Collita aliena: Les estadístiques de la CEPAL i de l’ONU mostren que en deu anys de revolució bolivariana, Veneçuela ha reduït dràsticament la pobresa i les desigualtats.

  

A la premsa espanyola no veiem mai cap bona notícia relacionada amb Veneçuela o Bolívia a pesar de ser dos dels països capdavanters d’Amèrica, del sud i del nord, en polítiques dirigides al benestar de les persones dins del mateix sistema capitalista que a nosaltres ens retalla les polítiques socials. 

Aquest article de L’Humanité ens dona dades de fonts fiables que demostren l’avanç d’aquests països en la lluita per la igualtat i contra la pobresa que semblava impossible d’eradicar en estats, paradoxalment, rics com Veneçuela.

L'Humanité, 5 gener 2011, per J.A.Pina

Veneçuela, Argentina, Brasil i Bolívia són els països de les regió que més han reduït les desigualtats i la pobresa en la passada dècada, ha reconegut la secretària executiva de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), Alicia Bárcena.

« Hi ha una ruptura si es comparen les xifres amb les dels anys 1990 », ha afirmat en un reportatge publicat aquest diumenge en el diari Pàgina 12.

« Amèrica Llatina és hui una regió progressista » ha dit referint-se als èxits obtinguts per aquests països, que poden comptar amb governs d’esquerra que s’han fixat com a prioritat les inversions socials i el benestar dels seus pobles.

En la mateixa línia, ha afirmat : « els governs progressistes ens deixen una herència molt positiva, que no podrà fer marxa enrere en les polítiques socials dutes a terme fins ara. Les despeses socials no es perden perquè són el motor de l’economia ».

Bárcena ha estimat crucial el paper de l’Estat com a actor impulsor del desenvolupament i ha parlat de la necessitat de posar en peu convenis socials amb els sectors productius “perquè l’Estat tampoc pot fer-ho tot sol”

«L’única manera d’eixir de les desigualtats, és fer ocupació amb drets i protecció», ha afegit.

Veneçuela a l’avantguarda

En el cas concret de Veneçuela, el reconeixement de la CEPAL referit a la reducció de la pobresa i de les desigualtats ha sigut compartit per l’Organització dels Estats Americans (OEA) i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD).

L’informe més recent La nostra Democràcia, elaborat per l’OEA i el PNUD subratlla que Veneçuela és la nació de la regió que més ha reduït la pobresa en el període 1999-2008.

Les xifres demostren que el país ha disminuït la taxa de pobresa del 49,4% al 27,6%.

En el mateix període, el document testimonia que l’índex de desigualtat a Veneçuela ha abaixat del 0,498 en 1999 al 0,412 en 2008, la qual cosa constitueix una millora considerable.

Igualment, les xifres subratllen la disminució del nombre de persones en situació d’extrema pobresa, ja que en 1999, prop del 21,7% dels veneçolans vivien en el carrer mentre que en 2008, la proporció ha passat al 9,9%.

Altres dades de l’informe revelen d’altra banda que Veneçuela ha disminuïts un 58% la taxa de malnutrició infantil, que ha passat del 7,7% en 1990 al 3,2% en 2009.

Les missions socials creades pel Govern Bolivariano en cooperació amb Cuba, han contribuït a eradicar la pobresa i les desigualtats amb l’extensió de l’accés gratuït a la sanitat i a l’educació a tots els nivells, i els esforços de l’Estat per a garantir l’alimentació de la majoria de la població a través d’una xarxa de botigues a preus solidaris.

La Missió Barri Dins (I, II, III), Missió Mercal, Missió Róbinson, Missió Ribas, Missió Sucre, Missió Identitat, Missió Revolució energètica, Missió xiquet Jesús, Missió Negre Hipólito, Missió Cultura, Missió Arbre i Missió Ciència són alguns dels programes creats amb l’objectiu de garantir els drets fonamentals de la població, posant l’èmfasi en els més exclosos.

Original francés artícle : Les statistiques de la CEPAL et de l’ONU montrent, qu’en dix ans de révolution bolivarienne, le Vénézuela a réduit drastiquement la pauvreté et les inégalités

Poesia dissident: Memòria Històrica

En aquest Blog s'ha parlat de la Memòria Històrica, milers de persones que avui s'acostem als cinquanta anys o ja els hem superat formem part d'ella. Aquella dictadura feixista ens va arrossegar a una nit molt llarga i fosca. La ignorància i la por eren les armes més fortes que tenia el sistema, també la mentida. Aquests monstres, per desgràcia, encara continuen estant presents entre nosaltres.

En aquell moment jo hem vaig criar en una família, la meva, de perdedors i  vaig conéixer la repressió. En l'escola, apart del maltractament físic, en malparlaven dels rojos, també al carrer i en l'església. El meu pare i la meva mare no mai, quan en vaig assabentar que també ho eren vaig pensar "el que faltava". Avui done gràcies a l'educació que vaig rebre a casa meva. Que ningú considere el qualificatiu de perdedor ofensiu, en aquell moment els perdedors eren els demòcrates i els que volien la llibertat, a ells van dedicats aquests poemes.   

 El Poeta Dissident

Els pares

Mon pare va nàixer en un altre país

on la sang bullia buscant esperança.

Mon pare va créixer en un altre país

on la corbella sagnava de tristesa.

Jo vaig nàixer entre vençuts i opressors,

i aquells que ens malparlaven del nostres pares.

Jo vaig créixer entre muntanyes i rambles,

envoltat de persones que m'estimaven.

Ma mare va nàixer en un altre país

on les dones començaven a esser dones,

i va créixer assetjada, amb misèries.

Els meus pares van patir moltíssima fam,

rodejats de ciris, molts sants i fantasmes,

en un país on els capellans menjaven.

Lliure

El cor em batega quan es lliure de mals

i m’ajuda a estimar tot el que vindrà.

El pensament m’aporta l’estament d’humà,

però no per això conec la llibertat.

Que ment i cor cavalquen sempre desbocats

i arrosseguen les ensenyances viscoses.

Dubta, pregunta, plora, riu, camina i cau,

però sobretot aixecat i batalla.

Lliure m’enfronto al món i estimo la Terra.

Pago aquesta decisió amb l’omissió

i la persecució dels intolerants.

Lliure soc i vull continuar sent lliure

i que aquest desig tant sols desaparega

al terme de la meva existència.

Altra fugida cap avant?

“La crisi actual no és una crisi en el sentit ordinari d’aquest trillat terme, sinó una fita en la història del món modern, llarg temps esperada, es podria dir, però no obstant difícil d’acceptar. Reforçarà la influència dels que defenen “el retorn a la llar” o la dels que preconitzen la “fugida cap avant”? Ens ajudarà a alliberar-nos del gegantisme i de la violència o ens conduirà més profundament a aquestes aberracions? Seguirem aferrant-nos a un estil de vida que creixentment buida al món i devasta a la naturalesa per mitjà del seu excessiu èmfasi en les satisfaccions materials, o emprarem els poders creatius de la ciència i de la tecnologia, sota el control de la saviesa, en l’elaboració de formes de vida que s’enquadren dins de les lleis inalterables de l’univers i que siguen capaços d’encoratjar les més altes aspiracions de la naturalesa humana? Aquestes són les preguntes que haurien d’haver ocupat la nostra atenció durant moltes dècades en el passat i que ara estan plantejades molt clarament, per no dir brutalment.”

Aquest paràgraf pertany al prefaci, escrit en 1974, de l'obra de E.F.Schumacher “Lo pequeño es hermoso” quan es va produir la crisi del petroli, l'anterior gran crisi del sistema capitalista. És evident que el camí que va prendre la societat va ser la fugida cap avant, continuar amb la devastació del planeta mitjançant l'aplicació de la tecnologia i la ciència amb l'objectiu únic de satisfer l'avarícia de bens materials. 

En València som pioners en el gegantisme que ens ha dut a l'actual crisi. La inversió de milers de milions en obres faraòniques que no responen a ninguna demanda ni necessitat de la societat, la depredació d'espais naturals i la destrucció irreversible de formes tradicionals de vida, ens han abocat a un carreró sense eixida, ens han convertit en un poble desnortat, amb les senyes d'identitat tan difuses que quasi ningú les reconeix. Em devastat la naturalesa i em buidat el món construït per generacions al llarg de segles. 

En el món globalitzat les persones no compten. Tot té una grandària fora de l’abast dels humans. Ningú no podem fer res per evitar els mals que la crisi ens du. La lògica inexorable del sistema té vida pròpia. Els mercats, la inflació, la producció, el consum, tot és natural i funciona mitjançant lleis tan naturals i inevitables com la llei de la gravetat... o així ens ho volen fer creure. 

Però la veritat és que el sistema capitalista és un greuge continu a la naturalesa humana que, tard o d'hora, sabrà espolsar-se'l del damunt i aquest és un bon moment per a fer-ho, o tornarem a fugir cap avant?

Collita aliena: Espanya? No, Babia

Escrit per Rosa María Artal en El Periscopio

Un 9,8% ha pujat la llum, 3,9% el gas natural, 3,13% la bombona de butà, 3,9% les taxes aèries, 13% el litre de gasolina, 2,94% els segells de Correus, 1,44 % el peatge de les autopistes,3,1% els trens de rodalia, 2,3 AVE i llarga distància, 1,1% les taxes que han de pagar els ciutadans per la prestació de serveis públics. En algunes casos més, l’expedició del passaport electrònic passa a costar 25 euros dels 20,20 que cobraven fins ara, 25 cèntims de mitja el paquet de tabac.

Mentre tant, sous i pensions no contributives (la resta estan congelades) han experimentat un augment del 1,3%.

La tarifa de llum espanyola supera la mitjana europea. Font Eurostat.

Telefonia, banda ampla el mateix. Aquesta última, un 21% més cara que en la UE i molt més lenta.

També tenim (junt amb Itàlia) les comissions bancàries més elevades.

És un dels països (amb Grècia i Portugal) on es cobra el menor salari mínim de la UE anterior a l’ampliació als països de l’Est. I amb menor despesa social. Per tant, per al nostre poder adquisitiu, aqueixos elevadíssims preus multipliquen aquestes magnituds. Si la major part dels nostres veïns cobren el doble i el triple que nosaltres, aqueixos pagaments els ixen per la meitat o un terç dels seus ingressos per sou.

Continuem tenint una progressió d’imposts que afavoreix a les grans fortunes.

La retafila dels greuges comparatius donaria –ha donat- per a un llibre. Ho deixe ací com a mostra.

Espanya inverteix també dos punts menys en educació que la mitjana europea. I gastem més de 2.000 milions d’euros a l’any en productes “miracle“, que no serveixen per a res. L’homeopatia ha arribat ja a algunes universitats.

Però els babians (gentilici de Babia) -que, a més, ha de ser terra de mansos de solemnitat- estan avui contents perquè disposen una de les lleis antitabac més restrictives del món. I perquè ja comencen les rebaixes!

I fan perdre un temps preciós en discussions bizantines d’opinions, sense dades, prenent amb fruïció les fulles del rave, mentre altres es mengen el fruit.