El meu oncle va
morir el dia 3 de març del 2014, amb ell es dilueix una generació de
supervivents. Era el més xiquet d’una família de classe treballadora formada
per quatre germans, el pare i la mare. Van tindre la dissort de conèixer una
guerra civil del 36 i la repressió feixista dels guanyadors fins a la mort del
dictador.
El meus oncles
Filomena, Ramón, Josep i el meu pare Pere, el major amb 12 anys, es van quedar
sense mare i sense pare. La mare es va morir de tuberculosi i de ràbia i el seu
home, el meu avi Pere, va quedar pres a Gandia després de signar com a vàlida
una denuncia; l’acusaven de cremar l’església de la Font de la Figuera. Però
ell tan sols estava al port d’Almansa impedint el pas dels feixistes que
lluitaven contra la república. La signatura va vindre després de tres palisses
que li van destrossar el cos. Mai va ser jutjat però va quedar pres tres llargs
anys a la presó de Gandia. No el van assassinar perquè la meua besàvia va criar
a Santiago Bernabeu i eren germans de llet. Mai ningú li va demanar perdó per
ser torturat i condemnat injustament. I a més a més va haver de viure amb el
torturador al mateix poble fins que aquest va morir. A partir d’aquest moment
el quatre fills van sofrir una fam despietada que quasi acaba amb les seues
vides.
Després van haver
de viure en una dictadura feixista fins a la mort del dictador. Mai van abaixar
la cara, ni mai van renunciar als ideals progressistes i republicans pels quals
el seu pare i la seva mare havien lluitat. Com a fills de rojos van treballar
per guanyar-se la vida en allò que molta gent no volia fer: dinamiters,
pedrapiquers, pouers, miners... Però el meu pare i els meus oncles sempre van
dur una militància i lluita clandestina contra el feixisme. A més a més Josep i
Pere des de la sua consciència de classe i com a comunistes van contribuir en
la construcció d’un nou sindicat, CCOO, amb la finalitat de plantar-li cara al
sindicat vertical del poder establert i defensar els drets dels treballadors i
les treballadores.
En aquesta
lluita Josep va conèixer la repressió dels nous amos i va ser acomiadat de
l’empresa on treballava per ser conseqüent amb els seus principis. Jo Ja era un
adolescent. Són anys de lluita en els quals conec a persones que influiran molt
decididament en la meua formació política: Paco Casanova, José Pastor conegut
com a Pepín el Moliner, Josep Lluis Colomer “el Blanco”...
A partir d’ací
el meu oncle coneix la total llibertat, treballa per a ell i es torna
llaurador, activitat que ha desenvolupat fins quasi el 80 any que haguera
complit el proper 26 d’abril. Des d’ací un xicotet homenatge a la gent que a
pesar de tot sempre a tirat endavant, fins en moments que es creien que la fam
es feia amb ells. Aquests versos estan dedicats al meu oncle Josep i a la gent
que mai se sent vençuda i continua en la lluita. I com tu Carme vas dir al
soterrar salut i república.
Ja l’han dut?
Sí, el
portaran però ja mai més estarà viu.
Els
dies d’arreplegar ametles i olives junts s’han acabat.
Mai
més podré besar-te, ni contar-te el que faig,
tampoc
podré escoltar els teus raonaments,
t’he
perdut per sempre, ja no et veuré més.
El meu
oncle ens ha deixat.
El
destí l’ha arrancat la vida un dia ventós de març.
No
t’han acomiadat ni les campanes, ni la flaire a ciri.
En l’últim
viatge
t’han
acompanyat els plors dels que t’estimen
i el
murmuri dels teus companys, amics i amigues,
fins a
la porta del teatre.
Un
aplaudiment espontani ha nascut després d’una exclamació:
Salut
i república.
Jo he
enlairat el puny desafiant el cel.
Després
en el cementiri ens hem acomiadat de tu definitivament.
Jo
torne a València i no puc deixar de plorar,
t’he
perdut per sempre amb la mateixa pena
que
tenia quan es va morir el meu avi, el teu pare,
el meu
pare, el teu germà.
Em fa
mal el cor i sé que t’he perdut per sempre,
com he
perdut al meu avi i al meu pare.
No és
un dia qualsevol fa fred y vent,
l’ànima
la tinc partida
i ja
no poden eixir més llàgrimes pel llagrimer.
T’he
perdut per sempre amb la mateixa pena
que té
el teu germà i la teu germana, la teua cunyada,
els
teus nebots i tots els teus companys i companyes.
Una
vegada més estic assoles, destrossat, sense oncle,
sense
avi i sense pare i el dolor em remou tot el cos.
A
vegades pense que és un somni o no m’ho crec,
vull
enganyar el meu cos, però sé que t’he perdut per sempre
com al
meu avi i al meu pare
un dia
ventós i fred de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada