Principals actors de la Batalla de València
Josep Lluís Albinyana va ser el primer president del
Consell Preautonòmic del País Valencià. En el seu curt però intens mandat
(1978-80), va rebre pressions de tota mena, però oficialitzà la denominació
oficial de "País Valencià" i la bandera quatribarrada amb l’escut del
Consell al mig com a oficial. Això, evidentment, molestà moltíssim els sectors
antivalencians de la societat valenciana, que li van atacar de totes les
maneres. No obstant, la seua dimissió sembla que va ser motivada perquè en la
direcció estatal del PSOE no veien amb bons ulls un president "massa
nacionalista" per al País Valencià, i així en la direcció del partit,
posaren al molt menys nacionalista Joan Lerma, que anys després esdevindria
President de la Generalitat.
Fernando Abril Martorell (València 1936-Madrid 1998)
era valencià, si bé molt vinculat a Segovia, d’on provenia la seua dona.
Vice-president del govern en temps d’Adolfo Suàrez. A ell se li atribueix la
frase de que “en Madrid no saben que, después de Cataluña, donde más
peligroso es el nacionalismo es en Valencia”. I també la de "el
catalanismo en Valencia es un cáncer que hay que extirpar". I en
darrer terme la de "la teoría de los "Países Catalanes" es
una teoría de paranoicos políticos". En la seua defensa es podria dir
que actuà com a home d’Estat. Conscient de que amb l’adveniment del règim
democràtic a l’Estat espanyol es produiria una eclosió de nacionalismes arreu
de l’Estat, va veure el perill per a l’Estat espanyol d’una unió o aliança
entre Catalunya i el País Valencià, a tots els nivells (fonamentalment
l’econòmic, però també el demogràfic, el polític, cultural, etc.).
Però s’ha de dir que, evidentment, és del tot lamentable que
en la creació del modern anticatalanisme espanyolista al País Valencià tinguera
un paper tan destacat precisament un valencià. Perquè, a més, la seua dedicació
a la causa anticatalanista al País Valencià va ser total. Va blaveritzar la
incipient UCD al País Valencià i, inclús, s’ha arribat a dir que pagà de la
seua butxaca grups anticatalanistes, com el violent GAV (encara que no es pot
provar). Evidentment, potser en la seua condició d’home d’Estat, va ser el principal
impulsor i instigador de l’anticatalanisme al País Valencià durant la transició
i així, tots els altres actors que anirem nomenant, respongueren en gran mesura
a la seua instigació. Morí en 1998 d’un càncer.
Juan Ferrando Badía, (Foyos 1926 – Valencia 2007) home
que personifica a la perfecció el fusterià autoodi valencià i el castellanisme
de fons dels blavers. Home provinent de la classe alta valenciana, va fer
carrera com a Catedràtic de Dret Polític i Constitucional per terres
castellanes (Madrid, Valladolid, Salamanca). Diuen que els que tingueren la
“idea” de crear l’anticatalanisme al País Valencià van ser ell, Fernando Abril
Martorell i Gustavo Villapalos, reunits en conciliàbul a Madrid. Allò cert és
que aquest home es lliurà de ple a la tasca anticatalanista des de tots els
fòrums que pogué, tot allò afavorit per la seua vinguda definitiva a la
Universitat de València durant els anys 80. Així des de les seues classes mateixes,
passant pels seus repetitius i obsessius articles de “Las Provincias” i
arribant a la seua participació al Consell Valencià de Cultura, aquest individu
va difondre l’anticatalanisme tot el que va poder.
Emilio Attard (València 1915-Rocafort 1997) era
provinent d’una rància família de la ciutat de València d’origen estranger.
Banquer, terratinent, advocat i home de la classe alta valenciana en
definitiva. La seua participació en l’anticatalanisme es degué a la instigació
de Fernando Abril Martorell. Però aquest home, en definitiva, defenia els
interessos de la classe alta de la ciutat de València, entre els quals estava,
evidentment, el de menysprear la llengua pròpia i no haver de fer ells cap
esforç per a aprendre-la. Home fort de la UCD primer, i després de la dreta
valenciana en general, el seu servei a la causa anticatalanista al País
Valencià va ser com a ideòleg primer i després com a activista polític en la
premsa local, especialment en “Las Provincias”. Es diu que va ser ell
l’inventor de la denominació, que no agrada a ningú, de “Comunidad
Valenciana”. També solia comparar en els seus articles la suposada expansió
de Catalunya pel País Valencià amb l’Anschlus, mitjançant el qual
Àustria s’integrà en l’Alemanya nazi.
Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola 1932 - València
1992). Catedràtic de Dret Mercantil, amb estudis a la London School of
Economics i un brillant currículum acadèmic, va ser el principal impulsor
de la “Taula de Forces Polítiques del País Valencià” en la Transició. Home de
centre-dreta i amb un discurs durant els anys 70 netament catalanista
(participà entusiàsticament al I Congrés de Cultura Catalana el 1977 a
Barcelona), era la gran esperança de molts per a que fora l’impulsor d’un
centre-dreta valencià i valencianista, a l’estil de CIU a Catalunya. Va ser un dels principals assessors del
President pre-autonòmic Albinyana. Com ell mateix diu: “¡Y digámoslo
también, claro! Por razones históricas, culturales y políticas hemos tenido y
debemos tener en el futuro buenas y estrechas relaciones con Cataluña. Yo mismo
firmé -consciente de lo que hacía- en la época de la "predemocracia
clandestina" un documento político, en el que se hablaba de
"l'establiment de lligams especials amb Catalunya", pues, si no
recuerdo mal, ésta era la expresión utilizada. Las discrepancias nacen de la
forma en lo que cada uno entiende esas relaciones con Catalunya”17
Però cap al final dels 70, es va produir la seua progressiva
blaverització, fins al punt que fou un dels principals inductors de la redacció
de l’Estatut d’Autonomia valencià (on es recull tota la simbologia blavera, per
exemple, i la definició del valencià com a "idioma propi"). També
contribuí en la praxi política del blaverisme a través de la seua participació
política en UCD; i en la seua elaboració doctrinal en la premsa, especialment
en “Las Provincias”. El seu servei a la causa espanyolista culminà quan
va ser un dels principals redactors, com a Secretari d’Estat per a les
Autonomies, de la LOHPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic) en
1982. Aquesta llei, una de les conseqüències més clares de l’intent de cop
d’Estat de 1981, retallava moltes competències a les autonomies. En ensorrar-se
l’UCD, precisament en 1982, romangué apartat de la política activa, amb
ocasionals publicacions d’articles en "Las Provincias". Diuen
que poc abans del seu assassinat en gener de 1992 (a causa d'un tret a la nuca
per part d'un activista d'ETA) estava planejant la seua tornada a la política,
aquesta volta de la mà del PP.
Diverses causes s’han barallat sobre aquest canvi increïble.
Uns diuen que volia ficar-se en política com fora. I com llavors al País
Valencià l’opció que més s’adequava a les seues tendències era l’UCD, va fer el
joc que marcà Abril Martorell, que va ser en qualsevol cas el principal
instigador, com ja hem apuntat. Altres diuen que, essent com era bàsicament de
centre-dreta, es va espantar de l’orientació predominantment esquerrana que
prenia cada volta més el nacionalisme valencià en la Transició. En novembre de
1977 escrivia: “No participo de las tesis llamadas "catalanistas".
Ni en lo cultural, ni en lo político, ni en lo económico, ni en lo ideológico,
ni creo, ni admito, ni comparto personalmente la tesis de que el País
Valenciano forme parte de los "Países Catalanes", ni siquiera creo en
ninguna de las tesis que postulan nuestra "catalanidad"18.
Sembla ser, però, que va ser la influència de la segona
dona, d’una rància família valenciana, i de la seua nova classe social
d’adopció, la que provocà l’abandó del seu originari catalanisme i el seu
decantament cap al més abrandat espanyolisme i anticatalanisme, fins al punt
que cau en un dels tòpics més manotejats com ara el que els catalans ens volen
furtar la paella: “La exhibición de la paella entre la gastronomía culinaria
catalana es un desatino, que es innecesario demostrar. Pero ¿entonces qué
significa esa apropiación indebida o sea expoliación gastronómica? Pues
sencillamente un paso más -y lamento decirlo- de la "escalada"
catalana de algunos grupos y personas que pretenden afirmar que somos una
comunidad (la valenciana) que simplemente forma parte de una nacionalidad común
y superior que es la nacionalidad catalana”19
Ignacio Carrau fou el darrer president franquista de
la Diputació de València (1974-9). Des del seu càrrec recolzà obertament el
naixement del blaverisme. Així per exemple sufragà la publicació dels primers
missals escrits en ortografia blavera. Home molt d’església (com es pot deduir
del seu finançament d’aquests missals), era membre de la "Cofradía del
Santo Cáliz" de la Catedral de València. En el documental "Del Roig
al Blau", a banda de declarar-se obertament simpatitzant del règim
franquista, fa l’afirmació textual de que les bombes a Fuster i Sanchis Guarner
eren “petardos” sense major importància.
Miguel Ramón Izquierdo (València, 1919 - 2007) fou el darrer alcalde franquista de
la ciutat de València. Tot i que tingué alguna actuació positiva envers la
llengua i la cultura pròpies, com publicar els bàndols municipals en valencià
normatiu, va recolzar implícitament el naixement del blaverisme en la
Transició. De fet anys després va ser un dels fundadors d'Unió Valenciana,
partit en què ocupà càrrecs de rellevància. En el documental "Del Roig al
Blau" es declara obertament simpatitzant del règim franquista.
Agustín García Gasco, (Corral de Almaguer, Toledo, 1931 - Roma, 2011) arquebisbe de València.
Aquest home, castellà de naixement, des dels inicis no mostrà cap interès per
la llengua pròpia de València. És més, si a això unim el seu caràcter també
ultraconservador, tenim clars indicis de que estaria posat al cap de la diòcesi
valentina per les forces més espanyolistes de l’Estat per a mantenir a tota
costa l’espanyolització, si més no eclesial, de València. Si a això unim que en
arribar a València s’envoltà d’un consell assessor on estava gent com Juan
Ferrando Badía, el paper del qual en el naixement del blaverisme en la Transició
hem vist molt clar, en trobem més claus tot plegat. Com diem, aquest arquebisbe
de València ha rebut des dels inicis del seu bisbat demandes de la societat
valenciana de tot tipus perquè l’església valenciana empre la llengua pròpia i
la introduint-la en la litúrgia, coincidint amb l’augment de la normalització
lingüística al País Valencià, sobretot a les comarques. A totes ha fet oïdes
sordes.
En crear-se l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la seua
primera tasca important va ser l’elaboració d’uns nous textos litúrgics.
Precisament per a superar l’obstacle que posaven els anteriors bisbes de que hi
havia "dos versions". Els textos se li presentaren a mons. García
Gasco que els rebé amb bona cara al principi. Segons el Dret Canònic, i tenint
present la condició d’arxidiòcesi de València, el inici del procés que ha de
dur a l’aprovació darrera d’aquests textos depèn d’ell i sols d’ell en darrer
terme. Al principi, tot s’ha de dir, semblava que tenia bona voluntat
d’aprovar-los. Els darrers temps, i coincidint amb la reviscolada de la
"guerra lingüística" pel Partit Popular (que ha esdevingut un recurs
habitual de la dreta valenciana per a distreure la gent quan ells tenen problemes),
ha donat marxa enrere i els textos continuen sense ésser aprovats oficialment,
amb la qual cosa la preponderància del castellà a la diòcesi continua de manera
abassegadora.
María Consuelo Reyna, filla de la família propietària
del diari “Las Provincias”, va ser qui manà “de facto” en aquest diari
aproximadament des de 1978 fins a 1999. En els seus inicis coquetejà amb el
catalanisme i, així, va ser jurat dels “Premis Octubre” l’any 1978. Però
llavors sembla ser que es produí un fet transcendental en la seua vida que
diuen que la trastornà i l’abocà a l’anticatalanisme més fanàtic. Fora per un
motiu o per altre, el cas és que en un moment determinat girà el seu diari cap
a un anticatalanisme furibund. Ja hem vist com els principals actors de
l’anticatalanisme usaren aqueix diari per a difondre el seu ideari. La
influència d’aquest diari va ser molt gran, car és el diari més antic publicat
avui al País Valencià i aleshores era el més llegit a la ciutat de València.
Fins i tot el PSPV quan governà es veié condicionat per les contínues campanyes
encetades per aquest diari.
Durant el temps que ella va ser directora va conduir aqueix
diari a un anticatalanisme delirant i paranoic, en què pràcticament tots els
dies es parlava sobre aquesta qüestió. Podem afirmar així que, una volta creat
l’anticatalanisme a Madrid, ella i el seu diari varen ser els principals
mantenidors a terres valencianes. Entre d’altres coses perquè amb el seu diari
aconseguí condicionar la política de la dreta valenciana, i part de l’esquerra
també, ja que un sector del PSOE li va tenir una por absurda al que diguera
aquest diari els anys que van governar al País Valencià (1982-1995). Aquesta
senyora, doncs, podem afirmar que és la principal responsable de la crispació
que al llarg dels anys hi ha omplit la vida valenciana, pel que fa, com a mínim,
a l’anticatalanisme.
Aquest anticatalanisme paranoic que traspuava el diari
l’abocà a una caiguda progressiva però generalitzada de vendes i, a finals dels
90, una part dels accionistes del diari, encapçalada per l’altra branca de la
família, els Zarranz Doménech, va fer-se amb el control i de seguida la
llevaren de directora del diari. Tot i que ara el diari continua essent
bàsicament de dretes i espanyolista, ja no té ni de bon tros l’anticatalanisme
que omplí i embrutà les seues centenàries pàgines durant vora vint anys.
Però María Consuelo no es donà per vençuda i, a principis de
2000, tornà a agafar el centenari “Diario de Valencia”, en el qual mantingué
l’anterior paranoic, exaltat i poc ètic estil de fer periodisme basat en
l’anticatalanisme i en la contínua manipulació. Però tampoc tot l’isqué bé i,
el que era el seu marit, Jesús Sánchez Carrascosa, es divorcià, quedant-se amb
el diari.
Xavier Casp (Carlet 1915-València 2004), principal
exponent del blaverisme lingüístic i de les modernes teories de la
"llengua valenciana" diferent a la catalana, després d'haver
professat a la seua joventut un ardent i militant catalansime, del qual sembla
que es va distanciar degut a motius d'enfrontament personal amb algunes de les
figures del catalanisme de post-guerra, singularment Joan Fuster.
Miquel Adlert Noguerol (Paterna 1911- València 1988)
fou un destacat membre d’Acció Valencianista i va col·laborar amb la seua
revista “Acció”. Radical en els seus plantejaments lingüístics, propugnava la
unitat de la llengua fins que va evolucionar junt a Casp, cap a posicions secessionistes
i anticatalanes.
Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992), a banda de
ser un prolífic escriptor i assagista i, possiblement, junt amb Josep Pla el
millor escriptor en llengua catalana del s. XX, va ser el principal artífex
intel·lectual del redreçament nacional valencià de finals del s. XX. El seu
llibre “Nosaltres els valencians”, editat en 1962, va molestar enormement les
forces conservadores i espanyolistes valencianes. Primer van ser els més
conservadors del moviment valencianista de la postguerra, Casp i Adlert.
Després, en esclatar el blaverisme en plena Transició, totes les forces
antivalencianes es tiraren sobre ell. D’aquesta manera va rebre atacs de tota
mena, culminant amb la bomba que li volà mitja casa l’onze de setembre de 1981.
I els seus enemics, no contents amb això, van fer l’aberrant fet de profanar la
seua tomba després de la seua mort. No obstant, el seu llegat literari i
intel·lectual és immens, i és dia rere dia objecte d’interessants descobertes.
El llegat del seu pensament nacional i nacionalista continua il·luminant les
successives generacions (antigues i noves) de nacionalistes valencians.
Manuel Sanchis Guarner (València 1911-1981) va ser un
prolífic escriptor i intel·lectual en valencià. Sense arribar a la lluentor de
Fuster, té treballs memorables com el magnífic estudi de "La Ciutat de València",
i al llarg de la seua vida fou un animador cultural de la ciutat del Túria.
Així mateix, va participar junt amb Fuster i d’altres en el redreçament
nacional valencià de la postguerra i posteriorment. Igual que Fuster també va
rebre durant la Transició atacs de tota mena arribant a posar-li una bomba
casolana en sa casa. Sembla ser que també rebré un paquet bomba que molt
intel·ligentment no obrí, en sospitar del seu contingut. La pressió
anticatalanista que li va tocar viure durant la Transició sembla ser que va minar
la seua salut, morint l’any 1981. Molts dels que l’han conegut, asseguren que
era una persona molt sensible, i que "morí de llàstima".
17 Broseta, M., “Problemas valencianos”, Las
Provincias, València, 24 octubre 1978)
18 Broseta, M., “Catalanismo y anticatalanismo”,
Las Provincias, 13-11-1977)
19 Broseta, M., “La paella de ´Els Països
Catalans´", Las Provincias, València, 23-7-1978)
La Batalla de València (XI) Principals actors de la
Batalla de València
