Per una unitat popular

Ja han passat les eleccions municipals i autonòmiques i l’alegria corre per les venes, la dreta ha perdut al País Valencià. Ara és temps de treballar i continuar lluitant.

La realitat social en la qual vivim no està per a moltes festes. La desigualtat i l’exclusió social ha adquirit nivells insuportables i la tan cacarejada recuperació econòmica ve acompanyada de cinc milions d’aturats, molts dels quals corren el risc de no trobar feina mai encara que eixim d’aquesta desfeta.

Segons dates de l’EPA en el primer trimestre de 2015 a l’estat espanyol 771.000 famílies, és adir 1.600.000 persones, no coneixen cap ingrés. Per si fóra poc de tota Europa som el país on la bretxa entre rics i pobres és més gran.

Una de les conseqüències més immediates de la reforma laboral, de les polítiques neoliberals i de l’austericidi ha sigut l’increment de la pobresa laboral, 4,4 milions de persones que tenen un lloc de treball viuen baix el llindar de la pobresa.

Aquestes barbaritats corren el risc de convertir-se en cròniques. Estem en un moment històric en el qual el capitalisme com avui el coneguem té els dies contats, l’hidra capitalista està mutant i davant d’aquesta catarsi el poble, els ciutadans, la classe treballadora  ha de prendre una decisió:

- o permetre que la cultura neoliberal continue dominant les nostres vides, que seran cada vegada més precàries en l’ambit laboral, en sanitat, en cultura, en dignitat...

- o organitzar-se i lluitar per a derrotar aquests postulats neoliberals i transformar aquesta societat.

Com és natural jo sóc partidari de la segona, no obstant això també sóc conscient que per a què siga possible fa falta una força transformadora capaç d’aglutinar tota la cultura d’esquerra.

La dreta, el poder econòmic, van a posar una feroç resistència. Totes les mans transformadores seran necessàries per a què invertim aquest moment de penúria social i ecològica. Per dir-ho d’una altra manera no hi ha prou amb els resultats del 24 M, cal guanyar el parlament estatal per acabar amb les polítiques que estan excloent a moltíssima gent. En les nostres mans està.

Aquests versos són per a la gent que està patint. Salut companyes i companys,

 

La libertad es como la mañana.

Hay quienes esperan dormidos a que llegue,

pero hay quienes desvelan

y caminan  la noche para alcanzarla

Subcomandante Marcos

 

Davant de les urpes del capitalisme

sóc un home lliure.

Davant de tanta barbaritat

torne a la raó, a l’estima, a la humilitat.

 Vosaltres mai podreu privatitzar

la ment que busca un horitzó nou,

la mirada crítica,

el somriure d’un enamorat i una enamorada,

la tranquil·litat després d’una tempesta

o els somnis que neixen en lluna plena.

Tampoc mai podreu superar

els colors d’una cadernera,

ni el cant d’un rossinyol.

Davant de les urpes del capitalisme

sóc un home lliure.

Davant de tanta repressió contra els ningú

mai podreu llevar-me la paraula.

Davant de tanta misèria

mai podreu acabar amb la revolta.

Violència i injustícia social i ecològica

L’origen de la violència, els seus mecanismes, els defensors... és un tema que sempre m’ ha interessat, com a humà i com a persona progressista i d’esquerres. De fet en aquesta  pàgina no és la primera vegada que parlem d’aquest assumpte. Sempre hem defès la seua arrel en l’estructura i hem negat el vincle genètic. És massa fàcil resoldre el tema afirmant que som violents per naturalesa. 

Un cas paradigmàtic el tinguem al llarg de l’Edat del Bronze i del Ferro, un període que cronològicament s’estén al segon i primer mil·lenni  abans de la nostra era. És un moment històric molt dinàmic en el qual  es produeix la gestació de desigualtats socials molt profundes i apareixen unes elits eqüestres que són l’exponent màxim del trànsit d’una societat rural, lligada a una economia agrícola i ramadera, a una societat urbana on els comandaments militars controlen el poder, o almenys una gran parcel·la del mateix,  fins a l’expansió romana en la península. En tot aquest procés la dona cada vegada estarà més silenciada. 

En aquest període  el cavall va jugar un paper destacat en les societats preromanes, s’utilitzava com a mitjà de transport, com a element de la guerra, de prestigi social relacionat amb elits eqüestres. A més a més, el cavall és delicat i car de mantenir, per tant la cria de cavalls era una clara manifestació de riquesa i posició social com queda constatat en la Cultura Ibèrica. La possessió d’un cavall va haver d’haver-hi estat lligada a l’ascens social i poder desenvolupar activitats de prestigi (caça o guerra) i també de distinció. Alhora, també té un fort contingut ritual i religiós, en jaciments ibèrics les representacions de cavalls  solen estar associats a la mort, a la immortalitat i a la fecunditat.

En aquell moment, les elits eqüestres van ser conscients de la seua força, però també es van adonar que amb això no hi havia prou, que també era molt important convèncer als dominats dels avantatges de l’aparell repressor. Al cap i ala fi les elits eqüestres els “defenien dels seus enemics”, però no de la seua tirania.  

Avui arreu del món es veu un cert paral·lelisme. Els exèrcits nacionals i imperials ens “defenen de l’enemic”, de l’altre, però en cap moment ens defenen dels explotadors, del poder econòmic, més aviat al contrari són una peça clau en l’explotació humana i en la destrossa del planeta terra.

A escala nacional el mateix poder econòmic ens vol fer creure que totes les reformes econòmiques que estan duent a terme són necessàries per al nostre benestar, però la realitat és una altra està creixent la injustícia social i ecològica. I per si fóra poc tots els canvis vénen de dalt i no de la pressió del poble. Pot ser hi estem davant d’una segona transició fallida, de totes i tots nosaltres depén que tot el que està passant no acabe en una farsa.

Una vegada més molta salut companyes i companys rebels, dirigim la nostra força per construir un món més lliure, just i ecològic. Per a  totes i tots vosaltres són aquests versos i com no per a tu Eduardo Galeano que ens has obert el cor i ens has ensenyat a veure als ningú, als invisibles, a nosaltres.      

Napalm

Per als que tenen el poder

la violència és legal; només

la condemnen quan la utilitzen

els de baix

Joan Brossa

No més guerres ni assassinats en nom del poble

Visc en una terra regada en sang.

La mort, l’assassinat, la guerra

ens ha acompanyat al llarg de la nostra història.

Pel camí han caigut dones, homes,

 xiquetes, xiquets, els i les ningú, els proletaris

i les proletàries, els enamorats i enamorades....

Pel camí s’han omplert les butxaques àvars,

traficants d’armes, capitalistes, traficants d’ànimes,

guerrers, militars, banquers, engominats....

Nosaltres, el poble, hem perdut les filles i els fills,

els amants, els pares, les mares,

tot allò que volíem i desitjàvem.

No més guerres ni assassinats en nom del poble,

dels sants, dels déus o de la pàtria.

Perquè nosaltres som els que posem els morts,

passem fam, abandonem la nostra terra

i vegem morir els nostres pares i les nostres mares,

els fills i les filles, els i les ningú,

tot allò que volíem i desitjàvem.

Bombai no és cap paradís

He tingut la sort de tornar a l’Índia a treballar en la selva que envolta Kathotiya, una xicoteta aldea integrada en un parc natural, situada uns 25 km al SW de Bhopal capital de Madhyna Pradesh. Una zona on encara hi ha tigres, hienes, ossos, porcs seglars, micos, panteres, cobres i un llarg etc. Recordem al respecte que Rudyard Kipling va recorre les selves de  Madhya Pradesh d’on van néixer totes les històries de Mowgli en els seus Jungle Books.  

Als matins ens alçàvem cap a les 6,30 i després d’un poderós esmorzar, eixíem de Bhopal cap a les muntanyes de Kathotiya. La gent, l’aldea ens portaven a un món que queda molt lluny del nostre.

Aquesta terra està poblada per gent indígena de creences animistes, una gent que a poc a poc se’ls va engolint allò que coneguem nosaltres com progrés. És un poble que no coneix de grans riqueses, les cases són molt modestes fetes d’excrements de vaca i fang.  La terra es dóna l’oportunitat d’arreplegar diverses collites a l’any de blat, llentilles, dacsa, tomaques, cigrons, naps i inclús en el monsó arròs. No es veu pobresa, en cap moment ningú en va demanar res. Els guies que ens acompanyaven sempre tenien el somriure en la cara. Els xiquets jugaven i anaven a escola, alguns feien de pastorets i sempre el somriure en la cara o quasi sempre, perquè els més xicotets no havien vist mai a l’home blanc i quan ens veien ploraven.

Bhopal ja és una cosa diferent, és una ciutat rodejada de llacs i d’un caos enorme on la pobresa és manifesta en forma de barraques. Els vora dos milions d’habitants estan acompanyats per milers de cotxes, soroll, cables, vaques, porcs... Malauradament és una ciutat famosa pel desastre humanitari i mediambiental que es va generar el 3 de desembre de 1984, en produir-se una fuga d’ isocianat de metil en una fàbrica de pesticides d’una companyia principalment de propietat de l’EUA i del govern indi, la Unió Carbide. El resultat més immediat va ser la mort de 25.000 persones i la contaminació d’una àrea molt extensa. Avui encara hi ha 250.000 persones afectades. En realitat no se sap la quantitat de morts que hi han hagut a conseqüència d’aquell desastre. 

Quan vam acabar la nostra feina per tornar al nostre país vam haver de passar per Bombai. L’encant viscut fins aquest moment va rebentar per tots els costats. Estàvem en una ciutat enorme on viuen 20 milions de persones. La calor sufocant, la humitat, el soroll, la contaminació, els milions de barraques, els milers i milers de gratacels ens deien que no estàvem davant de cap paradís. Possiblement és una mostra del capitalisme futur, si és així el futur, és molt negre i molt brut, no existeix. En aquest paisatge el creixement de l’acumulació del capital es reflexa en eixos vertiginosos gratacels que podríem confondre molt bé amb els de Nova York o qualsevol centre financer de qualsevol altra ciutat del món.  La pobresa viu apinyada en cases de cartó i sostres de plàstic o llauna, el creixement de la riquesa no s’ha distribuït ans al contrari està super concentrada en mans d’una elit molt deduïda.  

La contaminació és infernal, els taxistes tussen tots, l’aire es pot tallar. Bombai no és cap paradís, encara que, a l’igual que al meu país, per la televisió i en les pel·lícules es reflecteix un món ple d’homes i dones blanques que no veus en la realitat per cap lloc. 

En uns quants anys la globalització d’aquest sistema pot provocar la destrucció de la diversitat cultura que hi ha a l’Índia, la destrucció de les selves i la jungla, creixerà encara més la desigualtat entre els homes i les dones... No obstant això, en les nostres mans està la superació d’aquestes contradiccions. Ens hem d’enfrontar al sistema i exigir una justícia social que deu anar agafada de la mà de la justícia ecològica. Encara som a temps de no destrossar el planeta Terra.

El següent poema es per a tot el món que encara no ha sigut tragat pel desenvolupament capitalista, per a vosaltres.

             

cuando ella cruza por mi lado siento
como un golpe de remos
y un murmullo de agua.

Luís García Montero

He tingut molta sort en trobar-te

Et tinc dins de mi sempre

entre les venes, dins del cor, en la ment,

entre els reflexos de l’aigua,

entre les ombres de la vesprada.

Formes part dels meus somnis

i de les meues vivències,

hem caminat i caminem junts,

hem lluitat i lluitem junts,

desapareixerem i encara estarem junts.

He tingut molta sort en trobar-te

en aquest món tan immens,

en poder acariciar-te, besar-te,

en menjar-me el teu cos.