Escriure per no callar: Imatges

divendres, 17 de gener del 2014

Imatges

Com cada matí camine pels carrers de la ciutat cap al treball. De sobte em ve a la memòria una de les imatges que vaig veure anit. Es tractava del senyor Aznar parlant amb accent americà. Estava al costat del qui era ja fa alguns anys president dels EUA i anaven a declarar-li la guerra a l’Iraq. La imatge resulta patètica, s’ho creia, era un dels amos del món i anava a fer allò que li donara la gana. El que més em dol de tot açò és que aquest “palmero” va ser president de l’estat espanyol amb el suport de la ciutadania.

Continuen venint-me més imatges dolentes a la ment. En aquest cas es tracta de les fotografies del senyor Blesa amb un ós abatut als seus peus o la de dos búfals assassinats, un a cada costat... És la imatge d’un triomfador que viu com un déu en la terra, que inclòs decideix per la vida dels altres. Però la realitat és un altra s’ha burlat de tots nosaltres i amb els diners de tots a viscut com si fora un emperador. Avui representa el paradigma de la inutilitat, de l’amiguisme i de la poca vergonya, de la gent que tan sols pensa en amuntegar diners de la manera que siga. Quina casualitat, és amic del senyor Aznar.

Una altra imatge que recorre els mitjans de comunicació és la de la Infanta Cristina de Borbón. Tot indica que la nostra infanta ha contractat al personal al seu servei en diners en negre. Si això és així quin sentit més estrany té de la justícia social, de l’equitat, de la igualtat, coses que no són sols paraules, doncs ens fan més humans. Està clar que la seua actitud és prou diferent a la que tenim molta altra gent, per això mai he sigut monàrquic i ara menys que mai.

Però a pesar de totes aquestes imatges dolentes i moltes altres més amb les quals hem d’ esmorzar, dinar i sopar, la lluita, la desobediència i la mobilització social continua. Encara que les vullguen criminalitzar ments tan destacades com la de la senyora d’Aznar, perquè és l’únic camí que ens queda a la classe treballadora per a no perdre la dignitat. Un exemple clar el tenim en el barri de Gamonal de la ciutat de Burgos. Un barri castigat per la crisi, la corrupció, l’atur, les retallades... ha dit prou a la dèria de l’aparador que tan de prop hem conegut els valencians. A Burgos els ciutadans s’han revelat i el senyor alcalde haurà de rectificar o se n’haurà d’ anar a fer la mà.

Ací al País Valencià una de les imatges més emblemàtiques ha sigut la caiguda de part del trencadís. Pot ser que siga una imatge premonitòria de la derrota dels que avui ens governen. Ells van ser els que van pujar a l’Olimp al senyor Calatrava i avui eixe fals déu comença a caure des del cel. Esperem que la mateixa caiguda arrossegue a tota la colla que ens està mal governat des de fa divuit anys.

Una de les meues utopies és que desapareguen els murs entre les persones, un dels principals murs és el de la pobresa que avui a l’Estat Espanyol creix com l’escuma en plena tempesta. El somni d’Europa comença a desdibuixar-se principalment per l’enveja de la classe dominat que vol més i més diners. Una classe dominat que vol que les coses anormals com són la precarietat en el treball, l’explotació de l’home per l’home, la destrucció de la sanitat i l’ensenyament públic, el saqueig de la Terra... siguen coses normals

Els següents versos estan dedicats a la gent que lluita per derrocar els murs artificials. Una d’aquestes persones ens ha deixat per sempre, per tu també Juan Gelman. Salut i llibertat companyes i companys.

El Poeta Dissident

Vull que el meu pas siga lliure

Els murs destrossen la vida

de tot allò que separen,

distancien i segreguen.

La seua foscor marceix

els colors que ens acompanyen

al llarg de la nostra vida

i la nostra vida gris

es transforma en una cosa

cada vegada més inútil,

trista i totalment estèril.