribunals, el control dels quals mai no han perdut. Però i l’esquerra? Què fan els socialdemòcrates? Com poden avalar les imposicions de classe i de nació de les dretes? La Constitució diu que tots els espanyols som iguals però el TC condemna a la llengua catalana a ser de segona, condemna als catalans a patir el tutelatge de la justícia centralista i els nega la identitat nacional.

La defensa de l’única nació de la dreta espanyola es tradueix en la imposició del centralisme jacobí, anul•lador de la personalitat dels pobles que componen l’Estat. Una concepció d’Estat que sols suporta diferències folklòriques i manté un rígid control administratiu, polític i cultural. No concep que puguen haver nacions que, sense perdre la seua autonomia i les seues peculiaritats culturals, formen part del conjunt de l’Estat comú d’Espanya. És possible establir la unitat sense destruir la diversitat ni reduir la independència ni el caràcter de nació. És el que pretenia l’Estatut i és el que el TC, en contra dels ciutadans, ha determinat.

Les dretes espanyoles saben que la societat demanda el que ells no estan disposats a cedir i no els importa que això siga jugar brut ni que s’evidencie que l’àrbitre pita al seu favor

Les mentides neoliberals al descobert

De nou les declaracions de la “lideresa”, amb tota la seua càrrega de cinisme, fa que no puguem fer-nos els desentesos. Sabem de massa on està l’origen de la crisi. Estem patint les seues conseqüències mentre els responsables continuen fent el mateix. I damunt la marquesa es permet dir que és la despesa pública desmesurada dels governs socialistes. Una altra vegada és Vicenç Navarro, amb la claredat que aporta amb els seus articles ben documentats, una de les millors veus que ens donen dades i arguments per a tindre clar què passa, com i per què.

Els mitjans de comunicació, en mans de la burgesia liberal, no solen publicar articles que, com aquest, mereixen la màxima difusió per a coneixement de les classes treballadores i populars que son, en això hi ha total consens, les afectades per la crisi.

En aquest article, entre altres coses, es desmenteix allò tan assumit per tots de que hem estat vivint per damunt de les nostres possibilitats. L’autor diu que “no es que vivamos por encima de nuestras posibilidades, lo que pasa es que los ricos, los bancos y los grandes empresarios no pagan lo que debieran” i ho documenta.

Veieu l’article “Las políticas fiscales neoliberales”

Desiguals

Sami Naïr escriu un article en El País (06-07-2010) titulat “Desiguales” en el que comenta les conclusions de l’assaig publicat per Lina Gálvez i Juan Torres, Desiguales: Mujeres y hombres en la crisis financiera (Icaria, 2010), basat en el preinforme de la Fundación Foessa y Cáritas titulat “El primer impacto de la crisis en la cohesión social en España, 2007-2009”.

Sami Naïr senyala els prejudicis dominants per a que gènere, joventut i immigració siguen factors de discriminació que produeixen l’aprofundització de les asimetries socials.

Per anar a l’article cliqueu ACÍ

“Unidad de destino ”

Camps, Rajoy i José Joaqun Ripoll

S’ha dit, i la realitat ho demostra cada dia, que la Comunitat Valenciana està sense articular. Castelló, València i Alacant van a la seua, per lliure. La fusió de la CAM i de Bancaja amb caixes foranes és una mostra. Però, per fi, s’ha trobat l’element que fa de la nostra Comunitat “una unidad de destino en lo universal”, com deien abans. L’ingredient necessari per a fonamentar la comunió de les tres províncies ha sigut la corrupció que nia al si del partit amb majoria absoluta al territori. És tan potent aquest vincle que unifica territoris i s’imposa per damunt de conflictes com els existents entre “campistes” i “zaplanistes”.

La detenció de José Joaquin Ripoll, president de la Diputació d’Alacant, pot considerar-se un altre cas aïllat de corrupció però, amb tots els cassos aïllats que es donen dins del PP, no podria parlar-se ja de corrupció generalitzada de la dreta política valenciana i espanyola? Castelló, València, Alacant però també Balears, Madrid, Castella i Lleó, Galicia, Múrcia...

El cas valencià és paradigmàtic. Fabra, Camps, Ripoll, per nomenar sols els més destacats. Cada vegada és més difícil trobar un responsable polític del PP valencià que no haja passat per comissaria o pel jutjat per uns assumptes o altres. La trama Gürtel te ramificacions que donen sentit i estructura als, presumptes, casos aïllats de corrupció.

I el problema fonamental de la corrupció no és que alguns s’omplin la butxaca. És que s’omplin la butxaca amb diners públics, que paguem tots, que devien anar a serveis que van degradant-se dia a dia per falta d’inversió, perquè no arriben eixos diners que són desviats a butxaques privades. La sanitat i l’educació en davallada; l’enorme endeutament valencià obliga a destinar més diners als interessos que a la inversió; prima el finançament dels grans “eventos” i inversions ruïnoses com, Terra Mítica, en perjudici dels serveis públics.

Amb aquest panorama els poders públics amaguen el cap i segueixen a la seua. I els ciutadans, que han assumit el discurs victimista de que la culpa de tot és de Zapatero que ens te mania, segueixen donant suport als causants del pitjor període, per a les classes populars, de la democràcia. Anem a permetre que continuen manant de forma arbitrària, fent i desfent a rampells i malbaratant els nostres diners en la crisi que patim? Jo espere que eixa “unidad de destino” que han trobat tinga com a destí la presó, via el jutjat.

El discurs que s’hauria de donar a Espanya

El professor Vicenç Navarro ens recomana veure el vídeo perquè el que diu la presidenta Kirchner és molt rellevant per a Espanya. La presidenta denuncia les enormes resistències que els poders fàctics argentins (incloent l’Exèrcit i l’Església) i els partits conservadors exerceixen dificultant que es faça justícia i que fa declarar a la presidenta Kirchner que “si no trobem la justícia aquí, ens anirem a altres tribunals fora del nostre país”…

És un gran discurs que, per desgràcia, i conseqüència de la transició inmodélica, seria impensable que un Cap d’Estat o President del govern espanyol fera això malgrat que el nombre d’atrocitats i brutalitats va ser molt més gran a Espanya que en aquell país. Si us plau, ajudeu a que el poble espanyol veja el que passa en altres països, afegint pressió al govern espanyol per a que passe també aquí, fent justícia.

La comtessa ravalera i els treballadors

Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, Condesa de Murillo i Grande de España, va donar-se a conèixer per al gran públic quan era la ministra d’educació, cultura i esports d’Aznar. No per les activitats del ministeri sinó perquè, en el programa d’èxit “Caiga quien caiga” del Gran Wyoming, la nomenaven contínuament. El programa li atribuïa respostes com :”Sara Mago, una excelente pintora” quan li van preguntar en 1998 (sent ministra de cultura) pel Premi Nobel de literatura José Saramago.

No tenia reparo en que la fotografiaren vestida de pastora en el camp i entre cabretes o vestida de manola per San Isidre. La imatge d’ingènua bona persona que va cultivar va resultar rendible electoralment, però era la carassa que amagava una política d’extrema dreta espanyola (que és la dreta més extrema d’Europa) ambiciosa i summament demagoga. La comtessa i “grande” d’Espanya diu, sense enrojolar-se, “que no llega a fin de mes”, però també que "Considero nocivo hacer público mi patrimonio".

Dirigeix la televisió més utilitzada políticament de l’Estat (llevat de Canal9)però no te empatx de dir “Telemadrid es la única televisión plural que hay en este momento en España”. La defensora del pensament únic neoliberal, que imposa als mitjans que controla, no dubta en afirmar que “Cataluña acabaría hundida en un régimen nacionalista-socialista en el que se impondría el pensamiento único.” Al seu amic Jimenez Losantos li deia “No eres un periodista liberal sino un liberal metido a periodista para poder hacer propaganda del liberalismo”

Les seues declaracions, sovint exabruptes, busquen eixir als mitjans, i ho aconsegueix. Li va millor això que resoldre problemes de governabilitat. Davant el conflicte del Metro de Madrid,un assumpte de la seua competència i provocat per l’incompliment del conveni signat per la “Comunidad de Madrid”, el que fa és obrir expedients, amenaçar els dirigents sindicals amb accions judicials i intentar posar els treballadors en contra dels dirigents.

Ja ens va mostrar, en unes imatges de televisió, el seu talant prepotent i xulesc enfrontant-se a unes empleades sanitàries que protestaven per la privatització de la sanitat a Madrid. El menyspreu, l’abús de poder exercit des de la seguretat i impunitat de la seua posició econòmica, social i política, que va mostrar desafiant una simple treballadora, retrata el personatge i mostra l’opinió que els poderosos d’aquest país tenen dels treballadors: volen servidors sense drets, amb el cap cot.

En una nova mostra d’arrogància, la comtessa ravalera ha intentat passar a la policia nacional, depenent del govern central, la responsabilitat d’acabar amb el conflicte laboral del Metro. La seua reacció mostra, de nou, la idea que te de les relacions laborals una “grande de España”: els treballadors a treballar i, si es desbanden, per això està la policia, per a resoldre’ns el problema.

La transició inmodèlica

No puc evitar tornar a recomanar la lectura de l’article que Vicenç Navarro ha publicat l’1 de juliol al diari PÚBLICO. En aquest article mostra com d’inmodèlica va ser la Transició ja que va produir una democràcia molt incompleta, com ho demostra l’enorme domini de les forces i cultures profundament conservadores (heretades del règim anterior) en els aparells de l’Estat espanyol, com ara el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya i l’incomprensible paper del PSOE en el govern.

Per anar al'article cliqueu ACÍ