La realitat en la qual vivim és molt dura per a moltíssima gent, però
principalment per a la classe treballadora, de la qual formem part la majoria
del poble. Tot i això la resignació ha sigut, i encara moltes vegades ho és, la
resposta als atacs dolents i constants. La maquinària dels opressors fins ara
ha funcionat de manera perfecta, una prova evident és que la majoria dels
corruptes encara no han anat ni aniran a la presó i tampoc tornaran els diners.
Per altra banda la poca gent que els ha plantat cara, entre la que podem
destacar a moltíssims sindicalistes, sí que hi aniran, a la presó. Se'ls acusa
d'actes violents en l'última vaga general. Ens estan enviant un missatge, el
que la fa la paga. Però nosaltres podem enviar-los ne un altre.
Ara més que mai deguem buscar la solidaritat i la unió del grup, perquè comencem
a veure els resultats de l' individualisme extrem que té tants defensors entre
els palmeros del capitalisme. I amb aquest plantejament tampoc estem afirmant
que el grup deu anul·lar a l' individu, perquè tot el món té el dret a la seua
realització com a persona, cosa que en la societat en la qual vivim no és així,
perquè a gran part del poble se li està negant el futur. El paradís capitalista
no existeix, és una farsa en la qual alguns viuen una vida de pel·lícula i
altres vivim un mal somni. Per tant el
missatge que es devem tornar és el de la unitat dins de la diversitat. Cal fer
organitzacions fortes perquè la mateixa realitat ens està dient que si el grup
està unit eixa mateixa unió pot frenar les agressions. És un principi molt
bàsic, la unió fa la força, però tot i això pareix que sens ha oblidat.
Ara diuen que hi ha molta gent il·lusionada en un possible canvi polític,
la qual cosa m'agrada moltíssim. No obstant això, tampoc hàgem d'oblidar el
passat d'aquest país i ser autocrítics, perquè volem o no el sistema s'ha
nodrit amb majories absolutes que canviaven de color, encara que no canviava
res, i a pesar d'aquesta contradicció en aquest país no augmentava el consum de
medicaments per al mal de cap. Abans al contrari, davant de la situació penosa
que hi ha hagut al llarg de moltíssims
anys no tenies moltes alternatives, acatxaves el cap o devies aguantar el
comentaris i burles dels nombrosos palmeros del règim. També és cert que hi ha
gent que mai a abaixat la cara.
Els versos que a continuació podeu llegir estan dedicats a la gent que ha
hagut de creuar el Pirineus per obrir-se un futur. Perquè encara que els tirem
a faltar ja no estem tant sols, cada dia que passa ens som més i més. Salut i república companys i companyes.
“...resistan, decía
el viento con voz arrugada
contra las ventanas
y los rostros.
Ya
falta poco...” Luis A. Gómez
De València a Berlín hi ha molts pobles
La injustícia social no va apagar el teu somriure,
però si que et va apartat de
nosaltres.
Després els esdeveniments de la vida t'han dut a noves terres
on podran gaudir del teu somriure i
dels teus cabells negres.
Ara t'estime en la distància i m'agafe als records,
a les risses, a la lluita, a les llàgrimes.
Per a nosaltres, els ningú, la vida te eixes abaixades,
això si la vivim amb una intensitat envejable.
De València a Berlín hi ha molts pobles
tots ells oprimits pels mateixos cafres,
però més prompte que tard
tornaran a esclatar les rialles a les alberedes.
Malauradament visc en un país molt lleig
que ja no sap riure perquè el somriure a creuat les fronteres.
El somriure és necessari i ha de tornar
com tornen en primavera les oronetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada