La llengua com a senyera: Casp i Adlert
Molt s’ha escrit sobre la pintoresca i increïble “conversió”
de Xavier Casp i Miquel Adlert al blaverisme provenint els dos del catalanisme
més estricte essent els fundadors i sustentadors de l’Editorial Torre, primera
que en els anys 40 publicà en valencià, i sent els principals pilars del
valencianisme literari, i àdhuc polític, dels anys 40 i 50 del passat segle.
Sembla ser però que tant Miquel Adlert com Xavier Casp no eren pas tan nacionalistes
com deien. Els dos estaven ben integrats en la classe alta valenciana (no
debades Adlert era jutge) i políticament es pot considerar que eren de dretes.
Els dos, a més, eren escriptors de pregona inspiració cristiana, i sembla ser
que la seua fe cristiana la vivien profundament.
Aquests dos factors són importants per a entendre la seua
posterior evolució. El fet que foren dretans i defensors, per dir-ho així, de
l’ordre establert, explicaria el seu enfrontament amb Fuster, i altres, que
propugnaven unes polítiques més aviat d’esquerres i plantejaven per primera volta
en la política valenciana opcions polítiques explícitament sobiranistes. Sembla
també que tots dos tenien una personalitat egocèntrica, què volien els dos ser
els líders indiscutibles del valencianisme de postguerra i tenir-lo controlat
al seu gust.
A partir dels anys 50 però va sorgir una nova generació de
valencianistes: Joan Fuster, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Santiago Bru
i Vidal, etc. Sembla ser que Casp i Adlert no van mai pair l’aparició d’una
nova generació d’escriptors i pensadors, intel·lectualment més preparada que
ells i que necessàriament els va fer passar a un segon pla.
A banda d’això des dels anys 50, i més encara els 60, es
comencen a proposar per al valencianisme esquemes obertament rupturistes amb
l’Estat espanyol i socialment d’esquerra i compromesos. El punt màxim de tot
plegat és la publicació el 1962 de “Nosaltres
els valencians”, de Joan Fuster. Era evident que a persones tan dretanes i
conservadores com Adlert i Casp això els disgustà enormement i l’enfrontament amb
Joan Fuster fou immediat.
Tot això anà aïllant cada cop més Casp i Adlert de la resta
de valencianistes. El que era sols un enfrontament i distanciament personal
s’agreujà quan, als anys 70, Casp i Adlert començaren a elaborar unes desbaratades
teories sobre l’existència d’una suposada “llengua valenciana”, diferent a la
catalana. Començà Adlert amb el seu llibre “En defensa de la llengua
valenciana” de 1977, i arrossegà el seu amic íntim Casp. A banda del
disbarat científic que això suposà, amb la invenció d’aquesta "llengua
valenciana", Casp i Adlert trencaren el consens que els valencians havien
assolit en 1932 quant a la normativització lingüística amb les Normes del 32.
Curiosament, en la difusió i propagació d’aquestes normes en la societat
valenciana, tant Casp com Adlert, tingueren part destacada i hi dedicaren molts
esforços durant molts anys abans de la seua deserció. El despropòsit continuà
amb l’elaboració de les estrambòtiques "Normes del Puig"
secessionistes, a principis dels 80, en les quals aquests dos personatges
tingueren una destacada participació. Tot això, en el context d’una
radicalització anticatalana creixent, va fer que els dos foren les figures, si
més no intel·lectualment, punteres de l’anticatalanisme de la Transició, jugant
a favor del interès de les forces estatalistes a fer nàixer l’anticatalanisme
al País Valencià.
La Batalla de València (VII) La llengua com a senyera:
Casp i Adlert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada