L’origen
de la violència, els seus mecanismes, els defensors... és un tema que sempre m’
ha interessat, com a humà i com a persona progressista i d’esquerres. De fet en
aquesta pàgina no és la primera vegada
que parlem d’aquest assumpte. Sempre hem defès la seua arrel en l’estructura i
hem negat el vincle genètic. És massa fàcil resoldre el tema afirmant que som
violents per naturalesa.
Un cas
paradigmàtic el tinguem al llarg de l’Edat del Bronze i del Ferro, un període
que cronològicament s’estén al segon i primer mil·lenni abans de la nostra era. És un moment històric
molt dinàmic en el qual es produeix la
gestació de desigualtats socials molt profundes i apareixen unes elits
eqüestres que són l’exponent màxim del trànsit d’una societat rural, lligada a
una economia agrícola i ramadera, a una societat urbana on els comandaments
militars controlen el poder, o almenys una gran parcel·la del mateix, fins a l’expansió romana en la península. En
tot aquest procés la dona cada vegada estarà més silenciada.
En
aquest període el cavall va jugar un
paper destacat en les societats preromanes, s’utilitzava com a mitjà de
transport, com a element de la guerra, de prestigi social relacionat amb elits
eqüestres. A més a més, el cavall és delicat i car de mantenir, per tant la
cria de cavalls era una clara manifestació de riquesa i posició social com
queda constatat en la Cultura Ibèrica. La
possessió d’un cavall va haver d’haver-hi estat lligada a l’ascens social i
poder desenvolupar activitats de prestigi (caça o guerra) i també de distinció. Alhora, també té un fort contingut ritual
i religiós, en jaciments ibèrics les representacions de
cavalls solen estar associats a la mort,
a la immortalitat i a la fecunditat.
En aquell moment, les elits eqüestres van
ser conscients de la seua força, però també es van adonar que amb això no hi
havia prou, que també era molt important convèncer als dominats dels avantatges
de l’aparell repressor. Al cap i ala fi les elits eqüestres els “defenien dels
seus enemics”, però no de la seua tirania.
Avui arreu del món es veu un cert
paral·lelisme. Els exèrcits nacionals i imperials ens “defenen de l’enemic”, de
l’altre, però en cap moment ens defenen dels explotadors, del poder econòmic,
més aviat al contrari són una peça clau en l’explotació humana i en la destrossa
del planeta terra.
A escala nacional el mateix poder econòmic
ens vol fer creure que totes les reformes econòmiques que estan duent a terme
són necessàries per al nostre benestar, però la realitat és una altra està
creixent la injustícia social i ecològica. I per si fóra poc tots els canvis vénen
de dalt i no de la pressió del poble. Pot ser hi estem davant d’una segona
transició fallida, de totes i tots nosaltres depén que tot el que està passant
no acabe en una farsa.
Una vegada més molta salut companyes i
companys rebels, dirigim la nostra força per construir un món més lliure, just
i ecològic. Per a totes i tots vosaltres
són aquests versos i com no per a tu Eduardo Galeano que ens has obert el cor i
ens has ensenyat a veure als ningú, als invisibles, a nosaltres.
Napalm
Per als que tenen el poder
la violència és legal; només
la condemnen quan la utilitzen
els de baix
Joan Brossa
No més guerres ni assassinats en nom del
poble
Visc en una terra regada en sang.
La mort, l’assassinat, la guerra
ens ha acompanyat al llarg de la nostra història.
Pel camí han caigut dones, homes,
xiquetes, xiquets, els i les ningú,
els proletaris
i les proletàries, els enamorats i enamorades....
Pel camí s’han omplert les butxaques àvars,
traficants d’armes, capitalistes, traficants d’ànimes,
guerrers, militars, banquers, engominats....
Nosaltres, el poble, hem perdut les filles i els fills,
els amants, els pares, les mares,
tot allò que volíem i desitjàvem.
No més guerres ni assassinats en nom del poble,
dels sants, dels déus o de la pàtria.
Perquè nosaltres som els que posem els morts,
passem fam, abandonem la nostra terra
i vegem morir els nostres pares i les nostres mares,
els fills i les filles, els i les ningú,
tot allò que volíem i desitjàvem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada