Al mes de gener
Oxfam va publicar un informe que desgrana molt meticulosament la distribució de
la riquesa al llarg del món i també a l’estat espanyol.
En la mateixa
publicació es poden llegir afirmacions com les següents:
Les 85
persones més riques del món incrementen la seua fortuna en mig milió de dòlars
per minut en l'últim any.
Només a Llatinoamèrica i el Carib el nombre de
persones que acumulen més de mil milions de dòlars va créixer un 38% del 2013
al 2014, l'increment per regions més alt de món.
Durant
l'últim any les 85 persones més riques del món van incrementar la seua fortuna
en un 14%, la qual cosa suposa que en conjunt van aconseguir beneficis de 668
milions de dòlars cada dia o quasi mig milió de dòlars per minut.
Des de
l'inici de la crisi econòmica el nombre de milmilionaris en el món s'ha més que duplicat, passant de 793
l'any 2008 a 1.645 en 2014.
A l’estat
espanyol en l'últim any les 20 persones més riques han incrementat la seua
fortuna en 15.450 milions de dòlars, més de 1.760.000 dòlars per hora, i
posseeixen hui tant com el 30% més pobre de la població (quasi 14 milions de
persones).
En
l'escala més alta, l'1% dels més rics d'Espanya tenen tant com el 70% dels
ciutadans i tan sols 3 individus acumulen una riquesa que duplica amb escreix
la del 20% més pobre de la població.
El document està reblit d’un nombre de dades
econòmiques que reflecteixen empíricament la tragèdia
de la desigualtat econòmica extrema i senyala les múltiples contradiccions
econòmiques arreu de tot el món. L'informe indica els dos motors principals que
han alimentat aquesta barbaritat: el fonamentalisme de mercat i la captura
política per les elits econòmiques; una classe política que a més a més
afavoreix a la gent que té diners per mitjà de lleis que els afavoreixen.
Aquest procés històric al qual hem arribat és molt
llarg, no obstant això no anem a anar al seu inici que no és un altre que el
mateix naixement del capitalisme. Més recentment, i centrant-nos a l’estat espanyol,
de la Constitució del 78 va néixer l’estructura d’un règim hereu d’un feixisme que
ens va oprimir, a uns més que a altres, al llarg de quaranta anys. Les elits
econòmiques van continuar tallant l’abadejo, si bé ens van permetre
manifestar-se, cridar, votar... i tot allò que formalment hauria de ser una
democràcia. Acabada l’època del centrisme de Suárez i després de nombrosos
escàndols vindrien els socialistes; AP era igual de rància que el PP actual i
no es menjava un torrat.
D’aquell moment és la frase cèlebre de Felipe
González, que preferia morir d’una punyalada al metro de Nova York abans que
ser marxista. Molta gent ja els vam conèixer. Definitivament els socialistes de
tota Europa abraçaven el paradigma neoliberal i deien que les ideologies no
existien. Una vegada posicionats vendrien les reformes laborals, de les
pensions... coses que com podem veure han continuat.
Avui estem davant d’un sistema que no mira pels
ciutadans, una maquinària que devora pobles sencers, que frustra el futur de
milions d’homes i dones, xiquets i xiquetes, que destrossa la terra en la qual
vivim i moltes altres coses que ja hem dit al llarg d’aquests anys ací a
“Escriure per no callar”.
Avui com anys enrere tinc por de que tot quede en
un bany de mentides i que el poble es torne a deixar enganyar. Ens van enganyar
en la transició, al llarg de l’alternança PP-PSOE i ens poden tornar a
enganyar. Ara bé la realitat és la que és i açò encara no ha acabat, estem en
un estat d’emergència i si no som capaços d’aturar aquesta roda infernal a tots
se’ns tragarà. Tan sols hi ha un camí la lluita i molta organització i
resposta, ells ho saben, molts de nosaltres encara no.
Els següents versos són per totes i tots vosaltres,
els de sempre, els que al llarg dels anys hem actuat i actuarem com una mosca
collonera. Salut companyes i
companys.
Hi ha hagut una
lluita
de classes durant
els
últims 20 anys, i
la meua
classe ha guanyat.
WARREN BUFFET
La quarta persona més
rica del món
Definitivament et vull
La llum es dilueix entre
fulles grogues i roses,
entre les vesprades de
tardor.
El teu record se m’agafa
al cor,
mentre circulen per la
ment imatges desagradables.
Definitivament et vull.
La tardor m’ajuda a
passejar per alberedes i jardins
plens de fulles
rítmiques que cauen.
Alhora els enamorats es
miren,
es toquen, es besen, es
volen.
Definitivament et vull
i busque el teu el caliu
entre els primers freds
plens de fulles grogues
i roges.
Pense amb els teus
llavis carnosos,
amb el teu pit tebi,
amb les teues cames.
Nosaltres som dues
persones que es volen
en un món agònic,
salvatge.
Definitivament et vull
I pense amb el teu
somriure,
amb les teues ganes de
viure,
amb el nostre fill.
Estic lligat a la immensitat
i al mateix temps que em
devora,
però sé que esteu ací
i això em dona ales.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada